De viatge amb un idiota

Fins a última hora he estat dubtant sobre si aquest article havia d’anar publicat en aquest bloc o bé al germà. Els meus dubtes deriven del fet que els seus creadors són ni més ni menys que Ricky Gervais i Stephen Merchant, responsables entre altres de sèries tan destacades com The Office, Extras o Life’s Too Short. Però, malgrat que té temporades i episodis, de fet no es pot dir que An Idiot Abroad sigui una sèrie de televisió, sinó un documental sobre viatges.

Adéu al “fistro”

Tot i que no puc precisar la data exacta, sí que recordo que la primera vegada que vaig saber de l’existència de Chiquito de la Calzada va ser l’any 1994, durant la meva etapa universitària. En aquella època era bastant habitual arribar a classe i sentir a gent dient coses com “El vas veure ahir? Jo em pixava! Què va dir, fistro?”. Jo no tenia ni idea de què parlaven, fins que vaig preguntar de què anava la cosa i em van aclarir que en un programa d’acudits que feien per Antena 3 (Genio y figura, crec recordar que dilluns a la nit) hi participava un home gran que parlava i es movia d’una manera molt particular i que feia morir de riure.

Un foraster molt proper

Reconec que quan vaig veure el tràiler de El foraster, vaig pensar que vindria a ser com una còpia de El convidat, un dels programes de més èxit dels últims anys a TV3 però que ja comença a mostrar signes clars d’esgotament. No obstant, n’hi ha prou amb veure’l una vegada per comprovar que es tracta d’una idea original, innovadora i amb personalitat pròpia.

Molt més que ombres xineses

Qui no ha jugat mai a les ombres xineses (o almenys les ha vist fer)? Aquesta curiosa pràctica consisteix en col·locar les mans entre una paret i un llum i anar-les canviant de posició per tal de projectar ombres que representen diferents objectes o éssers vius. El seu origen és molt antic (es calcula que uns 5000 anys abans de Crist), i a pesar del seu nom no prové de la Xina sinó de l’illa de Java, a Indonèsia. L’evolució d’aquesta pràctica va donar origen al que es va anomenar “teatre d’ombres”, que es va fer molt popular arreu del món.

El món segons Risto Mejide

Suposo que com la majoria de gent, jo no coneixia a Risto Mejide fins que l’any 2006 va començar a fer de jurat en el popular concurs televisiu Operación Triunfo. I no perquè m’ho mirés (no m’ha interessat mai), sinó perquè tothom va començar a parlar d’ell arrel de la seva (calculada) impertinència i les ferotges crítiques que deixava anar als concursants, plenes de mala llet i que a vegades passaven a ser directament insults, i també fins i tot als responsables del programa. La irrupció de Mejide va tenir un efecte gairebé immediat, i es calcula que en el moment d’emetre els seus veredictes el share del programa pujava del 20% habitual fins al 50%.

Algú més es recorda d’en Kenny Everett?

Com que ja començo a tenir una edat, un dels primers records que tinc de TV3 és El show d’en Kenny Everett. Es tractava d’un programa humorístic a base de gags, gravat amb públic en directe, on hi apareixien una sèrie de personatges fixos cada setmana i altres d’aleatoris. No recordo perfectament tots els programes, però sí que em van quedar unes quantes imatges gravades, com en Kenny assegut en una cadira, vestit de dona amb una perruca rossa i uns pits exuberants, sense cap intenció de dissimular la barba i explicant aventures de marcat caire sexual, que acabaven sempre amb la frase “I tot està fet amb el millor gust posibleeeeee!”, mentre intercanviava la posició de les cames a l’aire fent un salt a la cadira.

El misteri de les audiències

Quan sentim que un partit de futbol ha tingut una audiència de “x” milions d’espectadors, o que una sèrie ha estat cancel·lada per falta d’audiència, tots ens hem demanat alguna vegada com es deuen mesurar les audiències de les emissions televisives. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels audímetres, uns aparells que serveixen precisament per a aquesta finalitat, però ben pocs n’han vist un o saben com és. Ara, gràcies a un curtmetratge titulat ¿Quién está ahí?, no només podem veure com és l’aparell en qüestió, sinó que a més ens aclareixen molts dubtes sobre el tema.

Labordeta, autèntic i íntegre

La matinada del passat 19 de setembre va morir José Antonio Labordeta, víctima d’un càncer de pròstata que arrossegava des de feia quatre anys i que finalment no ha pogut superar. Escriptor, poeta, cantautor, presentador de televisió i “el diputat amb menys vots d’Espanya” (com deia ell mateix), Labordeta va mantenir, per sobre de tot, una trajectòria coherent i íntegra al llarg de tota la seva vida.

La societat de la (des)informació

L’arribada de la TDT ha suposat, entre altres coses, l’aparició d’una sèrie de cadenes que, sent generosos, no aporten absolutament res a la qualitat de la graella televisiva. I a sobre hi ha casos directament denunciables, com ara el del canal Intereconomía, del qual m’emprenya fer-li una propaganda gratuïta que no es mereix, però és que tampoc em puc quedar callat.

Sort que ja no hi ha cabines!

Avui en dia (gairebé) tothom té mòbil i els temps en que l’únic recurs per trucar quan eres fora de casa eren les cabines telefòniques ens semblen gairebé prehistòrics. Però la realitat és que tampoc fa tants anys d’això, i aquestes peculiars estructures (en la seva versió tancada o oberta) formaven part del paisatge urbà i quotidià de qualsevol ciutat o poble.