La nostra història comença el mes de novembre de l’any 1965 a la República Democràtica del Congo, amb l’arribada al poder del dictador Mobutu Sese Seko. A més de governar el país amb mà de ferro durant 32 anys, el mariscal Mobutu va crear un dels millors equips de futbol africans de la història, segurament perquè li agradava aquest esport però també per consolidar el seu poder polític a través dels èxits esportius. Per aconseguir-ho no va reparar en despeses: l’any 1972 (quan el país ja havia canviat el seu nom pel de Zaire) va convèncer al iugoslau Blagoje Vidinic, un dels millors entrenadors de l’època. Va fer construir un luxós camp d’entrenament a la capital, va posar a disposició de l’equip els seus jets privats pels desplaçaments, i va convidar a cop de talonari la mítica selecció brasilera d’O Rei Pelé per tal que acudís a disputar alguns partits amistosos a Kinshasa. Sense saber-ho, doncs, estava inventant el futbol modern...
Tot això va començar a donar els seus fruits l’any 1974, quan Zaire va aconseguir guanyar la Copa Africana de Nacions (CAN) i a més va ser la primera selecció de l’Àfrica negra que aconseguia classificar-se per a un Mundial. La satisfacció del mariscal Mobutu va ser evident: va regalar una casa i un cotxe a tots els jugadors i els hi va prometre unes primes fabuloses... que mai no va pagar. Quan els jugadors arriben a Alemanya el mes de juny per jugar el Mundial, només han cobrat 1.000 dels 100.000 dòlars promesos. Però gràcies a la calorosa benvinguda que els hi brinda la població germànica i a les simpaties dels periodistes, els Lleopards (així se’ls coneix popularment) obliden durant uns dies els seus problemes.
En un primer partit molt disputat, els africans perden per 2 a 0 contra Escòcia. Una derrota, sí, però amb tots els honors: fins i tot Pelé baixa als vestidors per felicitar-los en persona. Però la moral de l’equip continua malmesa pels problemes econòmics. Els jugadors reclamen a Mobutu que els pagui les primes que els hi deu, i com que s’hi nega decideixen no sortir a jugar el segon partit contra Iugoslàvia. Quan el dictador s’assabenta de la notícia explota de còlera: els hi fa saber als jugadors que si no disputen el partit, quan tornin a Kinshasa no veuran mai més a les seves dones ni als seus fills. Aterrits, els Lleopards salten al camp però perden per un escandalós 9 a 0. La trista trajectòria del Zaire acaba amb una nova derrota per 3 a 0 davant de Brasil.
La tornada al seu país és terrible. A més de no pagar-los les primes promeses, Sese Seko tanca als jugadors al seu palau, els margina de la societat i els redueix al silenci i a la misèria. Totalment embogit per la ràbia, el dictador prohibeix sortir del país a Kakoko, Mayanga i Mulamba, els millors jugadors de l’equip durant el Mundial i que han rebut ofertes d’equips europeus com el Saint-Etienne o el Paris Saint-Germain. Així, Mobutu va destrossar el que ell mateix havia construït i va fulminar el futbol zairès, que mai més va tornar a participar en un Mundial... i ja no ho podrà fer, perquè des de 1997 (amb la caiguda del dictador) el país ha recuperat el seu antic nom.
El cas de Ndaye Mulamba és especialment tràgic: màxim golejador de la selecció durant la CAN de 1974 i un dels principals responsables de la classificació de l’equip per al Mundial d’Alemanya, la Confederació Africana de Futbol li va atorgar una medalla l’any 1994 i Mobutu li va demanar que li lliurés. Com que s’hi va negar, els esbirros del tirà van matar al seu fill davant dels seus propis ulls i li van propinar una pallissa tan brutal que el van donar per mort. Destrossat per aquest drama, es va exiliar a Sud-àfrica deixant enrere a tota la seva família. Després de gairebé quinze anys, intenta sobreviure als townships de Ciutat del Cap, en el mateix lloc on no fa ni un mes va acabar el Mundial 2010…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada