Manel, un grup necessari

L’anomenat rock català, fenomen nascut a finals dels anys 80, ha viscut molt de temps (segurament massa) a l’ombra bàsicament de tres grups: Sopa de Cabra, Sau i Els Pets. La culminació d’aquest boom fou el recordat concert que aquestes bandes (a les que s’hi va afegir Sangtraït) van celebrar el 14 de juny de 1991 al Palau Sant Jordi de Barcelona davant de 22.104 espectadors (un dels quals vaig ser jo, per cert), la segona millor entrada de la història del recinte barceloní, només superada per les més de 24.000 ànimes que van anar a veure Prince dos anys després, i no igualada per artistes del calibre de Dire Straits, U2, Metallica o Bruce Springsteen. Quasi res.

Però com que tot el que puja baixa, a partir d’aquí es va produir un estancament i una falta de renovació alarmants. Al cap de gairebé dues dècades, i a pesar d’honroses excepcions como ara Adrià Puntí, el panorama musical català trobava a faltar amb urgència uns referents que tornessin a arrossegar les noves generacions amb la mateixa força i passió d’aquells primers exponents (valgui com a exemple que l’intent de reviure una nit semblant a la del 91 amb prou feines va congregar 7.000 espectadors l’any 2006). El panorama era poc menys que desolador, amb una abundant presència de grups sense personalitat pròpia que semblaven calcats els uns dels altres, amb els seus ritmes rumberos, ska i reggae que feia que totes les cançons sonessin igual. Els genials Antònia Font (mallorquins que canten en català) van donar un primer i important pas cap el canvi amb el seu pop agradable de lletres surrealistes i galàctiques, demostrant que la música cantada en català podia superar els esquemes establerts i anar més enllà del que tothom ja coneixia. I per fi, fa un parell d’anys vam rebre una glopada d’aire fresc tan necessària com gratificant i vivificadora: estic parlant, per descomptat, dels Manel.

Aquest quartet barceloní integrat per Martí Maymó, Arnau Vallvé, Guillem Gisbert i Roger Padilla ha aconseguit, amb el seu primer disc Els millors professors europeus, tenir un calendari farcit a petar d’actuacions constants a quasi tots els punts de la geografia catalana i fins i tot a fora (al passat festival Primavera Club de Madrid, per exemple). L’idioma tampoc ha estat un impediment per figurar a les llistes de discos més venuts a nivell estatal, una cosa fins ara només a l’abast de gent consagrada com Joan Manuel Serrat. La revista Rockdelux li va concedir el premi al tercer millor disc espanyol de l’any 2008.

Les seves cançons parlen d’històries d’amor que s’acaben una nit de revetlla, de plans de seducció a cinc anys vista, de com intentem mantenir les aparences en societat, de reflexions sobre la vida en parella, d’agradables jornades estiuenques al costat del mar, de la fascinació que ens pot provocar una bonica dependenta en una botiga qualsevol, etc.; temes coneguts per tothom i que es fan encara més propers gràcies a la música, d’estil tradicional, popular, senzilla i molt familiar per als que hem ballat alguna vegada a la festa major de qualsevol poble una nit d’estiu. La gran varietat d’instruments utilitzats, que inclou una secció de vent i un bon nombre d’instruments de corda (on destaca poderosament l’ukelele de Gisbert, vital en el so del grup), aconsegueix unes melodies optimistes i enganxoses, pop amb aire folk i tocs indie que convida a ballar, t’aixeca l’ànim en moments complicats i et fa creure que les coses poden millorar, tot plegat amanit amb unes lletres elaborades, cuidades i directes que reflecteixen la realitat allunyant-se de metàfores i sense caure mai en els tòpics.

La proximitat que transmet Manel en els seus temes es fa encara més evident en les seves actuacions en directe, com ara en la cançó Corrandes de la parella estable, moment en que conviden al públic a pujar a l’escenari i cantar estrofes inventades o improvisades per ells mateixos. També és habitual que toquin una genial versió de Common People (Pulp), i una altra molt divertida de La tortura (Shakira i Alejandro Sanz).

En resum, un disc extraordinari, rodó, sense alts i baixos ni cançons de farciment, al qual molts ja cataloguen com el millor debut de la història d’un grup pop català. Manel és un grup cridat a fer grans coses, per poc que mantingui la frescor, la creativitat i el talent d’aquest primer treball. Si he aconseguit el meu objectiu i ja teniu ganes d’escoltar-los, us deixo amb el vídeo del seu tema Dona estrangera, que va aconseguir el premi al millor videoclip del festival Cinemad 2008. Espero que els gaudiu tant com jo.