Tres-cents espartans

No sóc precisament un expert en història i per tant no ho puc afirmar amb total seguretat, però dubto molt que hi hagi hagut alguna batalla tan heroica com la que va enfrontar a l’exèrcit persa (format per un milió d’homes segons algunes versions) contra una aliança de polis (o ciutats-estat) gregues liderades per Esparta (uns 7.000 integrants, dels quals al final en van quedar només 300) l’any 480 abans de Crist. Durant tres dies, els grecs van bloquejar l’únic camí que els perses podien utilitzar per entrar a Grècia, el pas de les Termòpiles. Però un pastor local va trair al seu poble i va ensenyar a l’enemic un petit camí pel qual es podia accedir a la rereguarda de l’exèrcit grec, que finalment va quedar encerclat pels invasors i va ser aniquilat.

“¡Maestro, eres el más grande del mundo!”

Com a bon aficionat a la música, estic molt content d’haver pogut assistir a un bon grapat de concerts al llarg de la meva vida. He vist en directe a la gran majoria de grups i músics que més m’agraden, llevat (lògicament) dels que ja no estan en actiu, com ara Pink Floyd (però he vist en Roger Waters) o Dire Straits (tot i que he vist en Mark Knopfler). Dels que encara tinc l’espina clavada, sempre penso en dos: Neil Young (serà difícil veure’l, perquè no es prodiga en gires i per la seva avançada edat) i Paco de Lucía. Quan m’assabentava d’algun concert seu intentava treure entrades, però sempre em trobava que s’havien esgotat en qüestió d’hores. Malgrat això, tenia l’esperança que algun dia aconseguiria veure dalt de l’escenari a un dels majors genis que mai ha agafat una guitarra. Una esperança que es va veure trencada aquest passat dimarts, quan les notícies del matí s’obrien amb la inesperada mort de l’irrepetible artista.