I ara què, Puigcercós?

No hi ha hagut sorpreses i s’ha confirmat el que tothom esperava: CiU governarà els propers 4 anys gràcies a una victòria incontestable que deixa la formació liderada per Artur Mas a només 6 escons de la majoria absoluta. És la conseqüència lògica que ha pagat un PSC massa sotmès a Madrid i liderat per un homenet que potser tindrà altres virtuts, però que té el carisma d’una carxofa i les dots de comunicador d’un alvocat. Malgrat que no combrego en absolut amb la ideologia convergent, com a mínim s’ha de reconèixer que el nou president, almenys, té imatge i parla un català correcte.

CiU no és l’única força que ha experimentat una pujada notable: també ho ha fet el PP, que ha aconseguit els millors resultats de la seva història i ha arribat als 18 diputats. Aquesta major tendència del vot cap a la dreta segurament sigui deguda a la crisi i al convenciment general que la culpa és del PSOE, quan en realitat es tracta d’un fenomen a nivell global. Però clarament, la manca d’accions/solucions ha passat factura als socialistes.

M’han sorprès bastant els bons resultats aconseguits per Solidaritat Catalana per la Independència (SI), la formació liderada per Joan Laporta que ha aconseguit 4 diputats en només 4 mesos d’existència del partit (sens dubte l’home és mediàtic, i la presidència del Barça tampoc li ha fet cap mal). De la mateixa manera, m’esperava millors resultats de l’altra proposta independentista liderada per Joan Carretero, que finalment no ha obtingut representació. Està clar que els independentistes han donat l’esquena a ERC i han dirigit les seves esperances cap a altres formacions.

I és que l’opció independentista “tradicional”, liderada per Joan Puigcercós, ha sofert una derrota monumental que li ha fet perdre ni més ni menys que 11 diputats, de manera que passa de ser la tercera força a la cinquena. No m’estranya, veient la seva llista de “virtuts” (i segur que me’n deixo):

- ERC va donar suport al PSC després d’assegurar que no pactaria amb cap partit que depengués de Madrid. En fer-ho, per primera vegada des de 1934 la presidència de la Generalitat es va decidir des de Madrid. I a sobre, aquests 7 anys de poder compartit no s’han aprofitat per fer cap avanç en el tema de la independència, per moltes proclames que ara hagin volgut vendre i que ja no enganyen a ningú. O cal recordar que a la ponència oficial d’ERC del 2008 no es va dir ni una paraula de cap referèndum?

- Durant la campanya, Puigcercós va manifestar, de manera totalment desafortunada, que els andalusos no paguen impostos. A part de ser una sobirana tonteria, amb aquestes paraules es va posar en contra a la notable massa d’habitants andalusos (o d’origen andalús) que viu a Catalunya. S’ha de ser un polític molt poc intel·ligent per dir això.

- Tres dies després de la manifestació del 10 de juliol, ERC va votar en contra d’una iniciativa legislativa popular per tal d’obrir la porta a la possibilitat de recollir firmes a favor d’un referèndum per decidir el futur de Catalunya.

- En un gest que personalment trobo molt lleig, una part de la campanya electoral del partit venia a dir que se’ls havia de votar perquè si no el PP acabaria sent la tercera força al Parlament, com preveient el seu fracàs i a més volent traspassar la responsabilitat als votants. Doncs sí senyor, el PP és la tercera força; però no per culpa dels votants, sinó per culpa seva. Que ningú s’enganyi.

Una vella dita ve a dir que la primera vegada que m’enganyis serà culpa teva, però la segona serà culpa meva. Doncs bé, el poble no s’ha deixat enganyar més. Senyor Puigcercós, si té vostè una mica de dignitat, plegui, que el partit faci foc nou i que torni a començar tot plegat des de zero. Catalunya necessita una ERC forta.