“Ladies and gentlemen, these are the Blues Brothers”

Muntatge innecessari o homenatge sincer a un estil de música que estava caient en l’oblit? Tot i que no els hi van faltar les crítiques que els acusaven de ser poc més que un experiment ridícul, fruit del caprici de dos actors amb afany de protagonisme, la realitat és que els Blues Brothers van ser uns dels grups més populars de finals dels anys 70 i principis dels 80. Amb els seus vestits negres, les corbates estretes, els barrets de feltre i unes omnipresents ulleres de sol, els dos líders i la seva banda traspuaven passió i amor per la música en cada una de les seves versions de clàssics del soul i el rhythm & blues, a les quals sovint aportaven un aire més rocker.

Espectacular i mentidera

Sempre que he vist pel·lícules biogràfiques sobre grups musicals o cantants, em queda la sensació que la història se suavitza i passa per alt els detalls més escabrosos o poc agradables de la seva vida, segurament per evitar problemes amb les distribuïdores o amb els familiars dels difunts. No és un fet que m’agradi, però ho puc arribar a entendre. El que ja costa més d’acceptar és que, a més de no explicar-nos tota la veritat, se’ns menteixi descaradament. Bohemian Rhapsody, el biopic dedicat a Freddie Mercury, va per aquest últim camí.

A ritme de motoserra

Com a bon aficionat a la música, al llarg dels anys he tingut l’oportunitat d’escoltar moltes propostes diferents, algunes realment sorprenents com Metallica tocant conjuntament amb una orquestra simfònica, els alemanys In Extremo i la seva combinació de heavy metal i instruments medievals o en Pascal Comelade fent concerts sencers tocant instruments de joguina. Però mai de la vida m’hagués pogut imaginar que alguna vegada escoltaria un solo de serra elèctrica enmig d’una cançó.

Ídols desconeguts (fins ara)

Tot i que em considero un bon aficionat a la música, les meves preferències van dirigides gairebé en exclusiva als músics anglosaxons i sóc un perfecte desconeixedor, per exemple, de la música que es fa a l’Amèrica Llatina. Que jo recordi, l’únic grup originari d’aquesta zona del planeta del qual he escoltat alguna cosa són els mexicans Maná, i tampoc serien precisament sants de la meva devoció.

Un mite incombustible

Malgrat ja haver-lo vist en directe, tenia una petita espina clavada amb Elton John: l’any 2003 havia de venir a Barcelona a tocar amb el seu grup, però una inoportuna grip va fer aplaçar el concert durant unes setmanes, la qual cosa va fer que els seus músics habituals no poguessin acompanyar-lo i hagués de venir ell sol, amb el seu inseparable piano. Malgrat les circumstàncies, el britànic va oferir un concert de dues hores i mitja que va acontentar plenament un Palau Sant Jordi ple a vessar. El mateix escenari on, aquest passat diumenge, per fi em vaig poder treure l’espineta i veure aquest autèntic mite vivent de la música acompanyat d’una banda excepcional.

Bohemian Football

Segur que quan Freddie Mercury va composar la mítica cançó Bohemian Rhapsody l’any 1975, no es podia ni imaginar que quaranta anys després el trio d’humoristes britànics The Exploding Heads, que es dediquen a fer vídeos humorístics i paròdies de la Premier League a la cadena ESPN, en farien una peculiar versió substituint la lletra per noms de futbolistes, equips i estadis.

El messies del blues

Tot i que puc afirmar, amb satisfacció, que he vist en directe a molts dels meus cantants i grups preferits, és inevitable pensar també en els que em falten. Pot ser per un tema d’edat (molts van sorgir quan jo era petit), perquè no es prodiguen gaire per aquestes terres, o bé simplement perquè ja són morts. I un dels que sempre em ve al cap quan penso en aquests últims és Stevie Ray Vaughan.

La reina sense el rei

Quan va morir Freddie Mercury, a finals de l’any 1991, jo encara no havia començat a enriquir el meu currículum personal de concerts (amb l’única excepció de Bon Jovi un parell o tres d’anys abans), bàsicament per un tema d’edat. La mort del líder de Queen, i la posterior retirada del món musical del baixista John Deacon l’any 1997, va provocar que les actuacions en directe de la banda s’espaiessin molt en el temps. Després d’una etapa amb Paul Rodgers, l’any 2011 Brian May i Roger Taylor van decidir contractar el jove Adam Lambert com a nou vocalista després de veure’l actuar al concurs nord-americà American Idol, on els dos membres en actiu de la banda havien assistit com a convidats. Finalment, aquest passat diumenge, vaig tenir l’oportunitat de veure en directe un dels grups que més vaig escoltar en la meva joventut.

Música a l’espai

Malament comença l’any 2016 pels amants de la música. El passat dia 10 de gener, dos dies després del seu 69è aniversari i del llançament de l’àlbum Blackstar, el cèlebre cantant i actor David Bowie moria al seu apartament de Nova York, degut a un càncer de fetge que li havien diagnosticat 18 mesos abans. La notícia de la seva malaltia no havia transcendit al públic, per la qual cosa l’impacte de la seva mort va ser encara més gran.

A la seva manera

No fa massa dies, concretament el 12 de desembre, Francis Albert “Frank” Sinatra hagués fet 100 anys si no ens hagués deixat l’any 1998 víctima d’un atac de cor. Seria absurd intentar resumir la seva carrera, la seva transcendència artística o la seva intensa vida en un petit bloc com aquest. Em conformaré amb dir que és, sens dubte, el millor cantant que he escoltat a la meva vida (com a mínim en el seu gènere) i que tenia la inigualable virtut de fer-se seus els temes que cantava (malgrat no haver-ne composat cap), fins el punt que ja no te’ls pots imaginar cantats per ningú més.

Paul McCartney (1942-1966)?

Que el món del rock està ple d’anècdotes i d’històries extravagants és un fet ben conegut pels aficionats a aquest estil musical. Alguns d’aquests casos són realment sorprenents i curiosos, com ara la llegenda urbana que afirma que Elvis Presley va simular la seva mort per fugir de la fama i que encara és viu, o la que diu que Paul McCartney va morir l’any 1966 i va ser substituït per un doble. Un rumor que continua vigent avui en dia i que s’ha anat alimentant periòdicament durant l’últim mig segle.

La padrina del rock & roll

Per molt temps que passi, no deixa mai de fascinar-me la capacitat que té Internet de fer-me descobrir coses noves cada dos per tres. L’última sorpresa (en aquest cas a nivell musical) ha estat aquesta mateixa setmana, quan per absoluta casualitat vaig veure un vídeo d’una artista fins ara totalment desconeguda per mi: Sister Rosetta Tharpe.

Seixanta-nou cançons d’amor

Fins fa poc temps, per mi Magnetic Fields només era el nom d’un disc del músic francès Jean Michel Jarre, al qual havia escoltat bastant durant els anys 80. Però un bon dia, mirant un episodi de la sèrie The Shield, vaig escoltar una cançó que em va cridar l’atenció a l’instant, i de seguida em vaig posar a buscar informació per saber quin grup la tocava. I com es deia el grup? Doncs sí, Magnetic Fields.

Scorpions, o com començar un concert

Tot i que ara fa temps que no he tingut l’oportunitat d’anar a cap concert dels considerats “grans”, la veritat és que si miro el meu historial no em puc queixar, ni molt menys. M’agraden molts tipus de música i per sort al llarg de la meva vida he vist en directe a músics excepcionals, cadascun dins de la seva especialitat. Però si miro enrere, m’adono que una bona part dels concerts als que he anat són de hard rock i heavy metal.

Matrimoni musical independent

A part del plaer que suposa veure una bona sèrie de televisió, una altra de les recompenses que té és que a vegades et permet descobrir grups musicals que fins aleshores desconeixies. L’últim cas ha estat amb True Detective i amb els autors de la peça que obre cada episodi, The Handsome Family.

Una escala cap al cel de la música

Amb aquesta mania que tenim els humans de classificar-ho i ordenar-ho tot, més tard o més d’hora els aficionats a la música acabem discutint sobre quin és el millor grup de la història, o quin és el nostre preferit. Amb tots els matisos i les precisions que es puguin fer, si parlem estrictament de rock and roll jo tinc bastant clar que em quedaria amb els britànics Led Zeppelin.

Un playback molt especial

Fa unes quantes setmanes vam parlar del fenomen del shredding, que consisteix en agafar un videoclip d’algun artista famós, eliminar-ne el so i tornar a afegir la mateixa cançó reduïda a la mínima expressió. Doncs bé, avui m’agradaria parlar d’un fenomen semblant, però per mi encara més curiós: no es tracta de tornar a posar la mateixa cançó simplificada, sinó de substituir-la per una composició totalment nova.

“¡Maestro, eres el más grande del mundo!”

Com a bon aficionat a la música, estic molt content d’haver pogut assistir a un bon grapat de concerts al llarg de la meva vida. He vist en directe a la gran majoria de grups i músics que més m’agraden, llevat (lògicament) dels que ja no estan en actiu, com ara Pink Floyd (però he vist en Roger Waters) o Dire Straits (tot i que he vist en Mark Knopfler). Dels que encara tinc l’espina clavada, sempre penso en dos: Neil Young (serà difícil veure’l, perquè no es prodiga en gires i per la seva avançada edat) i Paco de Lucía. Quan m’assabentava d’algun concert seu intentava treure entrades, però sempre em trobava que s’havien esgotat en qüestió d’hores. Malgrat això, tenia l’esperança que algun dia aconseguiria veure dalt de l’escenari a un dels majors genis que mai ha agafat una guitarra. Una esperança que es va veure trencada aquest passat dimarts, quan les notícies del matí s’obrien amb la inesperada mort de l’irrepetible artista.

Despullant la música

Com ja he explicat alguna altra vegada en aquest mateix bloc, sovint tinc la sensació que m’assabento de les coses quan ja fa temps que estan passant. Com per exemple, un dels últims fenòmens que han aparegut a Internet i que es coneix com a shredding.

Fama desconeguda, èxit tardà

Ja fa uns quants anys vaig veure la pel·lícula O Brother!, que explica la història de tres fugitius que intenten recuperar el botí d’un atracament que un d’ells va cometre abans de ser empresonat. Durant la seva fugida, graven una cançó en una emissora de ràdio per guanyar unes miques de diners. Sense que ells ho sàpiguen, el tema es converteix en un gran èxit a tot el país malgrat que ningú sap qui el canta. Cap al final de la pel·lícula canten la cançó en públic i la gent embogeix perquè per fi poden veure als intèrprets desconeguts, i ells queden totalment sorpresos quan s’adonen de la seva fama.