Espectacular i mentidera

Sempre que he vist pel·lícules biogràfiques sobre grups musicals o cantants, em queda la sensació que la història se suavitza i passa per alt els detalls més escabrosos o poc agradables de la seva vida, segurament per evitar problemes amb les distribuïdores o amb els familiars dels difunts. No és un fet que m’agradi, però ho puc arribar a entendre. El que ja costa més d’acceptar és que, a més de no explicar-nos tota la veritat, se’ns menteixi descaradament. Bohemian Rhapsody, el biopic dedicat a Freddie Mercury, va per aquest últim camí.

La pel·lícula se centra en una etapa concreta de la història de Queen, des dels seus inicis fins a la seva llegendària participació al festival Live Aid, celebrat simultàniament a Filadèlfia i Londres el 13 de juliol de 1985. Serem testimonis de com Mercury coneix els seus futurs companys i també la seva gran amiga Mary Austin, la gravació del mític A Night at the Opera, els problemes dels directius de les discogràfiques per acceptar cançons com Bohemian Rhapsody (i la seva excessiva longitud pels cànons de l’època), les picabaralles per la direcció musical que ha de seguir el grup, la carrera en solitari de Mercury (que provoca la separació de la banda) i la seva posterior reunificació de cara al Live Aid, poc temps després que el líder de Queen hagi estat diagnosticat amb el virus de la SIDA.

Els productors han volgut que el punt culminant de la pel·lícula sigui la participació de Queen al festival Live Aid, i per això van preparant aquest moment àlgid explicant-nos una sèrie de fets per augmentar l’emotivitat. El problema, però, és que aquests fets són mentida. Segons la pel·lícula, en aquella època el grup s’havia separat, els membres de la banda no es parlaven amb Freddie Mercury (perquè volia iniciar una carrera en solitari), feia tres anys que no tocaven junts i quan van rebre l’oferta per tocar al Live Aid primer van haver de fer les paus i després assajar moltíssim de cara al concert. En primer lloc, la pel·lícula s’oblida que Brian May havia tret un disc en solitari (i Roger Taylor dos) abans que el líder de la banda els plantegés fer el mateix, per la qual cosa és absurd plantejar que hi poguessin haver tensions al grup degut a aquest motiu.

En segon lloc, la realitat és que els Queen no es van separar mai i, de fet, quan van tocar al Live Aid no feia ni dos mesos que havien acabat la gira de presentació del disc The Works, per la qual cosa no van fer falta massa assajos perquè la banda estava en plena forma per tocar en directe, com va demostrar sobradament. Per augmentar encara més l’èpica de l’actuació al festival benèfic, els guionistes se superen a si mateixos i ens expliquen que Freddie Mercury va descobrir que estava malalt de SIDA durant els assajos, i així els hi va fer saber als altres membres de la banda. D’alguna manera, se’ns està suggerint que és aquesta tràgica notícia la que provoca l’extraordinària actuació de Mercury al concert, una perversió de la realitat perquè el mític cantant va saber que era portador del VIH... dos anys després!!! En definitiva, unes mentides descomunals que serveixen per donar punts extra de dramatisme al clímax de la pel·lícula, però totalment manipuladores i absolutament injustificables des del punt de vista històric.

A més, aquestes incorreccions majúscules no són les úniques inexactituds històriques de la pel·lícula. No cal buscar massa per assabentar-nos, per exemple, que Mercury no va conèixer els seus futurs companys de Queen (ni a la Mary Austin, ni a en Jim Hutton) de la manera que se’ns presenta al film, que hi ha cançons que es van gravar abans (We Will Rock You) o després (Fat Bottomed Girls) del que se’ns diu, que John Deacon no va ser el primer baixista de la banda, etcètera etcètera. En vista de tot plegat, el film ens deixa amb la incòmoda sensació que la majoria de les coses que se’ns expliquen no van passar així en la vida real. Per tant, doncs, estem davant d’una pel·lícula que només es pot considerar satisfactòria si ens quedem a la superfície. La recreació dels concerts de la banda, i molt especialment la seva participació al festival Live Aid, és perfecta fins a l’últim detall (fins i tot els gots de Pepsi a sobre del piano) i s’ha aconseguit reproduir l’escenari real d’una manera sorprenent.

També hi ajuden, lògicament, les impecables caracteritzacions dels components de la banda i, en especial, la sensacional interpretació de Rami Malek (al qual els aficionats a les sèries recordem com a protagonista de la intrigant Mr. Robot), que clava tots els moviments, mirades, gestos i fins i tot girs de micròfon als quals ens tenia acostumats el mític frontman. Els productors (i el mateix Brian May) volien fer una pel·lícula “per a tots els públics” i que bàsicament fos entretinguda, una cosa que sens dubte han aconseguit. Però, per fer-ho, passen de puntetes pels aspectes menys amables de la vida de Mercury (drogues, festes salvatges, enorme promiscuïtat, aventures per bars gais de mig món, etc.), no aprofundeixen gens en la seva complexa personalitat (un home molt reservat i introvertit, gens amic de parlar de la seva vida privada, que concedia molt poques entrevistes i totalment diferent al personatge extravagant i teatral que pujava als escenaris) i ens expliquen una història incompleta (ja que ignora els últims sis anys de vida del cantant i els últims tres discos de la banda), farcida d’inexactituds i també de mentides flagrants, que fan que el resultat final es quedi a mig camí i tingui més regust d’oportunitat perduda que de retrat fidel d’un dels personatges més llegendaris de la història del rock.