Aquells partidets de futbol al carrer...

Una de les principals diferències entre la mainada d’ara i la de quan jo tenia la seva edat (quina frase més iaia m’acaba de sortir) és que abans jugàvem al carrer: a amagar, a empaitar-nos, a bales o amb cotxes en miniatura, però sobretot a futbol. Qualsevol racó era bo per agafar la pilota i fer un partidet, qualsevol porta de garatge era una porteria improvisada, i si no hi havia cap garatge a prop, posàvem els anoracs a terra per simular els pals i el criteri per decidir si una pilota havia anat alta o havia entrat era molt clar: depenia de l’alçada del nen que fes de porter. No importava l’escenari, perquè en la nostra imaginació jugàvem al Barça i aquell carrer o aquella plaça eren el Camp Nou, i cada gol era el que ens donava la Copa d’Europa.

Aquest núvol de somni, però, quedava trencat quan algú xutava més fort del compte o es produïa algun rebot desafortunat i la pilota anava a parar a algun pati, hort o balcó propers. De sobte el Camp Nou tornava a ser el carrer, i nosaltres deixàvem de portar la samarreta del Barça i tornàvem a ser només nens que havíem de saltar la tanca furtivament o pujar l’escala (a vegades en grup solidari, a vegades només el responsable del xut maldestre) per anar a demanar al propietari si seria tan amable de tornar-nos la pilota (cosa que normalment sempre feia, no sense abans renyar-nos i dir-nos que el carrer no és per jugar a futbol).

A qualsevol que de nen hagi viscut alguna experiència similar a aquestes, li resultarà molt fàcil identificar-se amb aquest curtmetratge de l’any 2008 que porta per títol Porque hay cosas que nunca se olvidan, que amb més de 300 premis en festivals de tot el món ha aconseguit el rècord Guinness com a curt més premiat de la història. El seu director, productor, guionista i compositor de la banda sonora és Lucas Figueroa, espanyol d’origen argentí que ha ambientat al Nàpols dels anys 50 unes escenes universals, entranyables i tragicòmiques, molt representatives d’una època. Això sí, si a nosaltres no ens haguessin tornat la pilota ni se’ns hagués acudit una venjança com la d’aquests nens...