Futbol, política i societat

Que el futbol és l’esport més popular del planeta és una cosa tan evident que no val la pena ni discutir-la (com diu el gran Eduardo Galeano, “el fútbol es la única religión que no tiene ateos”). El que potser ja no és tan conegut és la intensa relació de la política amb el futbol, i la influència que ha tingut (i encara té) aquest esport en segons quins països i cultures del món. A principis dels anys 90, amb només 22 anys, el periodista britànic Simon Kuper (ex treballador de The Observer i The Guardian, i actual columnista esportiu del Financial Times) es va passar nou mesos voltant per vint-i-dos països intentant buscar les relacions entre tots aquests aspectes, i el resultat va ser-ne un excel·lent llibre titulat Football Against the Enemy (publicada en territori ibèric com a Fútbol contra el enemigo).

Concert per la llibertat... a mitges

La independència s’aconseguirà o no, però el que no es pot negar és que la societat civil s’està movent d’una manera com no s’havia vist potser des d’èpoques predemocràtiques. La manifestació de la Diada de l’any passat, la cadena humana prevista per a la d’aquest any o el concert d’ahir al Camp Nou són tres dels exemples més clars que un percentatge important de la població catalana està farta del constant menyspreu, indiferència i menysteniment cap a Catalunya per part de l’estat espanyol.

Que no descansi en pau

Divendres passat, 17 de maig de 2013, moria a la localitat argentina de Marcos Paz l’exdictador argentí Jorge Rafael Videla, a l’edat de 87 anys. Després d’un cop d’estat perpetrat el 24 de març de 1976, va instaurar una dictadura militar (l’autoanomenat “Proceso de Reorganización Nacional”, o simplement “el Proceso”) que ell mateix va comandar fins el 1981. Durant aquest període, es calcula que van desaparèixer més de 30.000 persones a l’Argentina, a més de produir-se extorsions, detencions il·legals, robatoris de nadons, segrestos, tortures, assassinats i altres violacions sistemàtiques dels drets humans.

La portada de divendres del diari argentí Página 12 és un exemple insuperable de creativitat artística, i una demostració de la força expressiva que pot arribar a tenir una imatge. Sobre un fons negre, la paraula “VIDELA” apareix dividida de manera que “EL” (ell, el dictador) està enterrat. I què queda a dalt, quan ell ja no hi és? VIDA.

Tant de bo que no descansi en pau, ni ell ni cap dels altres fills de puta que poblen o han poblat la terra.

Jornada de reflexió en deu tuits

1) Seré il·lús, però m'hagués agradat molt veure una candidatura unitària dels partits catalans.

2) No només no hi ha hagut entesa entre els partits catalans, sinó que no n'hi ha hagut ni entre els independentistes. Lamentable.

3) En Mas aquests dies ha parlat molt bé, però a mi em sembla que a l'hora de la veritat es farà enrere. Tant de bo m'equivoqui.

4) Oriol Junqueras ha fet oblidar la trista etapa Carod-Puigcercós a ERC. Discurs sòlid, coherent i, per mi, convincent.

5) No es pot intentar convèncer la gent amb mentides com aquella bajanada del canvi de cognoms. Indignant i lamentable campanya del PP.

6) Després d'en Montilla, semblava impossible que el PSC trobés un líder més gris. No coneixíem en Pere Navarro.

7) He trobat la campanya d'ICV massa destructiva pel meu gust. En general respecto les seves idees, però em continuen semblant uns il·lusos.

8) Comparteixo les idees de SI, però veig en López-Tena massa esverat, com en estat permanent de crispació. Més calmat seria més convincent.

9) Vidal-Quadras, Rajoy, Sánchez-Camacho, Tejero, Montoro, El Mundo,... Oficialment compartim nacionalitat amb aquesta xusma. Penseu-hi.

i 10) Després del joc brut que Espanya ha demostrat que està disposada a fer, encara queda algú que vulgui continuar formant-ne part?

I ara què, Puigcercós?

No hi ha hagut sorpreses i s’ha confirmat el que tothom esperava: CiU governarà els propers 4 anys gràcies a una victòria incontestable que deixa la formació liderada per Artur Mas a només 6 escons de la majoria absoluta. És la conseqüència lògica que ha pagat un PSC massa sotmès a Madrid i liderat per un homenet que potser tindrà altres virtuts, però que té el carisma d’una carxofa i les dots de comunicador d’un alvocat. Malgrat que no combrego en absolut amb la ideologia convergent, com a mínim s’ha de reconèixer que el nou president, almenys, té imatge i parla un català correcte.

CiU no és l’única força que ha experimentat una pujada notable: també ho ha fet el PP, que ha aconseguit els millors resultats de la seva història i ha arribat als 18 diputats. Aquesta major tendència del vot cap a la dreta segurament sigui deguda a la crisi i al convenciment general que la culpa és del PSOE, quan en realitat es tracta d’un fenomen a nivell global. Però clarament, la manca d’accions/solucions ha passat factura als socialistes.

M’han sorprès bastant els bons resultats aconseguits per Solidaritat Catalana per la Independència (SI), la formació liderada per Joan Laporta que ha aconseguit 4 diputats en només 4 mesos d’existència del partit (sens dubte l’home és mediàtic, i la presidència del Barça tampoc li ha fet cap mal). De la mateixa manera, m’esperava millors resultats de l’altra proposta independentista liderada per Joan Carretero, que finalment no ha obtingut representació. Està clar que els independentistes han donat l’esquena a ERC i han dirigit les seves esperances cap a altres formacions.

Carmen de Mairena president/a

Per a tots els que estigueu indecisos de cara a la votació de diumenge, he descobert una opció alternativa als 7 o 8 candidats que tots coneixem: es tracta de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent). La formació encapçalada per Ariel Santamaría, regidor electe de Reus que acut als plens vestit d’Elvis Presley, acaba de fitxar a Carmen de Mairena com a número dos del partit i cap de llista per Barcelona. El popular transsexual ja ha avisat l’actual president amb un dels seus famosos apariats: “Montilla, te vamos a hacer papilla”.

Aquests són els punts més destacats del seu programa:

- Instal·lació de ventiladors gegants a Lleida per desfer la boira (jo em permeto recomanar-los que facin el mateix a la plana de Vic).

- Recuperar la figura de les majorettes als ajuntaments.

- Que els Mossos portin barretina.

- Enviar una missió a Mart amb productes catalans, i construir aeroports per a OVNIs per si els marcians volen visitar Catalunya.

- Plantacions de marihuana en rotondes i descampats.

- Organització de les “Olimpíades de bar”, amb competicions de billar, futbolí i cartes.

- Que la UNESCO declari el barri xino Patrimoni de la Humanitat.

- Que el porno català deixi de ser minoritari.

- Creació de “follòdroms”, equipaments públics destinats als joves per poder practicar sexe sense haver de recórrer al cotxe ni a casa la sogra.

Tot plegat una frikada total i absoluta. Sí, d’acord. Però si anem més enllà i reflexionem una mica, també podem arribar a aquestes conclusions:

- Tant la CORI com els altres menteixen en els seus programes, i en cap dels dos casos s’acabaran complint la majoria de les seves promeses.

- Si creieu que apostar per la CORI és llençar el vot, us diré que jo i 350.000 votants més també vam tenir la sensació d’haver-lo llençat quan vam confiar en un partit suposadament catalanista que va donar suport a la investidura d’un home que ni tan sols sap parlar català, i que a més havia jurat que no pactaria amb cap partit que depengués de Madrid.

- I finalment, si penseu que es tracta d’una campanya friki, ja em direu amb quin adjectiu s’hauria de qualificar el fitxatge d’una actriu porno per part de la candidatura de Joan Laporta, l’anunci del PSC on surt una noia que té un orgasme quan va a votar, l’estratègia de la Montserrat Nebrera quan denuncia amb un fals vídeo porno la seva poca presència als mitjans, o el videojoc encarregat pel PP on es veu a la Sánchez-Camacho disfressada de Lara Croft eliminant independentistes i immigrants a cavall de la gavina símbol del partit.

Total, que entre els que s’ho prenen seriosament, els que són obertament frikis i els que van de seriosos però a l’hora de la veritat resulta que tampoc es queden curts, la política cada cop s’assembla més al festival d’Eurovisió. Que Déu ens agafi confessats!

Mairena & Elvis: qui dóna més?

Benvinguts al gran circ electoral

Tot i que ja fa dies que els partits se les foten entre ells, la campanya electoral encara no ha començat, com a mínim oficialment. Serà aquesta nit, un parell d’hores després que aquest petit article surti a la llum, quan la ridícula enganxada de cartells donarà pas a quinze insuportables dies on haurem d’escoltar promeses i programes que no es compliran mai, veure com els candidats es passegen per carrers i mercats amb falsos somriures de complicitat vers els possibles votants, intentant convèncer els cada cop més nombrosos indecisos per tal que el dia 28 vagin a dipositar el seu vot a les urnes. Ja sabeu què diuen dels polítics i les putes: tots dos fan veure que els hi agraden les persones a les que estan cardant.

A mi, personalment, cada vegada em costa més decidir-me per algú, o fins i tot decidir si m’acosto al col·legi electoral. Des que ERC va passar-se la campanya prometent que no pactarien amb cap partit que depengués de Madrid, i després el primer que van fer va ser donar suport al PSC PSOE i a sobre afavorir la investidura d’un home que ni tan sols sap parlar català, vaig dir prou i a partir de llavors he votat en blanc. A més de constatar un baixíssim nivell polític, tothom em sembla igual de fals i mentider, i estic convençut que tots miren més pel seu interès i per la seva butxaca abans que no pas pels interessos dels seus (teòrics) representats.

Un dels pocs al·licients que em feien dubtar sobre si aquesta vegada valia la pena o no anar a votar era veure quin paper jugarien les dues candidatures independentistes encapçalades per Carretero i Laporta. Doncs bé, ja m’ho han deixat ben clar: cadascú pel seu cantó i avall. Suposo que els egos d’aquests dos personatges estan massa inflats com per haver de compartir protagonisme, i ni tan sols el fet que ambdues candidatures tinguin la mateixa ideologia ha pogut aconseguir que vagin junts per intentar treure el màxim nombre d’escons possibles.

Perquè és així: segons el sistema electoral vigent, el fet de presentar-se junts a les eleccions pot suposar un escó més o un escó menys. Doncs ni així. I jo em pregunto: si els responsables d’intentar aconseguir la independència donen més prioritat als objectius individuals que als col·lectius, si no podem donar una imatge sòlida i anar tots a una, en definitiva, si ni els mateixos catalans ens podem posar d’acord, què ens cal esperar? A les espanyes es deuen estar pixant de riure...

I semblaven amics...

Bous, braus i banaus

Tot i que em considero una persona bastant descreguda, especialment pel que fa als temes polítics, a vegades encara aconsegueixen enganyar-me. Fa unes setmanes m’alegrava enormement perquè el Parlament de Catalunya havia decidit prohibir les curses de braus a partir de l’any 2012. Jo, amb la meva no habitual innocència, em vaig creure que el motiu d’aquesta futura prohibició era la protecció dels animals i estalviar-los patiments innecessaris simplement per distreure a uns altres animals, en aquest cas bípedes.

Doncs bé, resulta que ara el mateix Parlament ha decidit no prohibir els correbous, per la qual cosa m’imagino que el criteri protector no ha estat la primera prioritat de la nostra benvolguda classe política. Potser ells no saben que de patiments n’hi ha de físics però també de psicològics, i que per fer patir un animal no cal clavar-li banderilles. Tampoc cal ser massa espavilat per deduir que si lligues uns draps encesos a les banyes d’un bou, li provoques un estrès i un terror més que notable pel fet de tenir foc a tocar de la cara. I això per no parlar de la possibilitat de patir cremades al morro o als ulls, o de les estirades de cua incontrolades que els hi fan els borratxos passats de voltes que participen en aquest tipus d’actes.

M’agradaria creure que aquesta decisió no és deguda al fet que els correbous tenen una forta tradició en moltes contrades catalanes (com ara les Terres de l’Ebre), i que els polítics que han votat en contra de la prohibició no ho han fet pensant en les properes eleccions, i en la pèrdua de vots que això els hi podria suposar en aquests indrets. I voldria pensar també que la cosa no es redueix simplement al fet que un sigui una tradició espanyola i l’altra catalana, sinó a que es volia protegir als animals (recordem-ho, en virtut d’una llei aprovada pel mateix Parlament). Però està claríssim que aquest aspecte tant se’ls en dóna i que la seva única preocupació és perpetuar-se en el càrrec a qualsevol preu i que els hi vagin caient cada mes. Pura especulació electoral, teatre, hipocresia i falta de vergonya. La mateixa que sento jo vers els que en teoria em representen.

Labordeta, autèntic i íntegre

La matinada del passat 19 de setembre va morir José Antonio Labordeta, víctima d’un càncer de pròstata que arrossegava des de feia quatre anys i que finalment no ha pogut superar. Escriptor, poeta, cantautor, presentador de televisió i “el diputat amb menys vots d’Espanya” (com deia ell mateix), Labordeta va mantenir, per sobre de tot, una trajectòria coherent i íntegra al llarg de tota la seva vida.

“Para que Cataluña aprenda”

El biketrial, o bicitrial, és un esport que consisteix en superar una sèrie d’obstacles, naturals o artificials, a cavall d’una bicicleta i sense posar els peus a terra. Aquest esport va néixer a Catalunya a finals dels anys 70, per la qual cosa no és d’estranyar que molts dels millors representants d’aquesta modalitat siguin catalans.

El trist destí dels Lleopards

Que l’esport i la política no haurien d’estar relacionats és tan veritat com que en realitat ho estan. Només hem de veure què passa amb el tema de les seleccions autonòmiques, o amb l’eterna rivalitat Barça-Madrid, que sobrepassa de molt l’àmbit estrictament esportiu. Però hi ha casos extrems en els que la cosa ja passa a tenir connotacions de tragèdia, com el de la selecció nacional de Zaire.

“Dicen toros, pero es España”

Avui, 28 de juliol de 2010, és un dia històric per a tothom que (com jo) estima els animals més que a moltes persones: el Parlament de Catalunya ha acordat prohibir les curses de braus a partir de l’any 2012. Però la cosa no es queda aquí, sinó que el tema dóna per molt i es ramifica considerablement:

1) La “Fiesta Nacional”
Diuen els defensors de les corridas que no es pot anar en contra de la cultura, la tradició i la fiesta nacional. Per mi, el debat queda tancat des del mateix moment que tots aquests aspectes impliquen el maltractament d’un animal. Punt i final.

2) Catalunya va contra Espanya, i no contra els braus
Alguns mitjans de comunicació espanyols han volgut polititzar el tema i desviar-lo argumentant que en realitat el que es votava avui al Parlament no era si “toros sí, toros no”, sinó que es tractava d’un episodi més de la lluita de Catalunya contra Espanya, últimament molt de moda gràcies al tema de l’Estatut. Curiosament, aquests mateixos mitjans no van dir res quan l’any 1991 van ser les Illes Canàries les que van prohibir els espectacles taurins. Aleshores ningú va veure cap mena de provocació ni d’atac contra Espanya, ni res de res. Potser és perquè la implicada no era Catalunya?

“¡Gracias a Iniesta, España está de fiesta!”

Quines sensacions tan estranyes i contradictòries que vaig tenir ahir. No m’acostumo a mirar un partit de futbol on juguen 7 jugadors que vull que guanyin sempre, i no voler que guanyin. No m’entra al cap que Iniesta (un jugador i una persona a la que admiro enormement) marqui un gol a falta de 3 minuts pel final i no salti de la cadira cridant com un boig, que és precisament el que vaig fer l’última vegada que el benvolgut Andrés va fer una cosa semblant.

A més, com a bon amant del futbol que sóc, suposo que m’hauria d’alegrar perquè (les coses com són) ha guanyat l’equip que més bon joc ha practicat durant tot el Mundial. Esportivament s’ho han merescut, res a dir. Fins i tot els jugadors em cauen bé (excepte Sergio Ramos i Marchena). Doncs ni així. Ho sento, però no puc. A les raons que ja vaig exposar, ara s’hi ha d’afegir que la victòria de la selecció del país veí es produeix just un dia després que el poble català es manifestés massivament després de l’enèsim cop de puny als morros dels nostres drets. No s’ha de ser gaire intel·ligent per veure que el triomf esportiu deixarà la manifestació en un segon pla, com ja ho han fet els polítics del PP (qui si no) dient que un milió i mig de persones no és una xifra representativa, o els diaris de Madrid quan van afirmar que “la gente prefirió ir a la playa”.

Només tinc un petit consol: segur que l’Andrés ahir va ser molt feliç marcant aquest gol i dedicant-li al seu gran amic Dani Jarque, desaparegut tràgicament i prematurament aviat farà un any. L’Andrés és dels pocs futbolistes que semblen viure en el planeta Terra, allunyat del divisme i de la supèrbia de molts dels seus companys de professió. La típica dita “bon futbolista i millor persona” no ha tingut mai un exemple tan clar com en aquest petit però gran jugador.

No han canviat tantes coses

Els dies 15, 16 i 17 de gener de 1976, encara no dos mesos després de la mort del gran assassí, Lluís Llach va oferir una sèrie de recitals al Palau dels Esports de Barcelona que van suposar la seva reaparició pública després de més de nou mesos de no poder actuar a la ciutat. La resposta popular va ser contundent: més de 30.000 persones van assistir als concerts del cantautor de Verges.

A partir de les actuacions dels dos primers dies se’n va gravar un disc absolutament extraordinari i imprescindible (Barcelona, Gener de 1976). Costa molt de trobar una gravació musical que transmeti tanta emoció, tensió, escalfor i sentiment d’unitat. Més que un disc, és un document històric. L’he escoltat dotzenes de vegades i sempre, sempre, se’m posa la pell de gallina i se m’enllagrimen els ulls. No ho puc evitar. Em poso en situació, amb els grisos envoltant les graderies d’un Palau ple a rebentar, amb una repressió encara molt present, amb tot un país remant en una mateixa direcció i amb una consciència democràtica absoluta, amb uns músics en plena forma i un Llach que canta amb una força i un sentiment que fa que fins i tot moltes vegades costi de reconèixer-lo.

Avui, 34 anys després, sembla que el nostre país petit (com deia el mateix Llach) torna a estar solidaritzat. Bona notícia per una banda, però molt dolenta per l’altra. I és que, malauradament, sembla que no tot ha canviat tant com ens vol fer creure la democràcia i resulta que aquest excepcional tema (igual que molts d’altres del mateix disc) encara continua estant vigent:

SILENCI

Si m’heu de fer callar

que sigui ara,

ara que puc dir no,

i res teniu per a comprar-me.

Que no vull esperar.

Que sigui ara!

Ara que puc sentir

el pes de tanta basarda.

Que no em sap cap greu

dur la boca tancada,

sou vosaltres qui heu fet

del silenci paraules.

Que no vull esperar

que el temps rovelli l’arma,

que no vull que la por

tingui més temps per a guanyar-me.

Si m’heu de fer callar

que sigui ara,

ara que tinc les mans

per a canviar de guitarra.

Una imatge que parla

Admiro a la gent que és capaç de dir moltes coses amb poques paraules. Jo no en sé; per exemple, en el meu últim article vaig voler explicar el canvi de discurs experimentat per en Montilla d’un dia per l’altre respecte del tema de l’Estatut, i per fer-ho vaig haver de dir tot això:

“En Montilla, que quan es va conèixer la sentència no va tardar ni una hora a fer una roda de premsa on va mostrar la seva indignació i va instar a tots els catalans a sortir al carrer, l’endemà mateix girava com un mitjó i deia coses com ara que l’Estatut actual és molt millor que el de l’any 78 (suposo que des de la capital li devien picar fort la cresta).”

En canvi, hi ha gent que és capaç de dir el mateix i no només amb menys paraules, sinó tan sols amb una senzilla imatge:

Des d’aquí, Gerard, la meva admiració més sincera.

I què ens esperàvem?

Tot i que aquesta setmana sembla que el tema sigui nou, hem de recordar que això de l’Estatut ja va començar malament de bon principi: el text ja va arribar auto-escapçat des de Catalunya a les Corts del país veí (no fos cas que s’enfadessin), però tot i així encara ens el van retallar més i al poble català només li van deixar referendar les escorrialles. Quatre anys després, un tribunal decrèpit i cada vegada més polititzat ha acabat de furgar en la ferida de la voluntat dels ciutadans de Catalunya.

Però tres dies després, jo em pregunto: sincerament, no us ho esperàveu? Realment algú es pensava que ens deixarien tenir una hisenda pròpia, un organisme judicial gairebé independent de l’espanyol i que el català tindria preferència sobre el castellà en l’Administració, i que a sobre ens deixarien continuar formant part de la seva “España indisoluble” (un concepte que surt fins a 8 vegades a la sentència)? Jo no sóc tan innocent. La qual cosa no vol dir que no m’emprenyi veure com una vegada rere una altra no se’ns reconeixen uns drets que ens correspondrien com a nació que som, mal que a alguns els hi pesi.

I els nostres governants, doncs com sempre. En Mas, fent la puta i la Ramoneta i no acabant de definir-se mai. En Montilla, que quan es va conèixer la sentència no va tardar ni una hora a fer una roda de premsa on va mostrar la seva indignació i va instar a tots els catalans a sortir al carrer, l’endemà mateix girava com un mitjó i deia coses com ara que l’Estatut actual és molt millor que el de l’any 78 (suposo que des de la capital li devien picar fort la cresta). I en Puigcercós, per la seva banda, es mostrava tan seriós per fora com exultant per dins, pensant segurament que la sentència suposaria una revifada de l’independentisme que els del seu mateix partit s’han ocupat d’anar apagant amb decisions com ara pactar amb el PSC, tot i que havien promès que no donarien suport a cap partit que depengués de Madrid. Sort que ho van prometre!

Aquests dies s’ha dit que no hi ha volta enrere i que a partir d’aquí l’única sortida possible, si realment volem que Espanya deixi de putejar-nos, és la independència. Té un sentit, no diré pas que no. De fet, si el TC considera que la voluntat del poble català és inconstitucional, doncs jo no tinc cap ganes d’estar encaixat en aquesta Constitució. Però també he de dir que si Catalunya ha de ser independent amb aquests polítics governant-nos, em sembla que m’estimo més quedar-me on sóc ara, que almenys ja sé de quin mal he de morir.

Doncs jo no oblido!

Un dels costums més estesos que tenim els humans és que quan mor algú acostumem a perdonar-li (o a oblidar) els seus defectes. Potser el fet de la seva desaparició definitiva, i per tant la impossibilitat que aquests defectes ens continuïn afectant, desperta en nosaltres un cert sentiment de misericòrdia vers el finat. No em sembla bé. De la mateixa manera que si algú havia estat una bellíssima persona ningú se n’oblida, crec que si havia estat un malparit tampoc ens n’hem d’oblidar pel simple fet que hagi mort. Si la mort d’una persona fa que els altres vulguem fer un balanç de la seva vida, que sigui un balanç complet, i no només de les coses bones.

Un dels exemples més clars de tot això que explico l’estem vivint des del 21 d’abril d’enguany, dia en què saltava als mitjans de comunicació de tot el món la notícia de la mort de Joan Antoni Samaranch. Des de llavors i fins ara (i espera’t el que vindrà, perquè ja s’ensuma un carrer amb el seu nom a Barcelona) només he sentit que lloances, alabances i ensabonades cap a una figura que deu tenir els seus mèrits (no dic pas que no), però de la qual tothom sembla que hagi oblidat les ombres.

Per sort, Internet és una font inesgotable d’informació i si rebusques una mica, pots trobar-hi de tot. Per exemple, que el Sr. Samaranch va anar al Col·legi Alemany de Barcelona, on acostumava a lluir una esvàstica a la solapa i més d’una vegada havia explicat que “allò (referint-se al nazisme) era el futur i sempre s’havia d’estar amb els guanyadors”, declaracions amb les que ja deixava ben clara la seva vocació d’estar sempre a prop del poder. Sabem també que sempre es va declarar “seguidor acèrrim” del general Franco, i que va ostentar diversos càrrecs polítics i diplomàtics al servei de la dictadura franquista.