divendres, 31 de desembre de 2010

Amb el destí marcat

El nom de Kazuo Ishiguro el vaig conèixer indirectament, quan em vaig assabentar que la pel·lícula El que resta del dia estava basada en un llibre seu. Aquella història d’un majordom anglès extraordinàriament eficient i professional (interpretat per un magistral Anthony Hopkins), enamorat en secret i que quan ja és vell s’adona que ha malgastat la seva vida inútilment, em va impressionar i em va fer pensar en la importància d’aprofitar el temps que se’ns ha donat per passar en aquest món.

divendres, 24 de desembre de 2010

Nadal 2.0



Els temps canvien, i cada vegada arriben menys felicitacions per correu (vull dir el tradicional, el de la bústia), i fins i tot m’atreviria a dir que per correu electrònic. Potser és que la gent (jo el primer) comença a estar farta de tot aquest muntatge descaradament comercial i consumista en que s’han convertit les festes de Nadal, a les quals jo, francament, els hi començo a veure un futur potser no encara negre, però sí marró fosc.

En qualsevol cas, sempre hi ha gent que reinventa les tradicions i aquí en tenim un bon exemple. Us heu plantejat mai què hagués passat si quan va néixer Jesucrist hi hagués hagut la tecnologia actual? A la Verge Maria li haguessin comunicat el seu embaràs amb un missatge al mòbil i no amb una aparició, ella li hagués fet saber a Sant Josep amb un email, ell ho hagués anunciat a tothom a través del Facebook, els Reis d’Orient buscarien la millor ruta per anar a Betlem a través del Google Maps, i explicarien les anècdotes del viatge al Twitter... i vés a saber si no comprarien l’or, l’encens i la mirra a eBay o a Amazon!

Amb aquest original i divertit vídeo m’agradaria desitjar-vos (malgrat tot), unes bones festes nadalenques. Salut!


dissabte, 18 de desembre de 2010

La delinqüència vista des de dins


De llibres sobre el món de la delinqüència n’hi ha moltíssims, però que estiguin escrits per algú que parli amb coneixement de causa perquè ha estat prèviament un criminal segurament ja no en trobaríem tants. Aquest seria el cas d’Edward Bunker, delinqüent convicte per tràfic de drogues, atracament a mà armada i extorsió. A la seva època va ser un dels 10 delinqüents més buscats per l’FBI i el presoner més jove de la presó californiana de San Quentin. Bunker va aprendre a escriure a la presó, i a més d’escriptor autodidacta també va exercir de guionista de cinema (nominat a l’Oscar per El tren del infierno) i d’actor en més de 20 pel·lícules; segurament el seu paper més recordat sigui el de Mr. Blue a Reservoir Dogs, de Quentin Tarantino. És per això que quan llegim No hay bestia tan feroz tenim la sensació constant d’estar llegint gairebé una autobiografia més que una novel·la, i que les peripècies del protagonista Max Dembo són més aviat records que no pas el producte de la imaginació del seu autor.

L’obra destil·la en tot moment una aguda crítica del sistema legal i penitenciari nord-americà, ja que per exemple se’ns expliquen les dificultats que es troba qualsevol que es vulgui reinserir a la societat després de passar un temps entre reixes. Malgrat la voluntat de portar una vida normal, Dembo no troba feina perquè quan desvela el seu passat ningú n’hi vol donar. Això, sumat al fet que el seu agent de la condicional és un imbècil integral que en comptes d’ajudar-lo el puteja, i que tots els seus amics i coneguts formen part del món delictiu, gairebé l’obliga a tornar a delinquir per tal de tirar endavant. I de fet no li costa massa prendre aquesta decisió, perquè de seguida s’adona que el crim és l’única cosa que ha conegut en la seva curta vida, que és l’únic que sap fer i que, a més, se li dóna bastant bé.

Segurament gràcies als peculiars antecedents de l’autor, la novel·la transmet un realisme impressionant que encara aconsegueix ser més proper degut al fet d’estar escrita en primera persona. Tindrem la sensació de conviure amb en Max Dembo als barris baixos de Los Angeles, ens posarem a la seva pell, patirem amb ell, notarem la seva inquietud, les seves pors i la seva enorme soledat, desitjarem que les coses li surtin bé malgrat que sabem que és un criminal... i això sovint no és fàcil de pair. No sortirem intactes després d’haver conegut en Max.

Bunker és un cas únic a les lletres nord-americanes, un encreuament perfecte (i improbable) entre el món literari i el criminal. La novel·la que ara ens ocupa (publicada l’any 1973) ha tardat més de trenta anys a veure la llum a Espanya, però finalment ho ha fet. Més val tard que mai, diuen. Segurament aquesta manca de divulgació ha fet que el seu autor no hagi tingut el ressò d’altres col·legues de la novel·la negra. A Estats Units, però, clàssics del gènere com James Ellroy han alabat l’obra de Bunker, i de fet en el pròleg no dubta a qualificar-la com “possiblement la millor novel·la mai escrita sobre els baixos fons de Los Angeles”. Si ell ho diu, per alguna cosa serà.

dijous, 9 de desembre de 2010

Algú més es recorda d’en Kenny Everett?

Com que ja començo a tenir una edat, un dels primers records que tinc de TV3 és El show d’en Kenny Everett. Es tractava d’un programa humorístic a base de gags, gravat amb públic en directe, on hi apareixien una sèrie de personatges fixos cada setmana i altres d’aleatoris. No recordo perfectament tots els programes, però sí que em van quedar unes quantes imatges gravades, com en Kenny assegut en una cadira, vestit de dona amb una perruca rossa i uns pits exuberants, sense cap intenció de dissimular la barba i explicant aventures de marcat caire sexual, que acabaven sempre amb la frase “I tot està fet amb el millor gust posibleeeeee!”, mentre intercanviava la posició de les cames a l’aire fent un salt a la cadira.

dimarts, 7 de desembre de 2010

L’absurda mort de Randy Rhoads


Després d’una breu etapa amb el grup Quiet Riot, Randy Rhoads es va fer mundialment famós quan va passar a ser el guitarrista del nou grup d’Ozzy Osbourne, que començava la seva carrera en solitari després de la seva coneguda etapa amb Black Sabbath. El 18 de març de 1982 el grup va fer un concert a Knoxville i va emprendre el viatge cap a Orlando per tocar en un festival. Després de conduir durant bona part de la nit, la banda es va aturar a la propietat d’un conegut a Florida. Allà hi havia una petita pista d’aterratge amb uns quants helicòpters i avionetes.

El conductor de l’autobús de la gira, Andrew Aycock, era un pilot certificat i va convèncer el teclista i el mànager de la banda per volar una estona i divertir-se. El vol va aterrar sense cap problema. Aleshores Aycock va convidar a Rhoads i a la maquilladora Rachel Youngblood a pujar a l’avioneta (l’Ozzy encara es pregunta com és que van acceptar, perquè segons sembla a tots dos els aterria volar) i van començar a passar molt a prop de l’autobús per fer una broma als que estaven a dins, amb tanta mala sort que, a la tercera passada, l’ala esquerra va tocar la part superior del vehicle i va anar a parar al garatge d’una mansió propera, on va explotar.

L’Ozzy va córrer fins a l’interior de l’edifici en flames per intentar salvar-los, però va ser inútil. Els tres ocupants de l’avioneta van morir a l’instant. Poc després es va descobrir que el pilot havia consumit cocaïna i que tenia caducat el permís de vol.

Ahir, 6 de desembre de 2010, Randy Rhoads hagués fet 54 anys si no hagués pres la decisió de pujar a aquella avioneta. En el moment de la seva mort només en tenia 25, però a pesar de la seva curta carrera és considerat una gran influència per a nombrosos guitarristes de heavy metal. Us deixo amb la cançó Crazy Train (corresponent al primer disc en solitari d’Ozzy Osbourne, Blizzard of Ozz), on podem gaudir d’un dels seus solos més recordats:


dissabte, 4 de desembre de 2010

Una hora i mitja en un taüt


De tant en tant, per sort, els aficionats al cinema tenim alguna sorpresa i, enmig de l’àrid i poc imaginatiu panorama cinematogràfic, apareix un film amb un plantejament valent i original, que suposa un glop d’aire fresc. És el cas de Buried, dirigida per l’espanyol Rodrigo Cortés i protagonitzada per Ryan Reynolds... i ningú més. Que jo recordi és la primera vegada que veig una pel·lícula on només hi surt un actor, i a sobre l’acció també transcorre exclusivament en un únic escenari, a més molt poc habitual: un taüt.

Reynolds interpreta a un contractista nord-americà que s’adona horroritzat que ha estat enterrat viu. Només recorda que estava treballant a l’Iraq i que el seu comboi va ser atacat per un grup d’homes, aparentment sense cap motiu. La seva única possibilitat d’escapar-se és un telèfon mòbil que li ha deixat el segrestador, amb el qual intentarà buscar ajuda trucant a la seva empresa, a l’ambaixada americana, a casa seva, etc. Lògicament, la bateria del mòbil es va descarregant i cada vegada hi ha menys oxigen. Seran a temps de rescatar-lo?

Malgrat passar-nos tota l’estona en un escenari tan reduït, la saviesa del guió i de la realització fa que el ritme sigui alt, a estones fins i tot trepidant (gràcies als nombrosos i variats plànols de càmera, tot i el límit d’espai), i la pel·lícula no resulta avorrida en cap moment, al contrari. Barreja amb molt d’encert thriller, terror i cinema polític, ja que podrem veure clarament com n’és de prescindible l’individu per als governs. També és molt interessant el tractament que es fa del terrorisme des del punt de vista de la víctima, ja que ens posem totalment en la seva pell: patirem amb ell, ens angoixarem per la seva situació, ens emprenyarem amb la incompetència de la gent a la que truca, i gairebé notarem que ens falta l’aire.

No és una pel·lícula fàcil de veure, i suposo que no cal que us digui que no és massa recomanable si patiu claustrofòbia. Hem de saber què anem a veure, i hem d’entrar-hi. Si ho fem, ens trobarem amb una proposta arriscada, diferent, original i que ens fa pensar que en cinema encara no està tot dit i que ens podem allunyar dels convencionalismes i fer un producte més que entretingut i totalment recomanable. Una vegada més es demostra que per fer una pel·lícula que et tingui una hora i mitja clavat al seient no calen efectes especials ni grans pressupostos: n’hi ha prou amb un bon guió, un bon actor, imaginació i talent. Lamentablement, d’això últim el cinema no en va precisament sobrat...


dijous, 2 de desembre de 2010

Per molts anys, Woody


Avui, 1 de desembre de 2010, Woody Allen fa 75 anys. Un repàs, encara que sigui breu, de tota la seva trajectòria com a escriptor, guionista i cineasta seria en primer lloc absurda (hi ha milers de pàgines on informar-nos-en) i a més tindria un abast molt superior a les intencions d’aquest petit bloc.

El que sí faré, no obstant, serà recollir 10 de les seves millors frases (que demà podrien ser perfectament 10 de diferents), com a petit homenatge a un dels últims genis que li queden al cinema i a l’humor:

1.- El que ajuda a un criminal a cometre un delicte s’anomena còmplice; si l’ajuda després de cometre’l, s’anomena advocat.

2.- No discuteixis amb un ignorant, et farà baixar al seu nivell i allà et guanyarà per la seva experiència.

3.- El meu psicoanalista em va advertir que no sortís amb tu, però eres tan guapa que vaig canviar de psicoanalista.

4.- No conec la clau de l’èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure a tothom.

5.- Només existeix un amor etern, el no correspost. No t’abandona mai.

6.- El sexe entre dues persones és una cosa bonica; entre cinc és fantàstica.

7.- El noranta per cent de l’èxit es basa simplement en insistir.

8.- Els diners són millors que la pobresa, encara que només sigui per raons econòmiques.

9.- Els diners no donen la felicitat, però la sensació és tan semblant que fa falta un autèntic expert per diferenciar-la.

10.- És curiós que s’anomeni sexe oral a la pràctica sexual en la que menys es pot parlar.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails