De viatge amb un idiota

Fins a última hora he estat dubtant sobre si aquest article havia d’anar publicat en aquest bloc o bé al germà. Els meus dubtes deriven del fet que els seus creadors són ni més ni menys que Ricky Gervais i Stephen Merchant, responsables entre altres de sèries tan destacades com The Office, Extras o Life’s Too Short. Però, malgrat que té temporades i episodis, de fet no es pot dir que An Idiot Abroad sigui una sèrie de televisió, sinó un documental sobre viatges.

Adéu al “fistro”

Tot i que no puc precisar la data exacta, sí que recordo que la primera vegada que vaig saber de l’existència de Chiquito de la Calzada va ser l’any 1994, durant la meva etapa universitària. En aquella època era bastant habitual arribar a classe i sentir a gent dient coses com “El vas veure ahir? Jo em pixava! Què va dir, fistro?”. Jo no tenia ni idea de què parlaven, fins que vaig preguntar de què anava la cosa i em van aclarir que en un programa d’acudits que feien per Antena 3 (Genio y figura, crec recordar que dilluns a la nit) hi participava un home gran que parlava i es movia d’una manera molt particular i que feia morir de riure.

Bohemian Football

Segur que quan Freddie Mercury va composar la mítica cançó Bohemian Rhapsody l’any 1975, no es podia ni imaginar que quaranta anys després el trio d’humoristes britànics The Exploding Heads, que es dediquen a fer vídeos humorístics i paròdies de la Premier League a la cadena ESPN, en farien una peculiar versió substituint la lletra per noms de futbolistes, equips i estadis.

Filosofia (ni) amb humor

Com tot estudiant, jo també tenia les meves assignatures preferides i aquelles que com més lluny millor. Entre les d’aquest segon grup, destacaven poderosament totes les relacionades amb les ciències, i també la filosofia. No sé si és culpa dels professors que em van tocar o si la disciplina en sí ja és prou feixuga per si mateixa (o ambdues coses alhora), però el cas és que aquesta branca del coneixement em va fer passar força mala estones en el meu ja remot Batxillerat.

Un playback molt especial

Fa unes quantes setmanes vam parlar del fenomen del shredding, que consisteix en agafar un videoclip d’algun artista famós, eliminar-ne el so i tornar a afegir la mateixa cançó reduïda a la mínima expressió. Doncs bé, avui m’agradaria parlar d’un fenomen semblant, però per mi encara més curiós: no es tracta de tornar a posar la mateixa cançó simplificada, sinó de substituir-la per una composició totalment nova.

Despullant la música

Com ja he explicat alguna altra vegada en aquest mateix bloc, sovint tinc la sensació que m’assabento de les coses quan ja fa temps que estan passant. Com per exemple, un dels últims fenòmens que han aparegut a Internet i que es coneix com a shredding.

Tràiler honest de “Prometheus”

Avui fa exactament dos mesos que vaig parlar de Prometheus i de les males sensacions que m’havia deixat la història que explicava, degut a les nombroses incoherències del guió i a la poca relació que tenia tot plegat amb Alien, pel·lícula de la qual (en teoria) n’és una preqüela.

Doncs bé, sembla que no sóc l’únic que pensa igual. Algú amb més temps i més talent que jo s’ha encarregat de fer aquest divertit vídeo, que parla de moltes de les errades que jo vaig esmentar en el seu moment i que n’hi afegeix d’altres, igualment certes i que no fan més que confirmar el que vaig afirmar fa unes setmanes: que el senyor Damon Lindelof és un dels venedors de fum més grans del moment, a nivell televisiu i cinematogràfic.

El senyor Trololó

Fa un parell de setmanes, un amic em va enviar un correu electrònic que contenia un enllaç a aquest vídeo:

La veritat és que mentre el mirava no sabia si el cantant era un friki d’aquests que surten de tant en tant a l’APM, si es tractava d’una animació informàtica, d’un home amb una màscara, o potser d’un autòmat amb la cara de cera, o si estava contemplant la versió humana del ninot d’un ventríloc. La solució, com passa sovint, la vaig trobar a Sant Google Gloriós.

Un record per a “El Negro”

L’humorista gràfic i escriptor Roberto Fontanarrosa, conegut com “El Negro”, segurament no és massa conegut més enllà de les fronteres d’Argentina, però al seu país és un autèntic mite. La seva mort, avui fa exactament quatre anys, va suposar un fort impacte al país sud-americà. Al bar El Cairo de la seva Rosario natal encara el recorden assegut a “La Mesa de los Galanes” (títol també d’un seu conte), xerrant de política, dones i futbol amb els amics. Un cambrer explica que el cafè no és el mateix sense ell. Des de l’any 2007, cada 19 de juliol al bar s’hi celebra “El Día del Amigo Canaya” en honor del “Negro” (els “canayas” són els aficionats de l’equip de Rosario Central).

Maleïts exàmens...

Fa uns mesos em va arribar un correu electrònic que recollia errades d’estudiants en exàmens. Poques vegades he rigut tant amb un correu, i a més em va fer recordar que hi havia llibres on es recopilaven aquesta colla d’equivocacions, descuits, confusions, absurditats, barreja de conceptes o directament ignorància dels alumnes a l’hora de contestar preguntes orals o escrites.

Més de 50 anys fent ninots

El tema dels regals quan s’acosten sants o aniversaris és complicat; mai saps què has de comprar, ni si agradarà, ni si no. Però fa uns quants anys, a casa meva no havien de patir mai per aquest motiu. Quan em demanaven què volia, la meva resposta sempre era la mateixa: un Super Humor. Pels que no ho sapigueu, es tractava d’un recull de còmics de l’època entre els que s’incloïen Zipi y Zape, Pepe Gotera y Otilio, El botones Sacarino, Rompetechos, etc.

L’altra flauta màgica

Si hi ha un tema (bé, d’acord, n’hi ha molts) que odio profundament és My Heart Will Go On (coneguda popularment com “la cançó del Titanic”), cantada per l’abominable Céline Dion. Doncs quan em pensava que la cosa ja no podia ser pitjor, va un tal Matt Mulholland i fa això:

A hores d’ara, encara no sé si el tio ho fa seriosament i senzillament és que no en sap més, o si es fot de la cançó, de nosaltres i d’ell mateix (atenció als minuts 1:40 i 3:12). Això sí, se li ha de reconèixer un mèrit: ha empitjorat una cosa que semblava impossible d’empitjorar. I com a mínim en aquest cas he rigut en comptes de tenir ganes de quedar-me sord; o pensant-ho millor, que la Dion es quedi muda.

La mateixa cara que faig jo quan l’escolto bramar...

Nadal 2.0

Els temps canvien, i cada vegada arriben menys felicitacions per correu (vull dir el tradicional, el de la bústia), i fins i tot m’atreviria a dir que per correu electrònic. Potser és que la gent (jo el primer) comença a estar farta de tot aquest muntatge descaradament comercial i consumista en que s’han convertit les festes de Nadal, a les quals jo, francament, els hi començo a veure un futur potser no encara negre, però sí marró fosc.

En qualsevol cas, sempre hi ha gent que reinventa les tradicions i aquí en tenim un bon exemple. Us heu plantejat mai què hagués passat si quan va néixer Jesucrist hi hagués hagut la tecnologia actual? A la Verge Maria li haguessin comunicat el seu embaràs amb un missatge al mòbil i no amb una aparició, ella li hagués fet saber a Sant Josep amb un email, ell ho hagués anunciat a tothom a través del Facebook, els Reis d’Orient buscarien la millor ruta per anar a Betlem a través del Google Maps, i explicarien les anècdotes del viatge al Twitter... i vés a saber si no comprarien l’or, l’encens i la mirra a eBay o a Amazon!

Amb aquest original i divertit vídeo m’agradaria desitjar-vos (malgrat tot), unes bones festes nadalenques. Salut!

Algú més es recorda d’en Kenny Everett?

Com que ja començo a tenir una edat, un dels primers records que tinc de TV3 és El show d’en Kenny Everett. Es tractava d’un programa humorístic a base de gags, gravat amb públic en directe, on hi apareixien una sèrie de personatges fixos cada setmana i altres d’aleatoris. No recordo perfectament tots els programes, però sí que em van quedar unes quantes imatges gravades, com en Kenny assegut en una cadira, vestit de dona amb una perruca rossa i uns pits exuberants, sense cap intenció de dissimular la barba i explicant aventures de marcat caire sexual, que acabaven sempre amb la frase “I tot està fet amb el millor gust posibleeeeee!”, mentre intercanviava la posició de les cames a l’aire fent un salt a la cadira.

Per molts anys, Woody

Avui, 1 de desembre de 2010, Woody Allen fa 75 anys. Un repàs, encara que sigui breu, de tota la seva trajectòria com a escriptor, guionista i cineasta seria en primer lloc absurda (hi ha milers de pàgines on informar-nos-en) i a més tindria un abast molt superior a les intencions d’aquest petit bloc.

El que sí faré, no obstant, serà recollir 10 de les seves millors frases (que demà podrien ser perfectament 10 de diferents), com a petit homenatge a un dels últims genis que li queden al cinema i a l’humor:

1.- El que ajuda a un criminal a cometre un delicte s’anomena còmplice; si l’ajuda després de cometre’l, s’anomena advocat.

2.- No discuteixis amb un ignorant, et farà baixar al seu nivell i allà et guanyarà per la seva experiència.

3.- El meu psicoanalista em va advertir que no sortís amb tu, però eres tan guapa que vaig canviar de psicoanalista.

4.- No conec la clau de l’èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure a tothom.

5.- Només existeix un amor etern, el no correspost. No t’abandona mai.

6.- El sexe entre dues persones és una cosa bonica; entre cinc és fantàstica.

7.- El noranta per cent de l’èxit es basa simplement en insistir.

8.- Els diners són millors que la pobresa, encara que només sigui per raons econòmiques.

9.- Els diners no donen la felicitat, però la sensació és tan semblant que fa falta un autèntic expert per diferenciar-la.

10.- És curiós que s’anomeni sexe oral a la pràctica sexual en la que menys es pot parlar.

Carmen de Mairena president/a

Per a tots els que estigueu indecisos de cara a la votació de diumenge, he descobert una opció alternativa als 7 o 8 candidats que tots coneixem: es tracta de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent). La formació encapçalada per Ariel Santamaría, regidor electe de Reus que acut als plens vestit d’Elvis Presley, acaba de fitxar a Carmen de Mairena com a número dos del partit i cap de llista per Barcelona. El popular transsexual ja ha avisat l’actual president amb un dels seus famosos apariats: “Montilla, te vamos a hacer papilla”.

Aquests són els punts més destacats del seu programa:

- Instal·lació de ventiladors gegants a Lleida per desfer la boira (jo em permeto recomanar-los que facin el mateix a la plana de Vic).

- Recuperar la figura de les majorettes als ajuntaments.

- Que els Mossos portin barretina.

- Enviar una missió a Mart amb productes catalans, i construir aeroports per a OVNIs per si els marcians volen visitar Catalunya.

- Plantacions de marihuana en rotondes i descampats.

- Organització de les “Olimpíades de bar”, amb competicions de billar, futbolí i cartes.

- Que la UNESCO declari el barri xino Patrimoni de la Humanitat.

- Que el porno català deixi de ser minoritari.

- Creació de “follòdroms”, equipaments públics destinats als joves per poder practicar sexe sense haver de recórrer al cotxe ni a casa la sogra.

Tot plegat una frikada total i absoluta. Sí, d’acord. Però si anem més enllà i reflexionem una mica, també podem arribar a aquestes conclusions:

- Tant la CORI com els altres menteixen en els seus programes, i en cap dels dos casos s’acabaran complint la majoria de les seves promeses.

- Si creieu que apostar per la CORI és llençar el vot, us diré que jo i 350.000 votants més també vam tenir la sensació d’haver-lo llençat quan vam confiar en un partit suposadament catalanista que va donar suport a la investidura d’un home que ni tan sols sap parlar català, i que a més havia jurat que no pactaria amb cap partit que depengués de Madrid.

- I finalment, si penseu que es tracta d’una campanya friki, ja em direu amb quin adjectiu s’hauria de qualificar el fitxatge d’una actriu porno per part de la candidatura de Joan Laporta, l’anunci del PSC on surt una noia que té un orgasme quan va a votar, l’estratègia de la Montserrat Nebrera quan denuncia amb un fals vídeo porno la seva poca presència als mitjans, o el videojoc encarregat pel PP on es veu a la Sánchez-Camacho disfressada de Lara Croft eliminant independentistes i immigrants a cavall de la gavina símbol del partit.

Total, que entre els que s’ho prenen seriosament, els que són obertament frikis i els que van de seriosos però a l’hora de la veritat resulta que tampoc es queden curts, la política cada cop s’assembla més al festival d’Eurovisió. Que Déu ens agafi confessats!

Mairena & Elvis: qui dóna més?

Com canvien les coses...

...segons el color de la samarreta (tot i que són pràcticament els mateixos jugadors).

Com deia aquell, “no hasse falta dessir nada más”.

(Feu clic a sobre per veure-ho més gran)

Una imatge que parla

Admiro a la gent que és capaç de dir moltes coses amb poques paraules. Jo no en sé; per exemple, en el meu últim article vaig voler explicar el canvi de discurs experimentat per en Montilla d’un dia per l’altre respecte del tema de l’Estatut, i per fer-ho vaig haver de dir tot això:

“En Montilla, que quan es va conèixer la sentència no va tardar ni una hora a fer una roda de premsa on va mostrar la seva indignació i va instar a tots els catalans a sortir al carrer, l’endemà mateix girava com un mitjó i deia coses com ara que l’Estatut actual és molt millor que el de l’any 78 (suposo que des de la capital li devien picar fort la cresta).”

En canvi, hi ha gent que és capaç de dir el mateix i no només amb menys paraules, sinó tan sols amb una senzilla imatge:

Des d’aquí, Gerard, la meva admiració més sincera.

Imitadors imitats

La meva tia Paquita, que em consta que m’estima molt, sovint em diu que m’he equivocat de professió i que m’hauria d’haver dedicat a fer imitacions, que se’m dóna molt bé. I jo sempre responc que en un sopar familiar o entre amics cap problema, però que si es tracta de sortir davant de 500 o de 1000 persones, aleshores les meves (suposades) capacitats desapareixen, els nervis em traeixen i no puc imitar-me ni a mi mateix.

I és que per pujar a un escenari i tenir a uns quants centenars d’espectadors entretinguts durant gairebé dues hores, s’ha de tenir fusta. S’ha de ser bo, vaja. Això és el que va fer en Pep Plaza aquest diumenge a la tarda al teatre L’Atlàntida de Vic. Aprofitant la innegable popularitat que dóna la televisió, el Guardiola de Crackòvia va demostrar que no només sap imitar els personatges que tots coneixem de la tele sinó que el seu repertori va molt més enllà i és capaç d’afegir-hi amb molt d’encert el rei, en Zapatero, en Joan Pera, l’Eugenio, etc. I no content amb això, cap al final de l’espectacle agafa la guitarra i es posa a imitar a Sabina, a Serrat, a Lluís Llach i a Tomeu Penya, entre altres. Un artista de cap a peus, vaja; si en comptes de tirar per la via de les imitacions s’hagués volgut dedicar a la música, segur que se’n podria haver sortit perquè de veu i de talent no li’n falten.

L’espectacle, però, no acaba de ser del tot rodó. Per exemple, es troba a faltar una mica de varietat en el vestuari, ja que en cap moment es canvia de roba; no dic que s’hagi de transformar completament, però per exemple una barba quan fa d’Eugenio o un barret de cowboy quan imita en Tomeu Penya no estarien de més. També crec que l’espectacle agrairia que hi hagués una línia argumental que enllacés totes les imitacions entre sí, ja que a vegades semblen posades una mica amb calçador, i fan l’efecte de ser un pèl forçades.

També vaig observar un fenomen que ja he vist en altres imitadors, i és que en comptes d’imitar al personatge molt sovint imiten a l’imitador del personatge. O sigui, quan en Pep Plaza fa de Núñez en realitat no fa de Núñez, sinó de Carlos Latre fent de Núñez. El mateix passa quan imita a Guti, o a Tomàs Molina. En Pep té talent de sobres per crear la seva pròpia versió del personatge imitat, no cal que aprofiti la creació d’un altre company de feina.

Malgrat aquests petits defectes, és un bon espectacle: distret, entretingut i amb el qual és fàcil deixar anar unes quantes riallades. I això, en els temps que corren, no és poc.

Un any sense en Pepe

Aquest passat dilluns, 1 de març, va fer un any que ens va deixar per sempre en Pepe Rubianes, víctima d’un càncer de pulmó que li havia estat diagnosticat feia poc més d’un any, l’abril de 2008. Tot i que no el coneixia en persona, el trobo a faltar. Em feia riure. He vist tres vegades Rubianes solamente en directe i una altra per televisió, i cada vegada m’he partit el pit. L’admirava per la seva capacitat de plantar-se allà a dalt i no parar de xerrar durant una hora i mitja, i també per la seva habilitat d’explicar històries amb les quals no pots parar de riure de principi a final. Els que l’havien pogut tractar fora del teatre deien que, de fet, ell era així: igual de xerraire, malparlat, divertit, crític i, sobretot, sincer.

Perquè deixant de banda que em fes riure, la qual cosa no deixa de ser una anècdota personal, el trobo a faltar també a nivell col·lectiu i social. No tothom s’atreveix a dir en veu alta el que ell deia, ja fos a dalt o a baix de l’escenari. No ha tingut relleu, la seva mort ens va deixar orfes d’algú que de tant en tant es cagui en els fatxes, en els del PP o en la família reial. Algú que es fiqui amb els que es pensen que són intocables. Algú que canti la canya i que digui alt i fort el que tothom pensa, però no s’atreveix a dir per por de les conseqüències.

M’explicava un bon amic periodista, que va tenir la sort de poder-lo entrevistar, que una vegada el van convidar a fer el pregó de les festes d’un poble de Galícia i ell ho va aprofitar per criticar el PP, potser sense saber que l’alcalde era precisament d’aquest partit. El resultat va ser que aquella nit en Pepe va haver d’anar a dormir a un altre poble. “Pero me da igual. ¡Qué a gusto me quedé!”, va comentar. A en Rubianes no el feia callar ningú. Ni tan sols quan va haver de cancel·lar l’estrena a Madrid de la seva obra Lorca eran todos per les amenaces que va rebre després de les famoses manifestacions contra l’Espanya feixista al programa El club de TV3. Ell va ser coherent, honest i sincer fins al final. Segur que allà on sigui, la gent del seu voltant s’està petant de riure... a no ser que sigui fatxa.