Sort que ja no hi ha cabines!

Avui en dia (gairebé) tothom té mòbil i els temps en que l’únic recurs per trucar quan eres fora de casa eren les cabines telefòniques ens semblen gairebé prehistòrics. Però la realitat és que tampoc fa tants anys d’això, i aquestes peculiars estructures (en la seva versió tancada o oberta) formaven part del paisatge urbà i quotidià de qualsevol ciutat o poble.

És possible que un objecte que veus cada dia pel carrer, i pel costat del qual passes sense ni mirar-te’l, pugui arribar a provocar esgarrifances de por? Doncs sí, és possible. I si no us ho creieu, us recomano que mireu La cabina, un curtmetratge espanyol de l’any 1972 dirigit per Antonio Mercero (sí, el creador de Verano azul) i escrit per ell mateix i per José Luís Garci (el primer director espanyol que va guanyar un Òscar). Es tracta d’un bon exemple de què es pot fer amb imaginació i talent, encara que no es disposi de massa mitjans; cal destacar també que és l’única producció espanyola que ha guanyat un Emmy.

La història comença amb una camioneta que transporta una cabina telefònica, arriba a una plaça qualsevol d’un poble qualsevol, baixen quatre operaris i la instal·len. No passa gaire estona abans que hi entra el protagonista de la història (excel·lent José Luís López Vázquez) a fer una trucada. Al cap de pocs segons d’haver-hi entrat, la porta de la cabina es tanca i per més que intenta obrir-la no pot. Comença a demanar ajuda a la gent que passa per allà. Alguns se’n riuen, altres intenten ajudar-lo. Proven d’estirar la porta pel mànec, de llançar-se contra el vidre per trencar-lo, ve la policia, venen els bombers... res, no hi ha manera. De sobte, veiem arribar la mateixa camioneta i els mateixos operaris del principi. Descargolen la cabina de terra, l’aixequen i se l’emporten (amb López Vázquez i tot) cap a un destí desconegut. La primera pensada és que ells sabran el mètode per obrir la condemnada cabina i que l’angoixa del protagonista s’haurà acabat, però no. Durant el trajecte la seva inquietud augmenta encara més quan veu una altra camioneta amb un altre infeliç que ha tingut la mateixa sort que ell. I és que el malson del nostre home tot just acaba de començar...

Evidentment no us penso explicar el final de la història, perquè perdria tota la gràcia. Només puc dir que, tot i tractar-se d’una producció ibèrica amb un protagonista al qual sovint identifiquem amb les “espanyolades” més casposes, aconsegueix tenir-nos enganxats al sofà durant mitja hora llarga esperant saber quin serà el seu destí. El que comença com una broma pesada s’acaba convertint en un autèntic conte de terror digne d'Alfred Hitchcock presenta i que ens esgarrifa per la seva proximitat, perquè ens podria passar a tots i perquè l’amenaça no ve de l’espai exterior o en forma de monstre deforme, sinó que és (o era) un objecte d’ús absolutament quotidià. Sembla ser que molts espanyols van trigar temps a tornar a entrar a una cabina, i els que ho feien trucaven adoptant estranyes postures, bloquejant la porta amb els peus o les mans per evitar que es tanqués. I ves a saber si aquest curt no va ser el motiu que s’inventés la versió oberta de l’aparell!

Si us pica la curiositat i voleu veure quin destí li espera a l’homenet calb del bigoti, ni tan sols us heu de preocupar de descarregar el vídeo: el teniu disponible online al web de TVE, i a més presentat pel seu director i pel protagonista. Gaudiu-lo, o millor dit... patiu-lo.