dimarts, 4 de març de 2014

“¡Maestro, eres el más grande del mundo!”


Com a bon aficionat a la música, estic molt content d’haver pogut assistir a un bon grapat de concerts al llarg de la meva vida. He vist en directe a la gran majoria de grups i músics que més m’agraden, llevat (lògicament) dels que ja no estan en actiu, com ara Pink Floyd (però he vist en Roger Waters) o Dire Straits (tot i que he vist en Mark Knopfler). Dels que encara tinc l’espina clavada, sempre penso en dos: Neil Young (serà difícil veure’l, perquè no es prodiga en gires i per la seva avançada edat) i Paco de Lucía. Quan m’assabentava d’algun concert seu intentava treure entrades, però sempre em trobava que s’havien esgotat en qüestió d’hores. Malgrat això, tenia l’esperança que algun dia aconseguiria veure dalt de l’escenari a un dels majors genis que mai ha agafat una guitarra. Una esperança que es va veure trencada aquest passat dimarts, quan les notícies del matí s’obrien amb la inesperada mort de l’irrepetible artista.

Dir que Paco de Lucía ha estat el millor guitarrista de la història del flamenc seria quedar-se curt. El geni d’Algeciras no només va ser el més gran en el seu estil, sinó que el va innovar i el va fusionar amb altres gèneres musicals com el rock, el pop, el jazz o la música clàssica, un fet que ara tothom s’afanya a valorar i apreciar, però que en el seu moment li va valer no poques crítiques per part dels puristes del gènere. Igual que quan va incorporar el cajón a les seves composicions, un instrument de percussió que actualment es considera imprescindible en el flamenc. En qualsevol cas, aquesta voluntat innovadora i renovadora va acostar una música tradicionalment molt tancada a un públic molt més ampli, la va popularitzar a nivell internacional i va fer que el seu intèrpret (paio de naixement, però gitano d’ànima) aconseguís tenir un estil propi i distintiu en comptes de limitar-se a imitar a altres guitarristes.

Camarón de la Isla i Paco de Lucía

I tot això ho va fer sense haver estudiat mai solfeig ni harmonia, potser perquè el flamenc, com ell mateix deia, és “una música que mai ha anat a l’escola, que ve de l’emoció”. Francisco Sánchez Gómez va començar a ser conegut com “Paco, el de Lucía” per la costum andalusa d’identificar al fill amb el nom de la mare (en el seu cas, la portuguesa Lucia Gomes). Nascut en el si d’una família molt humil, no li fa cap vergonya reconèixer que va començar a tocar dotze hores diàries per necessitat, perquè “no volia tornar a veure la meva mare plorant perquè a casa ens faltava menjar”. Tot i que ell volia ser cantaor, la seva timidesa el va fer decantar-se per la guitarra, que va agafar per primera vegada als set anys per rebre lliçons del seu pare i del seu germà gran, amb el qual va formar un duet cinc anys després.

I a partir d’aquí, la resta és història: la seva explosió artística a la dècada dels setanta (amb actuacions tan memorables com la del Teatro Real de Madrid l’any 1975, on en un moment del concert un espectador va cridar la frase que dóna títol a aquest article), els discos amb el mític Camarón de la Isla, les gires per tot el món, la multitud de premis i el reconeixement unànime de crítica i públic a nivell mundial. Una fama que ell trobava exagerada i fins i tot li incomodava, ja que era una persona més aviat tímida i molt humil. No fa massa temps afirmava que, malgrat els anys que portava tocant, abans dels concerts encara tenia por de no estar a l’alçada del seu prestigi, de fer-ho malament, de defraudar als seus seguidors. Els últims anys havia espaiat molt les seves actuacions i vivia tranquil·lament la major part de l’any a Playa del Carmen (Mèxic), practicant una de les seves grans aficions: la pesca submarina.


Tornant al principi, i fent memòria, he tingut l’oportunitat de veure a Al Di Meola i John McLaughlin, companys de Paco de Lucía en discos tan magistrals com Friday Night in San Francisco. He assistit més d’una vegada a actuacions del llegendari Chick Corea, amb qui també va col·laborar el mestre del flamenc. He vist al que molts consideren el seu hereu, Vicente Amigo, en un Palau de la Música ple a rebentar. També he tingut ocasió de contemplar l’art inigualable de Tomatito (segurament el millor guitarrista flamenc després del mestre ara desaparegut), al costat d’un monstre del latin jazz com és el pianista dominicà Michel Camilo. He vist, en fi, a grandiosos músics de tots els estils, però a ell no. A ell ja no el podré veure, i això em deixa una mica buit musicalment. Descansa en pau, maestro.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails