Gel contra foc

Amb el permís de la final del torneig de Wimbledon que el 2008 van disputar Roger Federer i Rafael Nadal, és una opinió bastant unànime que el millor partit de la història del tennis és la final del mateix torneig que el 5 de juliol de 1980 van disputar el suec Björn Borg contra el nord-americà John McEnroe durant 3 hores i 53 minuts. La rivalitat entre ambdós és una de les més recordades de la història de l’esport i es va caracteritzar per una gran igualtat que es va saldar amb 7 victòries per cadascun en els seus 14 enfrontaments (tot i que McEnroe va guanyar 5 de les 9 finals que van disputar). Una rivalitat que es va acabar de forma prematura, ja que el suec va anunciar la seva retirada prematura del tennis amb només 26 anys.

El playboy i “la rata”

Malgrat ser un bon aficionat als esports, la modalitat del motor no ha estat mai la meva preferida, especialment la Fórmula 1. Dintre de tot, les motos són més espectaculars, hi ha més avançaments, més alternatives, més emoció... En els cotxes, en canvi, veig que la majoria de les curses acaben pràcticament igual que com han començat, després de donar entre 50 i 70 voltes al circuit. Vaja, que no és la meva manera ideal de passar dues hores.

Déu fa cinquanta anys

Normalment m’agrada que els meus articles continguin la informació suficient per comprendre’ls i per transmetre el que vull. Però quan toca parlar del millor jugador de bàsquet de la història, les paraules no tenen massa sentit perquè qualsevol cosa que jo pugui dir ja ha estat dita abans. Ara ens hem de posar a repassar estadístiques i rècords d’un mite com aquest? Hem de parlar del que ha representat pel món del bàsquet i de l’esport en general? Seria absurd. Només diré una cosa: si avui en dia l’NBA (i el bàsquet) té la popularitat que té, en bona part és gràcies a aquest home.

Senyores i senyors, deixin tot el que estan fent durant un quart d’hora. Amb tots vostès, el dia que fa cinquanta anys, les cinquanta millors jugades de Déu Nostre Senyor.

El triomf de l’esperit humà

Si no sabéssim que la història que ens explica Tocando el vacío és real, el més probable és que quan acabés diguéssim allò tan típic de “clar, és una pel·lícula”. Però no, ni molt menys. És un relat increïble, una proesa, una història d’una valentia i un coratge tan extraordinaris que ja ha quedat per sempre més com una llegenda del muntanyisme i com un exemple de fins on pot arribar un home per lluitar per la seva supervivència.

Me’n vaig a l’NBA

Com a bon aficionat al bàsquet, recordo perfectament l’impacte que suposava fa uns anys el fet que un europeu se n’anés a jugar a l’NBA. L’escola balcànica, especialment, era una autèntica màquina de fabricar jugadors. Quan semblava que ja no podia sortir ningú millor que Dražen Petrović, apareixien Toni Kukoč i tota la resta de iugoslaus increïblement talentosos. Mentrestant, uns quilòmetres més cap a l’est, Arvydas Sabonis era l’amo i senyor dels taulers europeus, sota l’atenta mirada de Vlade Divac. Que a aquests jugadors se’ls quedés petita Europa era una conseqüència gairebé lògica, ho havien guanyat tot i per tant els americans es fixaven en ells, que emprenien l’aventura com una mena de premi a una trajectòria exemplar que al vell continent ja no donava per a més.

Kilian Jornet, el comptador de llacs

Hi ha gent que gairebé neix predestinada a dedicar-se a una activitat concreta. I és que si la teva mare és professora d’esports de muntanya i el teu pare és guia de muntanya i guarda d’un refugi a la Cerdanya, sembla difícil no acabar-te dedicant a alguna activitat relacionada amb les alçades. En Kilian Jornet ho tenia clar des de petit, quan li va dir a la seva professora que ell de gran volia ser comptador de llacs. I vaja si ho va ser! Amb només 18 mesos va caminar durant 8 hores amb una motxilla, amb 5 anys ja havia pujat a l’Aneto i amb 10 havia travessat els Pirineus. Actualment, amb 24 anys acabats de fer, és el gran dominador mundial tant de l’esquí de muntanya com de l’skyrunning (curses de muntanya).

Petrović i Divac: germans i enemics

No cal ser massa aficionat al bàsquet per saber que l’antiga Iugoslàvia era una màquina inacabable de formar jugadors. Quan es començava a apagar l’estrella d’un, en sortia un altre de tan o més bo. Poques vegades s’ha aconseguit reunir en un mateix equip a un grup de jugadors com el que va guanyar la plata als Jocs Olímpics de 1988, i l’or a l’Europeu de 1989 i al Mundial de 1990. Només d’esmentar-los, els bons aficionats segur que dibuixaran un somriure de nostàlgia i de profunda admiració: Dražen Petrović, Toni Kukoč, Dino Radja, Žarko Paspalj, Vlade Divac, ...

“Para que Cataluña aprenda”

El biketrial, o bicitrial, és un esport que consisteix en superar una sèrie d’obstacles, naturals o artificials, a cavall d’una bicicleta i sense posar els peus a terra. Aquest esport va néixer a Catalunya a finals dels anys 70, per la qual cosa no és d’estranyar que molts dels millors representants d’aquesta modalitat siguin catalans.