I què ens esperàvem?

Tot i que aquesta setmana sembla que el tema sigui nou, hem de recordar que això de l’Estatut ja va començar malament de bon principi: el text ja va arribar auto-escapçat des de Catalunya a les Corts del país veí (no fos cas que s’enfadessin), però tot i així encara ens el van retallar més i al poble català només li van deixar referendar les escorrialles. Quatre anys després, un tribunal decrèpit i cada vegada més polititzat ha acabat de furgar en la ferida de la voluntat dels ciutadans de Catalunya.

Però tres dies després, jo em pregunto: sincerament, no us ho esperàveu? Realment algú es pensava que ens deixarien tenir una hisenda pròpia, un organisme judicial gairebé independent de l’espanyol i que el català tindria preferència sobre el castellà en l’Administració, i que a sobre ens deixarien continuar formant part de la seva “España indisoluble” (un concepte que surt fins a 8 vegades a la sentència)? Jo no sóc tan innocent. La qual cosa no vol dir que no m’emprenyi veure com una vegada rere una altra no se’ns reconeixen uns drets que ens correspondrien com a nació que som, mal que a alguns els hi pesi.

I els nostres governants, doncs com sempre. En Mas, fent la puta i la Ramoneta i no acabant de definir-se mai. En Montilla, que quan es va conèixer la sentència no va tardar ni una hora a fer una roda de premsa on va mostrar la seva indignació i va instar a tots els catalans a sortir al carrer, l’endemà mateix girava com un mitjó i deia coses com ara que l’Estatut actual és molt millor que el de l’any 78 (suposo que des de la capital li devien picar fort la cresta). I en Puigcercós, per la seva banda, es mostrava tan seriós per fora com exultant per dins, pensant segurament que la sentència suposaria una revifada de l’independentisme que els del seu mateix partit s’han ocupat d’anar apagant amb decisions com ara pactar amb el PSC, tot i que havien promès que no donarien suport a cap partit que depengués de Madrid. Sort que ho van prometre!

Aquests dies s’ha dit que no hi ha volta enrere i que a partir d’aquí l’única sortida possible, si realment volem que Espanya deixi de putejar-nos, és la independència. Té un sentit, no diré pas que no. De fet, si el TC considera que la voluntat del poble català és inconstitucional, doncs jo no tinc cap ganes d’estar encaixat en aquesta Constitució. Però també he de dir que si Catalunya ha de ser independent amb aquests polítics governant-nos, em sembla que m’estimo més quedar-me on sóc ara, que almenys ja sé de quin mal he de morir.