No cal ser massa aficionat al bàsquet per saber que l’antiga Iugoslàvia era una màquina inacabable de formar jugadors. Quan es començava a apagar l’estrella d’un, en sortia un altre de tan o més bo. Poques vegades s’ha aconseguit reunir en un mateix equip a un grup de jugadors com el que va guanyar la plata als Jocs Olímpics de 1988, i l’or a l’Europeu de 1989 i al Mundial de 1990. Només d’esmentar-los, els bons aficionats segur que dibuixaran un somriure de nostàlgia i de profunda admiració: Dražen Petrović, Toni Kukoč, Dino Radja, Žarko Paspalj, Vlade Divac, ...
Petrović i Divac eren, a més de companys de selecció, molt bons amics. Compartien habitació a les concentracions, i el caràcter calmat del segon servia per contrarestar l’efervescència del primer. Però aquesta amistat va quedar tallada per motius aliens a l’esport. La caiguda del comunisme, a finals dels anys 80, va fer ressorgir a Iugoslàvia conflictes ètnics i polítics que fins aleshores havien quedat en segon terme. A principis dels anys 90, a Croàcia (una de les sis repúbliques que integraven Iugoslàvia) s’havia disparat el sentiment nacionalista i ja es començaven a sentir les primeres veus d’independència. Un cop acabada la final del Mundial 1990 amb victòria balcànica, la gent va saltar a la pista per celebrar el títol. Una d’aquestes persones portava una bandera croata i Vlade Divac (serbi) li va prendre de les mans i la va llençar a terra, dient-li que allà no hi pintava res perquè aquell dia “havia guanyat Iugoslàvia, no Croàcia”.
Aquest fet va desencadenar tota una sèrie de reaccions negatives dins de la comunitat croata. Els mitjans de comunicació ho van aprofitar per exagerar l’ofensa del jugador serbi, i cada bàndol explicava la història a la seva manera. Divac sempre va mantenir que hagués fet el mateix si la bandera hagués estat sèrbia, perquè ell el que volia era una Iugoslàvia unida.
El cas és que la gran amistat que l’unia amb Petrović (que se sentia profundament croat) es va trencar i ja no es va recuperar. Ambdós jugadors ja havien iniciat la seva aventura a l’NBA (Petrović als Portland Trail Blazers i Divac a Los Angeles Lakers), i abans de l’incident de la bandera es trucaven cada dia per parlar de com els hi anava l’aventura americana. A partir d’aquell moment, però, la relació es va refredar fins el punt que quan coincidien en algun partit, amb prou feines se saludaven.
Divac va intentar moltes vegades recuperar l’amistat amb Petrović, però no va ser possible. Entre altres motius, perquè el croat va morir en un desafortunat accident de cotxe a Alemanya el 7 de juny de 1993. Tenia només 28 anys i la mort el va sorprendre en el seu millor moment a l’NBA, on amb els New Jersey Nets començava a demostrar el joc que havia enlluernat a tota Europa després de no disposar de massa oportunitats a Portland. Vlade Divac es va haver de conformar amb parlar amb Aleksandar (germà de Dražen) i amb Biserka (la seva mare) per tal de tancar velles ferides. I és que, com diu el mateix Divac, “per crear una amistat fan falta anys, però es pot destruir en qüestió de segons”.
Tot això i molt més ho podeu veure en l’excel·lent documental Once brothers (traduït aquí com Hermanos y enemigos) de la cadena nord-americana ESPN. Un treball emocionant, nostàlgic i entranyable que, n’estic segur, agradarà no només als aficionats al bàsquet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada