Imitadors imitats

La meva tia Paquita, que em consta que m’estima molt, sovint em diu que m’he equivocat de professió i que m’hauria d’haver dedicat a fer imitacions, que se’m dóna molt bé. I jo sempre responc que en un sopar familiar o entre amics cap problema, però que si es tracta de sortir davant de 500 o de 1000 persones, aleshores les meves (suposades) capacitats desapareixen, els nervis em traeixen i no puc imitar-me ni a mi mateix.

I és que per pujar a un escenari i tenir a uns quants centenars d’espectadors entretinguts durant gairebé dues hores, s’ha de tenir fusta. S’ha de ser bo, vaja. Això és el que va fer en Pep Plaza aquest diumenge a la tarda al teatre L’Atlàntida de Vic. Aprofitant la innegable popularitat que dóna la televisió, el Guardiola de Crackòvia va demostrar que no només sap imitar els personatges que tots coneixem de la tele sinó que el seu repertori va molt més enllà i és capaç d’afegir-hi amb molt d’encert el rei, en Zapatero, en Joan Pera, l’Eugenio, etc. I no content amb això, cap al final de l’espectacle agafa la guitarra i es posa a imitar a Sabina, a Serrat, a Lluís Llach i a Tomeu Penya, entre altres. Un artista de cap a peus, vaja; si en comptes de tirar per la via de les imitacions s’hagués volgut dedicar a la música, segur que se’n podria haver sortit perquè de veu i de talent no li’n falten.

L’espectacle, però, no acaba de ser del tot rodó. Per exemple, es troba a faltar una mica de varietat en el vestuari, ja que en cap moment es canvia de roba; no dic que s’hagi de transformar completament, però per exemple una barba quan fa d’Eugenio o un barret de cowboy quan imita en Tomeu Penya no estarien de més. També crec que l’espectacle agrairia que hi hagués una línia argumental que enllacés totes les imitacions entre sí, ja que a vegades semblen posades una mica amb calçador, i fan l’efecte de ser un pèl forçades.

També vaig observar un fenomen que ja he vist en altres imitadors, i és que en comptes d’imitar al personatge molt sovint imiten a l’imitador del personatge. O sigui, quan en Pep Plaza fa de Núñez en realitat no fa de Núñez, sinó de Carlos Latre fent de Núñez. El mateix passa quan imita a Guti, o a Tomàs Molina. En Pep té talent de sobres per crear la seva pròpia versió del personatge imitat, no cal que aprofiti la creació d’un altre company de feina.

Malgrat aquests petits defectes, és un bon espectacle: distret, entretingut i amb el qual és fàcil deixar anar unes quantes riallades. I això, en els temps que corren, no és poc.

Reflexions abans de la final que no jugarem

Hi va haver una època en que la política de fitxatges del Barça era més o menys aquesta: si venia un jugador al Camp Nou i feia tres gols, l’any següent ja el teníem aquí. O bé es fitxava algú per evitar que el fitxés el Madrid, sense mirar si feia falta o no. Això era conseqüència d’una falta de planificació i d’una inseguretat que feia que el ball d’entrenadors i jugadors fos constant, la qual cosa també comportava una manca d’estil propi alarmant.

La cura a tots aquests mals va arribar l’any 1988 de la mà d’un tal Johan Cruyff, i no només això, sinó que va traslladar l’ancestral madriditis culé cap a la capital del país veí, de manera que llavors eren ells els que cometien les mateixes errades que nosaltres. La cultura futbolística (joc ofensiu i atractiu amb una gran possessió de la pilota) que va implantar l’holandès volador s’ha anat perfeccionant amb els anys gràcies a Louis Van Gaal, Frank Rijkaard i, sobretot, Pep Guardiola, que l’ha portada a uns extrems mai vistos fins ara. S’han batut tots els rècords i s’ha treballat des de la humilitat, la constància, el màxim respecte pels rivals i la seguretat que les coses s’estaven fent ben fetes.

És per això que se’m posen els pèls de punta quan, després que l’Inter de Milà ens deixés fora de la final somiada, es van haver de sentir coses com que s’hauria de fitxar Mourinho. Per sort va ser una minoria, però el sol fet d’insinuar-ho ja és escandalós. És que no hem après res aquests 20 últims anys? A aquestes alçades ens hem de moure per impulsos? Som incapaços de veure més enllà d’una derrota? De debò voldríem que un home que s’ha rigut de nosaltres a la cara, i que fa de la mala educació i la prepotència la seva principal eina de treball, fos el nostre entrenador? Un home que creu que la millor manera d’enfocar aquest esport és defensar-se tot el partit i perdre temps simulant lesions? Per això s’ha de contractar a un entrenador que cobra 12 milions cada any? Per ficar els 11 jugadors a l’àrea pròpia fins i tot jo em veig capaç de fer-ho. I per força menys calés!

Adéu a la veu del heavy

La notícia s’acaba de conèixer: ahir, 16 de maig de 2010, va morir Ronnie James Dio als 67 anys d’edat, sens dubte una de les millors veus que ha donat el rock en general i el heavy metal en particular. El motiu ha estat el càncer d’estómac que li va ser diagnosticat tot just ara fa mig any, malaltia que finalment no ha pogut superar.

Dio va assolir la fama l’any 1975 quan es va unir a Rainbow, el grup format per l’ex guitarrista de Deep Purple Ritchie Blackmore, que ha emès un comunicat on ha lamentat la mort del seu ex company. Més endavant va passar a formar part de Black Sabbath (considerats els pares del heavy metal), després que el cantant original Ozzy Osbourne va ser acomiadat l’any 1979 pels seus problemes amb les drogues. Després de gravar tres àlbums amb aquesta banda, Dio va formar la seva pròpia banda homònima l’any 1982, amb la que va gravar 10 àlbums d’estudi.

A més del seu indiscutible llegat musical, Dio també passarà a la història per haver popularitzat el famós símbol de “les banyes del dimoni”, senya d’identitat de milions de fans del heavy. Més d’una vegada havia explicat que de petit li havia vist fer aquest gest a la seva àvia (d’origen italià), perquè la dona es pensava que així allunyava el mal d’ull. Ell el va començar a utilitzar en els seus concerts i es va fer tan famós que els aficionats el van adoptar com a propi.

Pel que expliquen, Dio era a més una persona extraordinàriament amable i molt estimada per companys de professió i pel públic en general. Era un personatge carismàtic, intel·ligent, fidel a les seves idees i un músic amb una veu privilegiada, que ha estat (i segur que serà) imitada per nombrosíssims cantants. Des d’aquí el meu petit homenatge, amb dues de les seves cançons més conegudes:

Holy Diver, del primer disc homònim amb la seva banda Dio:

I una versió en directe de Man on the Silver Mountain, la primera cançó del primer disc amb els Rainbow:

Morricone forever!

M’encanta la música. Al llarg de la meva vida, estic segur d’haver escoltat milers de cançons. D’aquestes, lògicament n’hi ha que m’han agradat i n’hi ha que no. Però que m’hagin fet posar els pèls de punta, ja no n’hi ha tantes. I que em passi el mateix cada vegada que les escolto, per més vegades que ho faci, encara n’hi ha menys. I que a sobre siguin obra d’una mateixa persona, ja pràcticament la cosa es redueix al grandíssim i irrepetible Ennio Morricone.

Conegut mundialment sobretot per les bandes sonores dels anomenats spaghetti westerns de Sergio Leone, no tothom sap que aquest músic italià nascut a Roma el 10 de novembre de 1928 és l’autor de gairebé 500 composicions per a produccions cinematogràfiques o televisives. Això no obstant, l’Acadèmia de Hollywood l’ha ignorat sistemàticament a pesar d’haver estat nominat en 5 ocasions. Al final, suposo que gairebé per vergonya, l’any 2007 li van concedir l’Òscar honorífic com a reconeixement a tota la seva carrera. Curiosament el premi li va lliurar Clint Eastwood, protagonista d’aquells westerns rodats a Almeria que el van fer famós, i amb el qual feia 40 anys que no es veien.

Avui m’agradaria compartir 3 peces d’aquelles que us deia al principi, de les que remouen les entranyes. Per començar, el tema de la pel·lícula Per un grapat de dòlars, amb l’impressionant solo de trompeta de Michele Lacerenza, sens dubte el millor que he escoltat en ma vida:

Continuem amb la no menys espectacular The Ecstasy of Gold, de la banda sonora de El bo, el lleig i el dolent. Com a curiositat, direm que Metallica comença gairebé tots els seus concerts amb aquest tema, ja que són uns grans fans del mestre italià:

I per acabar, una de les millors bandes sonores de la història: La missió, i el tema Gabriel’s Oboe:

Si escolteu aquests temes i un calfred no us recorre l’espinada, si no noteu que alguna cosa se us mou per dins, si us quedeu exactament igual, només podeu fer dues coses: opereu-vos les oïdes o bé aneu-vos a fer un anàlisi de sang, perquè és possible que per les venes us hi corri aigua destil·lada.

El número Bacon

Per poder explicar la curiosa història del número Bacon, ens hem d’aturar un moment a parlar de la famosa teoria dels sis graus de separació, que intenta demostrar que qualsevol de nosaltres està connectat a qualsevol altra persona del planeta a través d’una cadena de coneguts inferior a cinc intermediaris. Això es basa en la presumpció que tothom coneix de mitjana a unes 100 persones, cadascuna de les quals coneix a 100 persones més; per tant, en teoria qualsevol individu podria passar un encàrrec a 10.000 persones més només demanant a un conegut que passi el missatge als seus coneguts. I així la cosa aniria creixent de manera exponencial.

Partint d’aquesta teoria, l’any 1994 tres universitaris nord-americans desvagats van tenir la curiosa idea de crear un joc que tenia l’objectiu de relacionar a qualsevol actor amb en Kevin Bacon (no sabem per què precisament ell) sense passar de les sis connexions, considerant que dos actors estan relacionats si han fet una pel·lícula junts. O sigui, si un actor ha compartit paper amb en Kevin Bacon té un número Bacon de 1; si ha aparegut en una pel·lícula amb un altre actor que ha compartit cartell amb en Kevin Bacon, té un número Bacon de 2. I així anar pujant...

Si voleu jugar, només heu de fer clic aquí. Els resultats són sorprenents i divertits, perquè podríeu pensar que posant algun actor català el número Bacon es dispara. Doncs no! Per exemple, en Pep Munné té un número Bacon de 2, i l’Emma Vilarasau de 3. De fet, és realment difícil trobar actors amb un número Bacon superior a 6, tot i que hi ha gent que ha arribat a 8. Proveu-ho, i ja m’explicareu!

Igual que dèiem en l’article del nostre bloc germà on parlàvem de l’individu que s’ha dedicat a posar la cara de Nicolas Cage a tota una sèrie de personatges, “qui no té feina, el gat pentina”. Però jo repeteixo que és d’agrair que almenys facin coses que permeten passar l’estona als altres desvagats com ells.