dimecres, 28 de juliol de 2010

“Dicen toros, pero es España”

Avui, 28 de juliol de 2010, és un dia històric per a tothom que (com jo) estima els animals més que a moltes persones: el Parlament de Catalunya ha acordat prohibir les curses de braus a partir de l’any 2012. Però la cosa no es queda aquí, sinó que el tema dóna per molt i es ramifica considerablement:

1) La “Fiesta Nacional”
Diuen els defensors de les corridas que no es pot anar en contra de la cultura, la tradició i la fiesta nacional. Per mi, el debat queda tancat des del mateix moment que tots aquests aspectes impliquen el maltractament d’un animal. Punt i final.

2) Catalunya va contra Espanya, i no contra els braus
Alguns mitjans de comunicació espanyols han volgut polititzar el tema i desviar-lo argumentant que en realitat el que es votava avui al Parlament no era si “toros sí, toros no”, sinó que es tractava d’un episodi més de la lluita de Catalunya contra Espanya, últimament molt de moda gràcies al tema de l’Estatut. Curiosament, aquests mateixos mitjans no van dir res quan l’any 1991 van ser les Illes Canàries les que van prohibir els espectacles taurins. Aleshores ningú va veure cap mena de provocació ni d’atac contra Espanya, ni res de res. Potser és perquè la implicada no era Catalunya?

dimarts, 13 de juliol de 2010

La societat de la (des)informació

L’arribada de la TDT ha suposat, entre altres coses, l’aparició d’una sèrie de cadenes que, sent generosos, no aporten absolutament res a la qualitat de la graella televisiva. I a sobre hi ha casos directament denunciables, com ara el del canal Intereconomía, del qual m’emprenya fer-li una propaganda gratuïta que no es mereix, però és que tampoc em puc quedar callat.

Com canvien les coses...

...segons el color de la samarreta (tot i que són pràcticament els mateixos jugadors).

Com deia aquell, “no hasse falta dessir nada más”.


(Feu clic a sobre per veure-ho més gran)

dilluns, 12 de juliol de 2010

“¡Gracias a Iniesta, España está de fiesta!”

Quines sensacions tan estranyes i contradictòries que vaig tenir ahir. No m’acostumo a mirar un partit de futbol on juguen 7 jugadors que vull que guanyin sempre, i no voler que guanyin. No m’entra al cap que Iniesta (un jugador i una persona a la que admiro enormement) marqui un gol a falta de 3 minuts pel final i no salti de la cadira cridant com un boig, que és precisament el que vaig fer l’última vegada que el benvolgut Andrés va fer una cosa semblant.

A més, com a bon amant del futbol que sóc, suposo que m’hauria d’alegrar perquè (les coses com són) ha guanyat l’equip que més bon joc ha practicat durant tot el Mundial. Esportivament s’ho han merescut, res a dir. Fins i tot els jugadors em cauen bé (excepte Sergio Ramos i Marchena). Doncs ni així. Ho sento, però no puc. A les raons que ja vaig exposar, ara s’hi ha d’afegir que la victòria de la selecció del país veí es produeix just un dia després que el poble català es manifestés massivament després de l’enèsim cop de puny als morros dels nostres drets. No s’ha de ser gaire intel·ligent per veure que el triomf esportiu deixarà la manifestació en un segon pla, com ja ho han fet els polítics del PP (qui si no) dient que un milió i mig de persones no és una xifra representativa, o els diaris de Madrid quan van afirmar que “la gente prefirió ir a la playa”.

Només tinc un petit consol: segur que l’Andrés ahir va ser molt feliç marcant aquest gol i dedicant-li al seu gran amic Dani Jarque, desaparegut tràgicament i prematurament aviat farà un any. L’Andrés és dels pocs futbolistes que semblen viure en el planeta Terra, allunyat del divisme i de la supèrbia de molts dels seus companys de professió. La típica dita “bon futbolista i millor persona” no ha tingut mai un exemple tan clar com en aquest petit però gran jugador.

dissabte, 10 de juliol de 2010

No han canviat tantes coses

Els dies 15, 16 i 17 de gener de 1976, encara no dos mesos després de la mort del gran assassí, Lluís Llach va oferir una sèrie de recitals al Palau dels Esports de Barcelona que van suposar la seva reaparició pública després de més de nou mesos de no poder actuar a la ciutat. La resposta popular va ser contundent: més de 30.000 persones van assistir als concerts del cantautor de Verges.

A partir de les actuacions dels dos primers dies se’n va gravar un disc absolutament extraordinari i imprescindible (Barcelona, Gener de 1976). Costa molt de trobar una gravació musical que transmeti tanta emoció, tensió, escalfor i sentiment d’unitat. Més que un disc, és un document històric. L’he escoltat dotzenes de vegades i sempre, sempre, se’m posa la pell de gallina i se m’enllagrimen els ulls. No ho puc evitar. Em poso en situació, amb els grisos envoltant les graderies d’un Palau ple a rebentar, amb una repressió encara molt present, amb tot un país remant en una mateixa direcció i amb una consciència democràtica absoluta, amb uns músics en plena forma i un Llach que canta amb una força i un sentiment que fa que fins i tot moltes vegades costi de reconèixer-lo.

Avui, 34 anys després, sembla que el nostre país petit (com deia el mateix Llach) torna a estar solidaritzat. Bona notícia per una banda, però molt dolenta per l’altra. I és que, malauradament, sembla que no tot ha canviat tant com ens vol fer creure la democràcia i resulta que aquest excepcional tema (igual que molts d’altres del mateix disc) encara continua estant vigent:




SILENCI

Si m’heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.

Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.

Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.

Que no vull esperar
que el temps rovelli l’arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.

Si m’heu de fer callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.

dijous, 8 de juliol de 2010

Una imatge que parla

Admiro a la gent que és capaç de dir moltes coses amb poques paraules. Jo no en sé; per exemple, en el meu últim article vaig voler explicar el canvi de discurs experimentat per en Montilla d’un dia per l’altre respecte del tema de l’Estatut, i per fer-ho vaig haver de dir tot això:

“En Montilla, que quan es va conèixer la sentència no va tardar ni una hora a fer una roda de premsa on va mostrar la seva indignació i va instar a tots els catalans a sortir al carrer, l’endemà mateix girava com un mitjó i deia coses com ara que l’Estatut actual és molt millor que el de l’any 78 (suposo que des de la capital li devien picar fort la cresta).”

En canvi, hi ha gent que és capaç de dir el mateix i no només amb menys paraules, sinó tan sols amb una senzilla imatge:


Des d’aquí, Gerard, la meva admiració més sincera.

dijous, 1 de juliol de 2010

I què ens esperàvem?

Tot i que aquesta setmana sembla que el tema sigui nou, hem de recordar que això de l’Estatut ja va començar malament de bon principi: el text ja va arribar auto-escapçat des de Catalunya a les Corts del país veí (no fos cas que s’enfadessin), però tot i així encara ens el van retallar més i al poble català només li van deixar referendar les escorrialles. Quatre anys després, un tribunal decrèpit i cada vegada més polititzat ha acabat de furgar en la ferida de la voluntat dels ciutadans de Catalunya.

Però tres dies després, jo em pregunto: sincerament, no us ho esperàveu? Realment algú es pensava que ens deixarien tenir una hisenda pròpia, un organisme judicial gairebé independent de l’espanyol i que el català tindria preferència sobre el castellà en l’Administració, i que a sobre ens deixarien continuar formant part de la seva “España indisoluble” (un concepte que surt fins a 8 vegades a la sentència)? Jo no sóc tan innocent. La qual cosa no vol dir que no m’emprenyi veure com una vegada rere una altra no se’ns reconeixen uns drets que ens correspondrien com a nació que som, mal que a alguns els hi pesi.

I els nostres governants, doncs com sempre. En Mas, fent la puta i la Ramoneta i no acabant de definir-se mai. En Montilla, que quan es va conèixer la sentència no va tardar ni una hora a fer una roda de premsa on va mostrar la seva indignació i va instar a tots els catalans a sortir al carrer, l’endemà mateix girava com un mitjó i deia coses com ara que l’Estatut actual és molt millor que el de l’any 78 (suposo que des de la capital li devien picar fort la cresta). I en Puigcercós, per la seva banda, es mostrava tan seriós per fora com exultant per dins, pensant segurament que la sentència suposaria una revifada de l’independentisme que els del seu mateix partit s’han ocupat d’anar apagant amb decisions com ara pactar amb el PSC, tot i que havien promès que no donarien suport a cap partit que depengués de Madrid. Sort que ho van prometre!

Aquests dies s’ha dit que no hi ha volta enrere i que a partir d’aquí l’única sortida possible, si realment volem que Espanya deixi de putejar-nos, és la independència. Té un sentit, no diré pas que no. De fet, si el TC considera que la voluntat del poble català és inconstitucional, doncs jo no tinc cap ganes d’estar encaixat en aquesta Constitució. Però també he de dir que si Catalunya ha de ser independent amb aquests polítics governant-nos, em sembla que m’estimo més quedar-me on sóc ara, que almenys ja sé de quin mal he de morir.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails