Fama desconeguda, èxit tardà

Ja fa uns quants anys vaig veure la pel·lícula O Brother!, que explica la història de tres fugitius que intenten recuperar el botí d’un atracament que un d’ells va cometre abans de ser empresonat. Durant la seva fugida, graven una cançó en una emissora de ràdio per guanyar unes miques de diners. Sense que ells ho sàpiguen, el tema es converteix en un gran èxit a tot el país malgrat que ningú sap qui el canta. Cap al final de la pel·lícula canten la cançó en públic i la gent embogeix perquè per fi poden veure als intèrprets desconeguts, i ells queden totalment sorpresos quan s’adonen de la seva fama.

Allò que em va semblar una anècdota simpàtica sorgida de la ment dels germans Coen, va tenir un reflex bastant similar a la realitat. En Sixto Rodríguez és un músic nord-americà d’arrels mexicanes que als anys 70 va publicar un parell de discos que van passar totalment desapercebuts al seu país. Els seus productors mai es van explicar la seva manca d’èxit, ja que segons ells en aquella època només en Bob Dylan escrivia millors cançons (i algun fins i tot opina que era millor en Sixto). Però el que ningú sabia és que un dels discos d’en Rodríguez havia arribat a Sud-àfrica i que la seva música s’escampava pel país gràcies a gravacions pirates, fins el punt que va haver-hi un moment que va ser més conegut que l’Elvis Presley. El país vivia en ple apartheid i algunes de les seves cançons van convertir-se en himnes contra el règim, i van influir en artistes locals que protestaven contra el govern. La mateixa situació política feia que no arribés informació de l’exterior, per la qual cosa no se sabia gairebé res de l’artista i això va fer que la seva figura agafés uns aires misteriosos i gairebé mitològics. Fins i tot van començar a circular rumors que s’havia suïcidat a l’escenari, calant-se foc a si mateix o disparant-se un tret al cap.

(A partir d’aquí, detalls importants de la història)

Tot va continuar així fins que dos aficionats de Ciutat del Cap van començar a plantejar-se si realment la mort d’en Sixto era real o no, i en cas negatiu, què se n’havia fet d’ell. L’any 1997 van crear una pàgina web amb la intenció de recollir qualsevol informació relacionada amb el misteriós músic. I així, per casualitat, la filla gran d’en Sixto va trobar la pàgina, va deixar un missatge al fòrum explicant que el seu pare era viu i resident a Detroit, i a partir d’aquí els sud-africans van poder contactar amb ell, explicar-li la història del seu èxit al país, i fins i tot convèncer-lo d’anar a fer uns quants concerts (que, evidentment, van tenir un èxit apoteòsic).

Searching for Sugar Man és un documental excel·lent, molt ben explicat, amb un ritme impecable i que ens fa veure que la fama i l’èxit artístic són aspectes dels quals ningú té la recepta segura, ni la fórmula màgica. Simplement, o passa o no passa. A partir de la seva estrena, la fama d’en Sixto Rodríguez a Estats Units ha augmentat moltíssim, ha aparegut en els principals programes de televisió i ha començat a fer concerts, tant al seu país com a Europa. La fama que se li va negar en el moment de publicar els discos, li ha arribat amb més de setanta anys. Val més tard que mai.