De viatge amb un idiota

Fins a última hora he estat dubtant sobre si aquest article havia d’anar publicat en aquest bloc o bé al germà. Els meus dubtes deriven del fet que els seus creadors són ni més ni menys que Ricky Gervais i Stephen Merchant, responsables entre altres de sèries tan destacades com The Office, Extras o Life’s Too Short. Però, malgrat que té temporades i episodis, de fet no es pot dir que An Idiot Abroad sigui una sèrie de televisió, sinó un documental sobre viatges.

Fama desconeguda, èxit tardà

Ja fa uns quants anys vaig veure la pel·lícula O Brother!, que explica la història de tres fugitius que intenten recuperar el botí d’un atracament que un d’ells va cometre abans de ser empresonat. Durant la seva fugida, graven una cançó en una emissora de ràdio per guanyar unes miques de diners. Sense que ells ho sàpiguen, el tema es converteix en un gran èxit a tot el país malgrat que ningú sap qui el canta. Cap al final de la pel·lícula canten la cançó en públic i la gent embogeix perquè per fi poden veure als intèrprets desconeguts, i ells queden totalment sorpresos quan s’adonen de la seva fama.

El triomf de l’esperit humà

Si no sabéssim que la història que ens explica Tocando el vacío és real, el més probable és que quan acabés diguéssim allò tan típic de “clar, és una pel·lícula”. Però no, ni molt menys. És un relat increïble, una proesa, una història d’una valentia i un coratge tan extraordinaris que ja ha quedat per sempre més com una llegenda del muntanyisme i com un exemple de fins on pot arribar un home per lluitar per la seva supervivència.

Petrović i Divac: germans i enemics

No cal ser massa aficionat al bàsquet per saber que l’antiga Iugoslàvia era una màquina inacabable de formar jugadors. Quan es començava a apagar l’estrella d’un, en sortia un altre de tan o més bo. Poques vegades s’ha aconseguit reunir en un mateix equip a un grup de jugadors com el que va guanyar la plata als Jocs Olímpics de 1988, i l’or a l’Europeu de 1989 i al Mundial de 1990. Només d’esmentar-los, els bons aficionats segur que dibuixaran un somriure de nostàlgia i de profunda admiració: Dražen Petrović, Toni Kukoč, Dino Radja, Žarko Paspalj, Vlade Divac, ...

Anvil, o com perseguir un somni

En el món de la música (i en altres), a vegades la línia que separa l’èxit del fracàs és tan fina que no acabes de saber per què alguns han triomfat i altres s’han quedat a les portes. Aquest podria ser el cas d’Anvil, un grup canadenc de heavy metal reconegut com a influència per molts dels grans grups d’aquest gènere (com ara Anthrax, Motörhead, Slayer o Metallica), i que no obstant no va tenir mai el reconeixement que sí van rebre altres bandes similars.

Jo no havia sentit a parlar mai d’aquest grup fins que un bon dia per Internet em vaig assabentar de l’existència del documental Anvil! The Story of Anvil. Produït i dirigit per Sacha Gervasi (antic fan i roadie de la banda durant els anys 80), ens explica la història del grup, la seva fundació l’any 1973, el seu èxit a principis dels 80 i el seu oblit gairebé immediat després dels seus primers tres discos. A partir d’aquí, som testimonis de la lluita dels dos membres fundadors del grup, el cantant i guitarrista Steve “Lips” Kudlow (que per cert és molt semblant a Rosendo) i el bateria Robb Reiner, per tal de tirar el grup endavant.

A pesar de les seves ànsies de triomfar en el món de la música, la realitat és que tots dos ja han fet 50 anys i un es dedica a repartir menjar a les escoles i l’altre treballa a la construcció. Els hi surt l’oportunitat de fer una gira europea, però acaba resultant un desastre: la seva manager és una inepta total, toquen en sales petites on gairebé no hi ha ningú, sovint no els hi volen pagar el que els hi han promès, etc. Tot i això, i gràcies a que la germana de l’Steve els hi deixa els diners, s’embarquen en la gravació del seu tretzè àlbum com a última esperança de complir el seu somni adolescent. Ho aconseguiran?

El documental és, sens dubte, un dels millors que he vist mai i no només en l’àmbit musical. Té un ritme perfecte, és entretingut, divertit, emocionant i emotiu; ens posem fàcilment a la pell dels personatges perquè són reals i tenen les mateixes preocupacions que qualsevol de nosaltres: treballar, pagar factures i passar dificultats per arribar a finals de mes. També és la història d’una amistat entre dos homes que amb 14 anys van prometre que tocarien junts per sempre, i que volen mantenir la promesa malgrat que sovint es barallin i estiguin a punt de deixar-ho córrer.

Més enllà que ens pugui agradar o no la música, per mi el més destacable del documental és l’esperit que transmet, la il·lusió i les ganes de tirar endavant que tenen els protagonistes, que no es donen mai per vençuts tot i les nombroses dificultats que es van trobant pel camí. Ells estan convençuts de poder triomfar, i tots els seus esforços van encaminats en aquesta direcció. I aquesta fe, aquest convenciment en les pròpies possibilitats, es pot aplicar no només a la música sinó a qualsevol àmbit de la vida. Si teniu l’oportunitat, feu-vos un favor i no us el perdeu!