Benvinguts al gran circ electoral

Tot i que ja fa dies que els partits se les foten entre ells, la campanya electoral encara no ha començat, com a mínim oficialment. Serà aquesta nit, un parell d’hores després que aquest petit article surti a la llum, quan la ridícula enganxada de cartells donarà pas a quinze insuportables dies on haurem d’escoltar promeses i programes que no es compliran mai, veure com els candidats es passegen per carrers i mercats amb falsos somriures de complicitat vers els possibles votants, intentant convèncer els cada cop més nombrosos indecisos per tal que el dia 28 vagin a dipositar el seu vot a les urnes. Ja sabeu què diuen dels polítics i les putes: tots dos fan veure que els hi agraden les persones a les que estan cardant.

A mi, personalment, cada vegada em costa més decidir-me per algú, o fins i tot decidir si m’acosto al col·legi electoral. Des que ERC va passar-se la campanya prometent que no pactarien amb cap partit que depengués de Madrid, i després el primer que van fer va ser donar suport al PSC PSOE i a sobre afavorir la investidura d’un home que ni tan sols sap parlar català, vaig dir prou i a partir de llavors he votat en blanc. A més de constatar un baixíssim nivell polític, tothom em sembla igual de fals i mentider, i estic convençut que tots miren més pel seu interès i per la seva butxaca abans que no pas pels interessos dels seus (teòrics) representats.

Un dels pocs al·licients que em feien dubtar sobre si aquesta vegada valia la pena o no anar a votar era veure quin paper jugarien les dues candidatures independentistes encapçalades per Carretero i Laporta. Doncs bé, ja m’ho han deixat ben clar: cadascú pel seu cantó i avall. Suposo que els egos d’aquests dos personatges estan massa inflats com per haver de compartir protagonisme, i ni tan sols el fet que ambdues candidatures tinguin la mateixa ideologia ha pogut aconseguir que vagin junts per intentar treure el màxim nombre d’escons possibles.

Perquè és així: segons el sistema electoral vigent, el fet de presentar-se junts a les eleccions pot suposar un escó més o un escó menys. Doncs ni així. I jo em pregunto: si els responsables d’intentar aconseguir la independència donen més prioritat als objectius individuals que als col·lectius, si no podem donar una imatge sòlida i anar tots a una, en definitiva, si ni els mateixos catalans ens podem posar d’acord, què ens cal esperar? A les espanyes es deuen estar pixant de riure...

I semblaven amics...