Ja fa molts anys que m’agrada la música country. Aprecio la seva senzillesa harmònica i la seva capacitat d’evocar paisatges solitaris i polsosos, ferrocarrils transcontinentals, herois anònims i oblidats, gent que lluita per tirar endavant i que quan s’acaba el dia busca alguna raó per continuar creient. I si em fessin triar un sol intèrpret d’aquest gènere, segurament la meva elecció seria el gran Johnny Cash, l’home de negre, el cantant de la veu cavernosa, el defensor de les causes perdudes i dels desafavorits.
Els aficionats al futbol saben perfectament que cada any pugen tres equips de segona divisió a primera. Molts tornen a baixar, o bé es mantenen durant poc temps a la màxima categoria. El que ja no és tan normal (jo no ho he vist mai) és que un equip que ha pujat de segona acabi guanyant la lliga de primera. I encara menys, que l’any següent arribi a semifinals de la Copa d’Europa. I si resulta que l’entrenador que ho ha fet possible, al cap d’uns anys repeteix els mateixos fets amb un altre equip, però a sobre ho millora perquè acaba guanyant la màxima competició europea (i no un any, sinó dos consecutius), aleshores hem de concloure que ens trobem davant d’un geni de les banquetes.
Fa molts anys, va haver-hi una època de la meva vida on estava totalment convençut que els Modern Talking eren el millor grup del món. Per sort, alguns dels meus amics estaven musicalment més avançats que jo i gràcies a les cintes que em deixaven (sí, sóc de l’època del casset) van contribuir a augmentar una mica la meva patètica cultura musical del moment.
Un d’aquests amics era un fan absolut d’un grup anomenat U2, del qual evidentment jo no havia sentit a parlar mai (i de fet, aleshores, ben poca gent). Recordo com si fos ahir que em va deixar una cinta on hi havia gravat un concert pirata, amb una qualitat de so bastant lamentable, que els irlandesos havien gravat a la ciutat italiana de Bolonya. Em va agradar a l’instant, tot i que aquella música era totalment diferent de la que solia escoltar jo. L’interès que em va despertar va fer que em comencés a comprar els discos que tenien al mercat. I molt poc temps després va arribar el gran “boom” amb la publicació de The Joshua Tree, el disc que va suposar la seva gran explosió a nivell internacional, que encara dura.
Actualment, ja fa temps que han deixat d’interessar-me musicalment parlant (tot i que els seus concerts en directe tenen més èxit que mai), i sobretot em carrega moltíssim el paper de salvador de l’univers que ha adoptat el cantant Bono (motiu de freqüents discussions internes al grup, que malgrat això continua tenint la mateixa formació original). Avui, un dia després d’any nou, em ve de gust recuperar precisament la cançó New Year’s Day, per mi una de les seves millors peces, extreta del seu àlbum War (de l’any 1983) i que va suposar un punt d’inflexió en la carrera de la banda, gràcies a temes com el que us presento, Sunday Bloody Sunday o 40. Una cançó que em porta molts records i que em retorna a la meva adolescència i al moment en que el grup em va enamorar. Com se sol dir, va ser maco mentre va durar.
