divendres, 31 de desembre de 2010

Amb el destí marcat

El nom de Kazuo Ishiguro el vaig conèixer indirectament, quan em vaig assabentar que la pel·lícula El que resta del dia estava basada en un llibre seu. Aquella història d’un majordom anglès extraordinàriament eficient i professional (interpretat per un magistral Anthony Hopkins), enamorat en secret i que quan ja és vell s’adona que ha malgastat la seva vida inútilment, em va impressionar i em va fer pensar en la importància d’aprofitar el temps que se’ns ha donat per passar en aquest món.

divendres, 24 de desembre de 2010

Nadal 2.0



Els temps canvien, i cada vegada arriben menys felicitacions per correu (vull dir el tradicional, el de la bústia), i fins i tot m’atreviria a dir que per correu electrònic. Potser és que la gent (jo el primer) comença a estar farta de tot aquest muntatge descaradament comercial i consumista en que s’han convertit les festes de Nadal, a les quals jo, francament, els hi començo a veure un futur potser no encara negre, però sí marró fosc.

En qualsevol cas, sempre hi ha gent que reinventa les tradicions i aquí en tenim un bon exemple. Us heu plantejat mai què hagués passat si quan va néixer Jesucrist hi hagués hagut la tecnologia actual? A la Verge Maria li haguessin comunicat el seu embaràs amb un missatge al mòbil i no amb una aparició, ella li hagués fet saber a Sant Josep amb un email, ell ho hagués anunciat a tothom a través del Facebook, els Reis d’Orient buscarien la millor ruta per anar a Betlem a través del Google Maps, i explicarien les anècdotes del viatge al Twitter... i vés a saber si no comprarien l’or, l’encens i la mirra a eBay o a Amazon!

Amb aquest original i divertit vídeo m’agradaria desitjar-vos (malgrat tot), unes bones festes nadalenques. Salut!


dissabte, 18 de desembre de 2010

La delinqüència vista des de dins


De llibres sobre el món de la delinqüència n’hi ha moltíssims, però que estiguin escrits per algú que parli amb coneixement de causa perquè ha estat prèviament un criminal segurament ja no en trobaríem tants. Aquest seria el cas d’Edward Bunker, delinqüent convicte per tràfic de drogues, atracament a mà armada i extorsió. A la seva època va ser un dels 10 delinqüents més buscats per l’FBI i el presoner més jove de la presó californiana de San Quentin. Bunker va aprendre a escriure a la presó, i a més d’escriptor autodidacta també va exercir de guionista de cinema (nominat a l’Oscar per El tren del infierno) i d’actor en més de 20 pel·lícules; segurament el seu paper més recordat sigui el de Mr. Blue a Reservoir Dogs, de Quentin Tarantino. És per això que quan llegim No hay bestia tan feroz tenim la sensació constant d’estar llegint gairebé una autobiografia més que una novel·la, i que les peripècies del protagonista Max Dembo són més aviat records que no pas el producte de la imaginació del seu autor.

L’obra destil·la en tot moment una aguda crítica del sistema legal i penitenciari nord-americà, ja que per exemple se’ns expliquen les dificultats que es troba qualsevol que es vulgui reinserir a la societat després de passar un temps entre reixes. Malgrat la voluntat de portar una vida normal, Dembo no troba feina perquè quan desvela el seu passat ningú n’hi vol donar. Això, sumat al fet que el seu agent de la condicional és un imbècil integral que en comptes d’ajudar-lo el puteja, i que tots els seus amics i coneguts formen part del món delictiu, gairebé l’obliga a tornar a delinquir per tal de tirar endavant. I de fet no li costa massa prendre aquesta decisió, perquè de seguida s’adona que el crim és l’única cosa que ha conegut en la seva curta vida, que és l’únic que sap fer i que, a més, se li dóna bastant bé.

Segurament gràcies als peculiars antecedents de l’autor, la novel·la transmet un realisme impressionant que encara aconsegueix ser més proper degut al fet d’estar escrita en primera persona. Tindrem la sensació de conviure amb en Max Dembo als barris baixos de Los Angeles, ens posarem a la seva pell, patirem amb ell, notarem la seva inquietud, les seves pors i la seva enorme soledat, desitjarem que les coses li surtin bé malgrat que sabem que és un criminal... i això sovint no és fàcil de pair. No sortirem intactes després d’haver conegut en Max.

Bunker és un cas únic a les lletres nord-americanes, un encreuament perfecte (i improbable) entre el món literari i el criminal. La novel·la que ara ens ocupa (publicada l’any 1973) ha tardat més de trenta anys a veure la llum a Espanya, però finalment ho ha fet. Més val tard que mai, diuen. Segurament aquesta manca de divulgació ha fet que el seu autor no hagi tingut el ressò d’altres col·legues de la novel·la negra. A Estats Units, però, clàssics del gènere com James Ellroy han alabat l’obra de Bunker, i de fet en el pròleg no dubta a qualificar-la com “possiblement la millor novel·la mai escrita sobre els baixos fons de Los Angeles”. Si ell ho diu, per alguna cosa serà.

dijous, 9 de desembre de 2010

Algú més es recorda d’en Kenny Everett?

Com que ja començo a tenir una edat, un dels primers records que tinc de TV3 és El show d’en Kenny Everett. Es tractava d’un programa humorístic a base de gags, gravat amb públic en directe, on hi apareixien una sèrie de personatges fixos cada setmana i altres d’aleatoris. No recordo perfectament tots els programes, però sí que em van quedar unes quantes imatges gravades, com en Kenny assegut en una cadira, vestit de dona amb una perruca rossa i uns pits exuberants, sense cap intenció de dissimular la barba i explicant aventures de marcat caire sexual, que acabaven sempre amb la frase “I tot està fet amb el millor gust posibleeeeee!”, mentre intercanviava la posició de les cames a l’aire fent un salt a la cadira.

dimarts, 7 de desembre de 2010

L’absurda mort de Randy Rhoads


Després d’una breu etapa amb el grup Quiet Riot, Randy Rhoads es va fer mundialment famós quan va passar a ser el guitarrista del nou grup d’Ozzy Osbourne, que començava la seva carrera en solitari després de la seva coneguda etapa amb Black Sabbath. El 18 de març de 1982 el grup va fer un concert a Knoxville i va emprendre el viatge cap a Orlando per tocar en un festival. Després de conduir durant bona part de la nit, la banda es va aturar a la propietat d’un conegut a Florida. Allà hi havia una petita pista d’aterratge amb uns quants helicòpters i avionetes.

El conductor de l’autobús de la gira, Andrew Aycock, era un pilot certificat i va convèncer el teclista i el mànager de la banda per volar una estona i divertir-se. El vol va aterrar sense cap problema. Aleshores Aycock va convidar a Rhoads i a la maquilladora Rachel Youngblood a pujar a l’avioneta (l’Ozzy encara es pregunta com és que van acceptar, perquè segons sembla a tots dos els aterria volar) i van començar a passar molt a prop de l’autobús per fer una broma als que estaven a dins, amb tanta mala sort que, a la tercera passada, l’ala esquerra va tocar la part superior del vehicle i va anar a parar al garatge d’una mansió propera, on va explotar.

L’Ozzy va córrer fins a l’interior de l’edifici en flames per intentar salvar-los, però va ser inútil. Els tres ocupants de l’avioneta van morir a l’instant. Poc després es va descobrir que el pilot havia consumit cocaïna i que tenia caducat el permís de vol.

Ahir, 6 de desembre de 2010, Randy Rhoads hagués fet 54 anys si no hagués pres la decisió de pujar a aquella avioneta. En el moment de la seva mort només en tenia 25, però a pesar de la seva curta carrera és considerat una gran influència per a nombrosos guitarristes de heavy metal. Us deixo amb la cançó Crazy Train (corresponent al primer disc en solitari d’Ozzy Osbourne, Blizzard of Ozz), on podem gaudir d’un dels seus solos més recordats:


dissabte, 4 de desembre de 2010

Una hora i mitja en un taüt


De tant en tant, per sort, els aficionats al cinema tenim alguna sorpresa i, enmig de l’àrid i poc imaginatiu panorama cinematogràfic, apareix un film amb un plantejament valent i original, que suposa un glop d’aire fresc. És el cas de Buried, dirigida per l’espanyol Rodrigo Cortés i protagonitzada per Ryan Reynolds... i ningú més. Que jo recordi és la primera vegada que veig una pel·lícula on només hi surt un actor, i a sobre l’acció també transcorre exclusivament en un únic escenari, a més molt poc habitual: un taüt.

Reynolds interpreta a un contractista nord-americà que s’adona horroritzat que ha estat enterrat viu. Només recorda que estava treballant a l’Iraq i que el seu comboi va ser atacat per un grup d’homes, aparentment sense cap motiu. La seva única possibilitat d’escapar-se és un telèfon mòbil que li ha deixat el segrestador, amb el qual intentarà buscar ajuda trucant a la seva empresa, a l’ambaixada americana, a casa seva, etc. Lògicament, la bateria del mòbil es va descarregant i cada vegada hi ha menys oxigen. Seran a temps de rescatar-lo?

Malgrat passar-nos tota l’estona en un escenari tan reduït, la saviesa del guió i de la realització fa que el ritme sigui alt, a estones fins i tot trepidant (gràcies als nombrosos i variats plànols de càmera, tot i el límit d’espai), i la pel·lícula no resulta avorrida en cap moment, al contrari. Barreja amb molt d’encert thriller, terror i cinema polític, ja que podrem veure clarament com n’és de prescindible l’individu per als governs. També és molt interessant el tractament que es fa del terrorisme des del punt de vista de la víctima, ja que ens posem totalment en la seva pell: patirem amb ell, ens angoixarem per la seva situació, ens emprenyarem amb la incompetència de la gent a la que truca, i gairebé notarem que ens falta l’aire.

No és una pel·lícula fàcil de veure, i suposo que no cal que us digui que no és massa recomanable si patiu claustrofòbia. Hem de saber què anem a veure, i hem d’entrar-hi. Si ho fem, ens trobarem amb una proposta arriscada, diferent, original i que ens fa pensar que en cinema encara no està tot dit i que ens podem allunyar dels convencionalismes i fer un producte més que entretingut i totalment recomanable. Una vegada més es demostra que per fer una pel·lícula que et tingui una hora i mitja clavat al seient no calen efectes especials ni grans pressupostos: n’hi ha prou amb un bon guió, un bon actor, imaginació i talent. Lamentablement, d’això últim el cinema no en va precisament sobrat...


dijous, 2 de desembre de 2010

Per molts anys, Woody


Avui, 1 de desembre de 2010, Woody Allen fa 75 anys. Un repàs, encara que sigui breu, de tota la seva trajectòria com a escriptor, guionista i cineasta seria en primer lloc absurda (hi ha milers de pàgines on informar-nos-en) i a més tindria un abast molt superior a les intencions d’aquest petit bloc.

El que sí faré, no obstant, serà recollir 10 de les seves millors frases (que demà podrien ser perfectament 10 de diferents), com a petit homenatge a un dels últims genis que li queden al cinema i a l’humor:

1.- El que ajuda a un criminal a cometre un delicte s’anomena còmplice; si l’ajuda després de cometre’l, s’anomena advocat.

2.- No discuteixis amb un ignorant, et farà baixar al seu nivell i allà et guanyarà per la seva experiència.

3.- El meu psicoanalista em va advertir que no sortís amb tu, però eres tan guapa que vaig canviar de psicoanalista.

4.- No conec la clau de l’èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure a tothom.

5.- Només existeix un amor etern, el no correspost. No t’abandona mai.

6.- El sexe entre dues persones és una cosa bonica; entre cinc és fantàstica.

7.- El noranta per cent de l’èxit es basa simplement en insistir.

8.- Els diners són millors que la pobresa, encara que només sigui per raons econòmiques.

9.- Els diners no donen la felicitat, però la sensació és tan semblant que fa falta un autèntic expert per diferenciar-la.

10.- És curiós que s’anomeni sexe oral a la pràctica sexual en la que menys es pot parlar.

dilluns, 29 de novembre de 2010

I ara què, Puigcercós?

No hi ha hagut sorpreses i s’ha confirmat el que tothom esperava: CiU governarà els propers 4 anys gràcies a una victòria incontestable que deixa la formació liderada per Artur Mas a només 6 escons de la majoria absoluta. És la conseqüència lògica que ha pagat un PSC massa sotmès a Madrid i liderat per un homenet que potser tindrà altres virtuts, però que té el carisma d’una carxofa i les dots de comunicador d’un alvocat. Malgrat que no combrego en absolut amb la ideologia convergent, com a mínim s’ha de reconèixer que el nou president, almenys, té imatge i parla un català correcte.

CiU no és l’única força que ha experimentat una pujada notable: també ho ha fet el PP, que ha aconseguit els millors resultats de la seva història i ha arribat als 18 diputats. Aquesta major tendència del vot cap a la dreta segurament sigui deguda a la crisi i al convenciment general que la culpa és del PSOE, quan en realitat es tracta d’un fenomen a nivell global. Però clarament, la manca d’accions/solucions ha passat factura als socialistes.

M’han sorprès bastant els bons resultats aconseguits per Solidaritat Catalana per la Independència (SI), la formació liderada per Joan Laporta que ha aconseguit 4 diputats en només 4 mesos d’existència del partit (sens dubte l’home és mediàtic, i la presidència del Barça tampoc li ha fet cap mal). De la mateixa manera, m’esperava millors resultats de l’altra proposta independentista liderada per Joan Carretero, que finalment no ha obtingut representació. Està clar que els independentistes han donat l’esquena a ERC i han dirigit les seves esperances cap a altres formacions.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Uriah Heep i una dama de negre

Uriah Heep, a més de ser un personatge de la famosa novel·la David Copperfield de Charles Dickens, és un grup anglès de hard rock que va viure la seva esplendor als anys 70, moment en el que va arribar a ser un referent d’aquest estil, tot i que sempre per sota de la santíssima trinitat formada per Black Sabbath, Deep Purple i Led Zeppelin. No els tinc tan escoltats com aquests tres, però sí que fa un temps que vaig descobrir un tema (més folk que rock) que he recuperat ara fa poc i que m’agrada gairebé fins al punt de l’obsessió.

A grans trets, explica la història d’un home que vaga per la foscor enmig d’un camp després d’una batalla i es troba amb una mena de deessa, totalment vestida de negre, a la qual demana que l’ajudi a venjar-se del seu enemic. En comptes de concedir-li el seu desig, la dama el convenç amb bones paraules de no venjar-se, i a més el consola del dolor que pateix.

Definitivament, estic canviant pel que fa als meus hàbits musicals. No havia sentit mai una predilecció especial per les versions, i cada vegada en trobo més que m’agraden (ja en vaig parlar). Tampoc havia estat mai massa aficionat a escoltar una mateixa cançó moltes vegades seguides, i en canvi ara porto dies i dies escoltant contínuament aquesta peça en el trajecte de casa a la feina i viceversa (una mitja hora al dia). Espero que us agradi:


dilluns, 22 de novembre de 2010

Carmen de Mairena president/a

Per a tots els que estigueu indecisos de cara a la votació de diumenge, he descobert una opció alternativa als 7 o 8 candidats que tots coneixem: es tracta de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent). La formació encapçalada per Ariel Santamaría, regidor electe de Reus que acut als plens vestit d’Elvis Presley, acaba de fitxar a Carmen de Mairena com a número dos del partit i cap de llista per Barcelona. El popular transsexual ja ha avisat l’actual president amb un dels seus famosos apariats: “Montilla, te vamos a hacer papilla”.

Aquests són els punts més destacats del seu programa:

- Instal·lació de ventiladors gegants a Lleida per desfer la boira (jo em permeto recomanar-los que facin el mateix a la plana de Vic).

- Recuperar la figura de les majorettes als ajuntaments.

- Que els Mossos portin barretina.

- Enviar una missió a Mart amb productes catalans, i construir aeroports per a OVNIs per si els marcians volen visitar Catalunya.

- Plantacions de marihuana en rotondes i descampats.

- Organització de les “Olimpíades de bar”, amb competicions de billar, futbolí i cartes.

- Que la UNESCO declari el barri xino Patrimoni de la Humanitat.

- Que el porno català deixi de ser minoritari.

- Creació de “follòdroms”, equipaments públics destinats als joves per poder practicar sexe sense haver de recórrer al cotxe ni a casa la sogra.

Tot plegat una frikada total i absoluta. Sí, d’acord. Però si anem més enllà i reflexionem una mica, també podem arribar a aquestes conclusions:

- Tant la CORI com els altres menteixen en els seus programes, i en cap dels dos casos s’acabaran complint la majoria de les seves promeses.

- Si creieu que apostar per la CORI és llençar el vot, us diré que jo i 350.000 votants més també vam tenir la sensació d’haver-lo llençat quan vam confiar en un partit suposadament catalanista que va donar suport a la investidura d’un home que ni tan sols sap parlar català, i que a més havia jurat que no pactaria amb cap partit que depengués de Madrid.

- I finalment, si penseu que es tracta d’una campanya friki, ja em direu amb quin adjectiu s’hauria de qualificar el fitxatge d’una actriu porno per part de la candidatura de Joan Laporta, l’anunci del PSC on surt una noia que té un orgasme quan va a votar, l’estratègia de la Montserrat Nebrera quan denuncia amb un fals vídeo porno la seva poca presència als mitjans, o el videojoc encarregat pel PP on es veu a la Sánchez-Camacho disfressada de Lara Croft eliminant independentistes i immigrants a cavall de la gavina símbol del partit.

Total, que entre els que s’ho prenen seriosament, els que són obertament frikis i els que van de seriosos però a l’hora de la veritat resulta que tampoc es queden curts, la política cada cop s’assembla més al festival d’Eurovisió. Que Déu ens agafi confessats!

Mairena & Elvis: qui dóna més?

diumenge, 21 de novembre de 2010

Història per a tothom


Que algú sàpiga molt d’un tema concret no vol dir necessàriament que també el sàpiga transmetre als que no el saben, com per desgràcia vaig haver de patir sovint a la universitat. M’imagino que quan arribes a dominar moltíssim una branca del coneixement, deu ser molt difícil no donar per sabudes coses que els que t’escolten no tenen per què saber. Ho puc entendre.

Però quan es dóna la circumstància que algú que en sap molt, a més té la capacitat de transmetre aquest coneixement a gent que no domina el tema en absolut, llavors és quan ens trobem amb petites meravelles com aquesta Breu història del món, escrita per Ernst H. Gombrich, mort l’any 2001 i que va ser un dels més prestigiosos historiadors europeus, expert en història de l’art i nomenat tretze vegades doctor honoris causa per diverses universitats del món.

Tal i com indica el títol, en aquest llibre el professor Gombrich ens fa un repàs de la història mundial des dels homes de les cavernes fins a la bomba atòmica, i ho fa d’una manera senzilla, clara i entenedora fins i tot per a aquells que mai no ens ha acabat d’agradar el tema de la història. Les seves explicacions semblen sovint una novel·la, i encara diria més, una novel·la dirigida als joves que tenen contacte per primera vegada amb aquesta branca.

A través de les seves pàgines repassarem coses que ja sabem, en recordarem d’altres que havíem oblidat i n’aprendrem de noves, i això sense gairebé ni adonar-nos-en. A més, les nombroses anècdotes repartides al llarg del llibre ajuden a fer-lo encara més accessible i fàcil de recordar. En resum, un llibre ideal per a tots aquells que vulguin tenir una visió global del que ha estat la història de la humanitat, amb els seus protagonistes i fets més destacats.

dissabte, 20 de novembre de 2010

Que en pau descansem

Avui fa 35 anys que va morir aquest personatge tan sinistre d’aquí a sota (ni mai que hagués nascut), que una de les poques coses bones que va fer a la vida va ser, precisament, morir-se.


No avorriré al personal amb la vida i miracles d’aquest homenet, perquè per alguna cosa hi ha la Wikipedia. Però sí deixaré que ho resumeixi de manera magistral (com sempre) un geni com Sabina:

dijous, 11 de novembre de 2010

Benvinguts al gran circ electoral


Tot i que ja fa dies que els partits se les foten entre ells, la campanya electoral encara no ha començat, com a mínim oficialment. Serà aquesta nit, un parell d’hores després que aquest petit article surti a la llum, quan la ridícula enganxada de cartells donarà pas a quinze insuportables dies on haurem d’escoltar promeses i programes que no es compliran mai, veure com els candidats es passegen per carrers i mercats amb falsos somriures de complicitat vers els possibles votants, intentant convèncer els cada cop més nombrosos indecisos per tal que el dia 28 vagin a dipositar el seu vot a les urnes. Ja sabeu què diuen dels polítics i les putes: tots dos fan veure que els hi agraden les persones a les que estan cardant.

A mi, personalment, cada vegada em costa més decidir-me per algú, o fins i tot decidir si m’acosto al col·legi electoral. Des que ERC va passar-se la campanya prometent que no pactarien amb cap partit que depengués de Madrid, i després el primer que van fer va ser donar suport al PSC PSOE i a sobre afavorir la investidura d’un home que ni tan sols sap parlar català, vaig dir prou i a partir de llavors he votat en blanc. A més de constatar un baixíssim nivell polític, tothom em sembla igual de fals i mentider, i estic convençut que tots miren més pel seu interès i per la seva butxaca abans que no pas pels interessos dels seus (teòrics) representats.

Un dels pocs al·licients que em feien dubtar sobre si aquesta vegada valia la pena o no anar a votar era veure quin paper jugarien les dues candidatures independentistes encapçalades per Carretero i Laporta. Doncs bé, ja m’ho han deixat ben clar: cadascú pel seu cantó i avall. Suposo que els egos d’aquests dos personatges estan massa inflats com per haver de compartir protagonisme, i ni tan sols el fet que ambdues candidatures tinguin la mateixa ideologia ha pogut aconseguir que vagin junts per intentar treure el màxim nombre d’escons possibles.

Perquè és així: segons el sistema electoral vigent, el fet de presentar-se junts a les eleccions pot suposar un escó més o un escó menys. Doncs ni així. I jo em pregunto: si els responsables d’intentar aconseguir la independència donen més prioritat als objectius individuals que als col·lectius, si no podem donar una imatge sòlida i anar tots a una, en definitiva, si ni els mateixos catalans ens podem posar d’acord, què ens cal esperar? A les espanyes es deuen estar pixant de riure...

I semblaven amics...

dimarts, 9 de novembre de 2010

El misteri de les audiències


Quan sentim que un partit de futbol ha tingut una audiència de “x” milions d’espectadors, o que una sèrie ha estat cancel·lada per falta d’audiència, tots ens hem demanat alguna vegada com es deuen mesurar les audiències de les emissions televisives. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels audímetres, uns aparells que serveixen precisament per a aquesta finalitat, però ben pocs n’han vist un o saben com és. Ara, gràcies a un curtmetratge titulat ¿Quién está ahí?, no només podem veure com és l’aparell en qüestió, sinó que a més ens aclareixen molts dubtes sobre el tema.

dimarts, 2 de novembre de 2010

De vida fàcil, res


Com a bon aficionat a les sèries que sóc, una de les meves grans assignatures pendents és veure d’una vegada The Wire, considerada unànimement com una de les millors sèries de la història de la televisió. I què té a veure això amb el llibre que avui ens ocupa? Doncs que el seu autor és Richard Price, que també va ser guionista de la sèrie.

Tot comença quan Eric Cash, encarregat d’un restaurant a la zona del Lower East Side novaiorquès, i el seu nou bàrman Ike Marcus acompanyen a un client borratxo a casa seva. Pocs minuts després, en Marcus cau mort víctima d’un tret. Segons la versió d’en Cash, dos nois els van atracar i quan en Marcus es va resistir li van disparar. La versió dels testimonis, però, és diferent i diuen que no han vist a ningú llevat d’ells tres. A partir d’aquí, un inspector ja veterà i la seva ajudant hispana s’encarregaran d’intentar esclarir el cas i de consolar el pare de la víctima, en un estat de shock total malgrat que no tenia massa relació amb el seu fill.

Richard Price és famós per la seva gran capacitat (ell diu que innata) per crear diàlegs, i en aquest llibre ho demostra plenament. Les converses abunden molt més que no pas les descripcions, i això fa que la lectura sigui àgil i que el llibre es llegeixi fàcilment. Cal dir, això sí, que no caldrien 520 pàgines per explicar la història, i que l’obra perd una mica de gas a partir de la meitat, on tenim la sensació que s’està donant voltes sempre al mateix, sense que la trama acabi d’avançar. Tot i això, un llibre molt recomanable que ens retrata les vides (gens fàcils, malgrat el títol) d’uns personatges marginals i que ens presenta una Nova York molt allunyada de les gegantines pantalles lluminoses de Times Square.

divendres, 22 d’octubre de 2010

No caldria, Ramoncín...


L’altre dia vaig comentar que no era massa amant de les versions de cançons, però vaig descobrir un tema que em va fer callar durant uns dies. Ara, gràcies a aquest personatge cregut i pedant que respon al nom de Ramoncín, ha tornat a quedar demostrat que, moltes vegades, no caldria intentar-ho.

Anem a pams; aquí, la versió original de Nirvana:



Aquí, la versió perpetrada pel “rey del pollo frito”:



I aquí, el patètic intent de justificar aquest atemptat a la música i al bon gust en general:


Jo em pensava que aprendre’s la lletra era el primer requisit si volies fer una versió d’una cançó en anglès; ell, però, sembla que opina que oblidar-se de la lletra li passa a tothom quan es canta en directe. Ah, i el tema d’afinar jo també el donava per suposat en cantants professionals, però es veu que ell tampoc opina el mateix...

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Realment calia, senyor Rosell?

Diuen que de l’amor a l’odi hi ha un pas, i tot i que no era amor el que hi havia entre Joan Laporta i Sandro Rosell, sí que hi havia una gran amistat que el temps i les circumstàncies han trencat i han fet que actualment el més recomanable sigui que no comparteixin la mateixa habitació.

Temps era temps...

M’imagino que és aquesta mateixa rancúnia el principal motiu pel qual Rosell ha decidit impugnar encara no sé ben bé què (la gestió de tot el mandat? la de l’últim any? les despeses no justificades?) sense que hi hagi cap motiu legal per fer-ho. Ell mateix ha reconegut que aquí no ha robat ningú, però que no és ètic gastar el que ha gastat Laporta. Que no és ètic? I per un tema ètic anirem als tribunals i encetarem un procés que durarà mesos, amb tot l’enrenou mediàtic (i potser esportiu) que això suposa? Que no ens arriba prou merda ja des de Madrid, que també ens n’hem de tirar nosaltres? De tot això el gran perjudicat no és només Laporta, sinó sobretot el Barça.

divendres, 15 d’octubre de 2010

Cohen, Rufus i un hotel de Chelsea

Normalment no sóc massa aficionat a les versions de cançons. Considero que l’autèntic mèrit està en composar-les, en crear alguna cosa nova, i que una versió ja té bona part de la feina feta.

Però com que sóc així de contradictori, també hi ha versions que m’agraden. Fins i tot que m’agraden molt, o moltíssim, ja sigui perquè em convenç més la veu del versionador, o pels arranjaments, o per algun detall que no sé expressar amb paraules però que fa que el tema m’arribi més endins, o per totes aquestes coses juntes.

Com en aquest cas, que un tal Rufus i la seva veu magistral gairebé em fan oblidar el mestre Cohen...





dissabte, 9 d’octubre de 2010

“Díselo en andaluz”

Situació: un periodista català pregunta a Gerard Piqué si pot respondre a una pregunta en català. El jugador ho fa i després demana al periodista si vol que respongui també en castellà. Llavors intervé Sergio Ramos i li diu, burleta, que contesti en andalús perquè pel que sembla al periodista li costa entendre el castellà.

Pregunta: suposem que un periodista alemany li demana a Piqué que contesti una pregunta en alemany (suposant que el sàpiga parlar). Sergio Ramos hauria fet la mateixa brometa? Tant costa d’entendre que el català és un idioma independent del castellà? Segurament Ramos considera que és un dialecte, o que si Piqué i el periodista parlen en català és per putejar als espanyols, i no perquè és la seva llengua mare.

En fi, no val la pena perdre-hi ni un segon més. Què es pot esperar d’un tio que se’n va als toros a la mitja part d’un partit del seu equip? Els del Crackòvia encara són generosos...

dilluns, 4 d’octubre de 2010

“Machete”, una història curiosa

Per sobre d’altres consideracions i de gustos personals, el que ningú pot negar a Robert Rodríguez i a Quentin Tarantino és el seu amor absolut pel cinema. Les seves pel·lícules són una barreja dels gèneres que més els hi agraden i estan farcides d’homenatges narratius i visuals. Tarantino, per exemple, ha manifestat més d’un cop que de jove treballava en un videoclub i que havia vist totes les pel·lícules que hi havia.

Aprofitant aquesta afició comuna i la seva bona amistat, l’any 2007 van decidir fer un particular homenatge al cinema de sèrie B dels anys 70 que tan bé coneixen, i així van sorgir Planet Terror i Death Proof, dues pel·lícules-homenatge-paròdia filmades amb una estètica que recordava aquelles produccions fetes amb quatre duros i que els dos amics s’empassaven de joves. Van incorporar expressament salts en la imatge, escenes tallades sobtadament, efectes visuals que simulaven un negatiu en mal estat, o fins i tot semblava que es cremava, etc. Per completar l’homenatge, als EE.UU. es van projectar conjuntament amb el nom de Grindhouse, una darrera l’altra per recordar les sessions contínues tan populars en aquella època.

Però la cosa no va acabar aquí, i és que a més van filmar una sèrie de tràilers falsos, és a dir, avenços de pel·lícules que no estava previst rodar. D’aquests, el més recordat i el que més èxit va tenir entre el públic va ser el d’una presumpta pel·lícula anomenada Machete, que explica la venjança d’un ex agent federal mexicà traït pels mateixos homes que el van contractar per matar a un senador (el podeu veure al final del post). De fet, la seva popularitat va arribar a ser tan gran que finalment Rodríguez va decidir rodar el film; que jo recordi, és la primera vegada que es fa un tràiler fals i que, a sobre, acaba originant el rodatge de la pel·lícula que anunciava.

La història de fons és realment curiosa, però la veritat és que el resultat no és res de l’altre món, i podríem dir que ja n’hem vist unes quantes dotzenes d’iguals. Això sí, no enganya a ningú i ofereix exactament el que els fans esperen d’ella: bons, dolents, acció, explosions, violència extrema (amb decapitacions i amputacions de membres incloses), litres de sang i grans dosis d’humor (sovint negre). A més, ens permet recuperar a Don Johnson de l’oblit, veure a Steven Seagal fent de dolent per primera vegada a la seva carrera i alegrar-nos la vista amb les espectaculars Michelle Rodríguez i Jessica Alba. Igual que les dues pel·lícules que esmentàvem al principi, aquesta també és una barreja de paròdia i homenatge, una hora i mitja d’entreteniment pur, terriblement divertit i que es posa la mar de bé per desconnectar una mica de tot plegat.

dimecres, 29 de setembre de 2010

Piquets informatius o delictius?

Vagi per endavant que respecto per igual tant a la gent que avui ha volgut fer vaga com a la que no, perquè de motius n’hi ha de sobres tant en un cas com en l’altre. El que no accepto de cap manera és que una decisió que hauria de ser fruit de la llibertat personal vingui coaccionada per altres persones. Tothom té dret a fer vaga però també a no fer-la, i aquesta decisió no pot venir imposada per ningú.

El cas dels piquets (“informatius”, diuen) és especialment greu. En teoria s’encarreguen d’informar dels motius de la vaga i de les reivindicacions que han portat a convocar-la. Ara bé, un cop informada, la gent ha de tenir la llibertat de decidir si s’hi afegeix o no. Si ens forcen a unir-nos a una vaga en contra de la nostra voluntat, no només és un atemptat contra el dret de decidir sinó que és un delicte establert a l’art. 315.3 del Codi Penal. Això no ho he escoltat ni llegit en cap mitjà de comunicació i em sembla un fet especialment greu, perquè representa que estem acceptant un fet delictiu com si fos quelcom normal. Com que ens hem acostumat a la presència dels piquets en les jornades de vaga, a ningú li estranya que tallin carreteres, cremin pneumàtics, trenquin aparadors i, fins i tot, agredeixin a tothom que no pensa com ells.

Imaginem per un moment que en una jornada electoral ens trobéssim algú a la porta del col·legi que ens recomanés a quin partit polític hem de votar, o si hi hem d’anar o si no, i que si no fem el que ell ens diu, ens amenacés o ens agredís. Segur que seria notícia de portada a tots els telenotícies i tothom ho qualificaria com un gravíssim atemptat a la democràcia. Aleshores, per què els piquets poden impedir exercir un dret individual com és el de no fer vaga? Amb quina força moral podran dir els sindicats que la vaga ha tingut un determinat percentatge d’èxit, si el seu seguiment ha vingut imposat per la força? Quanta gent no hauria fet vaga i l’ha haguda de fer perquè l’han obligat? Quantes vegades hem sentit aquests dies frases del tipus “obrirem, però si vénen els piquets tancarem”?

El dret a fer vaga està garantit per la Constitució i es pot considerar com un dels avenços de la democràcia. Però de la mateixa manera també existeix el dret a no fer-la, i no poder exercir-lo per por al que ens pugui passar, francament recorda a èpoques passades i encara no massa llunyanes.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Bous, braus i banaus

Tot i que em considero una persona bastant descreguda, especialment pel que fa als temes polítics, a vegades encara aconsegueixen enganyar-me. Fa unes setmanes m’alegrava enormement perquè el Parlament de Catalunya havia decidit prohibir les curses de braus a partir de l’any 2012. Jo, amb la meva no habitual innocència, em vaig creure que el motiu d’aquesta futura prohibició era la protecció dels animals i estalviar-los patiments innecessaris simplement per distreure a uns altres animals, en aquest cas bípedes.

Doncs bé, resulta que ara el mateix Parlament ha decidit no prohibir els correbous, per la qual cosa m’imagino que el criteri protector no ha estat la primera prioritat de la nostra benvolguda classe política. Potser ells no saben que de patiments n’hi ha de físics però també de psicològics, i que per fer patir un animal no cal clavar-li banderilles. Tampoc cal ser massa espavilat per deduir que si lligues uns draps encesos a les banyes d’un bou, li provoques un estrès i un terror més que notable pel fet de tenir foc a tocar de la cara. I això per no parlar de la possibilitat de patir cremades al morro o als ulls, o de les estirades de cua incontrolades que els hi fan els borratxos passats de voltes que participen en aquest tipus d’actes.

M’agradaria creure que aquesta decisió no és deguda al fet que els correbous tenen una forta tradició en moltes contrades catalanes (com ara les Terres de l’Ebre), i que els polítics que han votat en contra de la prohibició no ho han fet pensant en les properes eleccions, i en la pèrdua de vots que això els hi podria suposar en aquests indrets. I voldria pensar també que la cosa no es redueix simplement al fet que un sigui una tradició espanyola i l’altra catalana, sinó a que es volia protegir als animals (recordem-ho, en virtut d’una llei aprovada pel mateix Parlament). Però està claríssim que aquest aspecte tant se’ls en dóna i que la seva única preocupació és perpetuar-se en el càrrec a qualsevol preu i que els hi vagin caient cada mes. Pura especulació electoral, teatre, hipocresia i falta de vergonya. La mateixa que sento jo vers els que en teoria em representen.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Labordeta, autèntic i íntegre

La matinada del passat 19 de setembre va morir José Antonio Labordeta, víctima d’un càncer de pròstata que arrossegava des de feia quatre anys i que finalment no ha pogut superar. Escriptor, poeta, cantautor, presentador de televisió i “el diputat amb menys vots d’Espanya” (com deia ell mateix), Labordeta va mantenir, per sobre de tot, una trajectòria coherent i íntegra al llarg de tota la seva vida.

divendres, 10 de setembre de 2010

“Para que Cataluña aprenda”

El biketrial, o bicitrial, és un esport que consisteix en superar una sèrie d’obstacles, naturals o artificials, a cavall d’una bicicleta i sense posar els peus a terra. Aquest esport va néixer a Catalunya a finals dels anys 70, per la qual cosa no és d’estranyar que molts dels millors representants d’aquesta modalitat siguin catalans.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Nova Orleans a Ripoll

Jazz. Només d’esmentar aquesta paraula n’hi ha prou per espantar a la majoria de possibles espectadors davant del temor de trobar-se amb un espectacle avorrit, pesat, repetitiu i tristot. Per sort, els components de La Locomotora Negra s’encarreguen de fer desaparèixer tots aquests tòpics cada vegada que trepitgen un escenari per oferir un dels seus recitals. Swing, blues, balades, jazz de Nova Orleans i ritme, molt ritme, que ens farà moure els peus i tamborinejar els dits a la cama.

Tot i que el nom de la formació m’és conegut des de fa molts anys, no va ser fins aquest dissabte que vaig tenir l’oportunitat de comprovar en persona el que m’havien explicat alguns afortunats que ja havien tingut ocasió de veure-la en directe. La Locomotora Negra va tancar brillantment el 31è Festival de Música de Ripoll en un Teatre Comtal que va presentar un ple gairebé absolut i que va premiar amb forts aplaudiments cadascun dels temes que va interpretar la formació barcelonina, que aviat complirà ja 40 anys d’existència.

Música amb majúscules, interpretada amb convenciment i passió pels 17 components que formen la banda i que, per sobre de tot i com diuen ells mateixos, són “un grup d’amics que ens trobem per sopar i que, tot seguit, per tal de pair bé, fem concerts de jazz”. Realment es nota que els hi agrada el que fan, i aquest amor per la música negra dels anys 20, 30 i 40 es trasllada de l’escenari cap al públic i aquest, a la vegada, els hi torna multiplicat en forma d’aplaudiments i de ganes de continuar movent els cossos amb un nou tema, fins a completar gairebé dues hores de concert que passen amb un bufet. De debò que val la pena, i si no em creieu, comproveu-ho vosaltres mateixos:

diumenge, 29 d’agost de 2010

Arcade Fire, rock independent de veritat

Amb només tres àlbums al mercat (l’últim dels quals acaba de sortir aquest mateix mes d’agost), la banda canadenca Arcade Fire ha aconseguit fer-se un nom entre les propostes musicals més atractives dels últims anys. I tot això sense el suport de cap discogràfica potent, ni cap mena de campanya de màrqueting, ni recolzament publicitari ni dels mitjans de comunicació. El seu èxit es basa únicament en la difusió per Internet, en el boca-orella i en les seves actuacions en directe.

Molts dels seus discos estan gravats a casa dels mateixos components, i segons ells la seva intenció mai va ser convertir la seva afició musical en un negoci. Sens dubte, un cas raríssim dins de la indústria. L’únic requisit que s’autoimposen és la llibertat creativa, i per això no es deixen controlar pel sistema de multinacionals i es produeixen ells mateixos els seus àlbums. No és això el que hauria de voler dir “rock independent”?

Una de les seves característiques més destacades és que fan servir instruments poc habituals en un grup de rock, com ara violins, mandolines, acordions i fins i tot instruments medievals, la qual cosa dóna a la seva música una sonoritat sorprenent. A més, els 7 membres de la banda solen intercanviar-se els instruments durant els concerts, la qual cosa dóna una idea del seu virtuosisme.

Uns concerts, per cert, que sembla ser que destaquen pel seu magnetisme i la seva intensitat, un espectacle mai vist en la música contemporània. Aquest proper mes de novembre visitaran Madrid i Barcelona i podrem comprovar si és veritat tot el que se’ns explica d’ells. Segur que no hi faltaran peces tan destacades i energètiques com aquesta:

dissabte, 14 d’agost de 2010

Anvil, o com perseguir un somni

En el món de la música (i en altres), a vegades la línia que separa l’èxit del fracàs és tan fina que no acabes de saber per què alguns han triomfat i altres s’han quedat a les portes. Aquest podria ser el cas d’Anvil, un grup canadenc de heavy metal reconegut com a influència per molts dels grans grups d’aquest gènere (com ara Anthrax, Motörhead, Slayer o Metallica), i que no obstant no va tenir mai el reconeixement que sí van rebre altres bandes similars.

Jo no havia sentit a parlar mai d’aquest grup fins que un bon dia per Internet em vaig assabentar de l’existència del documental Anvil! The Story of Anvil. Produït i dirigit per Sacha Gervasi (antic fan i roadie de la banda durant els anys 80), ens explica la història del grup, la seva fundació l’any 1973, el seu èxit a principis dels 80 i el seu oblit gairebé immediat després dels seus primers tres discos. A partir d’aquí, som testimonis de la lluita dels dos membres fundadors del grup, el cantant i guitarrista Steve “Lips” Kudlow (que per cert és molt semblant a Rosendo) i el bateria Robb Reiner, per tal de tirar el grup endavant.

A pesar de les seves ànsies de triomfar en el món de la música, la realitat és que tots dos ja han fet 50 anys i un es dedica a repartir menjar a les escoles i l’altre treballa a la construcció. Els hi surt l’oportunitat de fer una gira europea, però acaba resultant un desastre: la seva manager és una inepta total, toquen en sales petites on gairebé no hi ha ningú, sovint no els hi volen pagar el que els hi han promès, etc. Tot i això, i gràcies a que la germana de l’Steve els hi deixa els diners, s’embarquen en la gravació del seu tretzè àlbum com a última esperança de complir el seu somni adolescent. Ho aconseguiran?

El documental és, sens dubte, un dels millors que he vist mai i no només en l’àmbit musical. Té un ritme perfecte, és entretingut, divertit, emocionant i emotiu; ens posem fàcilment a la pell dels personatges perquè són reals i tenen les mateixes preocupacions que qualsevol de nosaltres: treballar, pagar factures i passar dificultats per arribar a finals de mes. També és la història d’una amistat entre dos homes que amb 14 anys van prometre que tocarien junts per sempre, i que volen mantenir la promesa malgrat que sovint es barallin i estiguin a punt de deixar-ho córrer.

Més enllà que ens pugui agradar o no la música, per mi el més destacable del documental és l’esperit que transmet, la il·lusió i les ganes de tirar endavant que tenen els protagonistes, que no es donen mai per vençuts tot i les nombroses dificultats que es van trobant pel camí. Ells estan convençuts de poder triomfar, i tots els seus esforços van encaminats en aquesta direcció. I aquesta fe, aquest convenciment en les pròpies possibilitats, es pot aplicar no només a la música sinó a qualsevol àmbit de la vida. Si teniu l’oportunitat, feu-vos un favor i no us el perdeu!

dilluns, 9 d’agost de 2010

El trist destí dels Lleopards

Que l’esport i la política no haurien d’estar relacionats és tan veritat com que en realitat ho estan. Només hem de veure què passa amb el tema de les seleccions autonòmiques, o amb l’eterna rivalitat Barça-Madrid, que sobrepassa de molt l’àmbit estrictament esportiu. Però hi ha casos extrems en els que la cosa ja passa a tenir connotacions de tragèdia, com el de la selecció nacional de Zaire.

dimecres, 28 de juliol de 2010

“Dicen toros, pero es España”

Avui, 28 de juliol de 2010, és un dia històric per a tothom que (com jo) estima els animals més que a moltes persones: el Parlament de Catalunya ha acordat prohibir les curses de braus a partir de l’any 2012. Però la cosa no es queda aquí, sinó que el tema dóna per molt i es ramifica considerablement:

1) La “Fiesta Nacional”
Diuen els defensors de les corridas que no es pot anar en contra de la cultura, la tradició i la fiesta nacional. Per mi, el debat queda tancat des del mateix moment que tots aquests aspectes impliquen el maltractament d’un animal. Punt i final.

2) Catalunya va contra Espanya, i no contra els braus
Alguns mitjans de comunicació espanyols han volgut polititzar el tema i desviar-lo argumentant que en realitat el que es votava avui al Parlament no era si “toros sí, toros no”, sinó que es tractava d’un episodi més de la lluita de Catalunya contra Espanya, últimament molt de moda gràcies al tema de l’Estatut. Curiosament, aquests mateixos mitjans no van dir res quan l’any 1991 van ser les Illes Canàries les que van prohibir els espectacles taurins. Aleshores ningú va veure cap mena de provocació ni d’atac contra Espanya, ni res de res. Potser és perquè la implicada no era Catalunya?

dimarts, 13 de juliol de 2010

La societat de la (des)informació

L’arribada de la TDT ha suposat, entre altres coses, l’aparició d’una sèrie de cadenes que, sent generosos, no aporten absolutament res a la qualitat de la graella televisiva. I a sobre hi ha casos directament denunciables, com ara el del canal Intereconomía, del qual m’emprenya fer-li una propaganda gratuïta que no es mereix, però és que tampoc em puc quedar callat.

Com canvien les coses...

...segons el color de la samarreta (tot i que són pràcticament els mateixos jugadors).

Com deia aquell, “no hasse falta dessir nada más”.


(Feu clic a sobre per veure-ho més gran)

dilluns, 12 de juliol de 2010

“¡Gracias a Iniesta, España está de fiesta!”

Quines sensacions tan estranyes i contradictòries que vaig tenir ahir. No m’acostumo a mirar un partit de futbol on juguen 7 jugadors que vull que guanyin sempre, i no voler que guanyin. No m’entra al cap que Iniesta (un jugador i una persona a la que admiro enormement) marqui un gol a falta de 3 minuts pel final i no salti de la cadira cridant com un boig, que és precisament el que vaig fer l’última vegada que el benvolgut Andrés va fer una cosa semblant.

A més, com a bon amant del futbol que sóc, suposo que m’hauria d’alegrar perquè (les coses com són) ha guanyat l’equip que més bon joc ha practicat durant tot el Mundial. Esportivament s’ho han merescut, res a dir. Fins i tot els jugadors em cauen bé (excepte Sergio Ramos i Marchena). Doncs ni així. Ho sento, però no puc. A les raons que ja vaig exposar, ara s’hi ha d’afegir que la victòria de la selecció del país veí es produeix just un dia després que el poble català es manifestés massivament després de l’enèsim cop de puny als morros dels nostres drets. No s’ha de ser gaire intel·ligent per veure que el triomf esportiu deixarà la manifestació en un segon pla, com ja ho han fet els polítics del PP (qui si no) dient que un milió i mig de persones no és una xifra representativa, o els diaris de Madrid quan van afirmar que “la gente prefirió ir a la playa”.

Només tinc un petit consol: segur que l’Andrés ahir va ser molt feliç marcant aquest gol i dedicant-li al seu gran amic Dani Jarque, desaparegut tràgicament i prematurament aviat farà un any. L’Andrés és dels pocs futbolistes que semblen viure en el planeta Terra, allunyat del divisme i de la supèrbia de molts dels seus companys de professió. La típica dita “bon futbolista i millor persona” no ha tingut mai un exemple tan clar com en aquest petit però gran jugador.

dissabte, 10 de juliol de 2010

No han canviat tantes coses

Els dies 15, 16 i 17 de gener de 1976, encara no dos mesos després de la mort del gran assassí, Lluís Llach va oferir una sèrie de recitals al Palau dels Esports de Barcelona que van suposar la seva reaparició pública després de més de nou mesos de no poder actuar a la ciutat. La resposta popular va ser contundent: més de 30.000 persones van assistir als concerts del cantautor de Verges.

A partir de les actuacions dels dos primers dies se’n va gravar un disc absolutament extraordinari i imprescindible (Barcelona, Gener de 1976). Costa molt de trobar una gravació musical que transmeti tanta emoció, tensió, escalfor i sentiment d’unitat. Més que un disc, és un document històric. L’he escoltat dotzenes de vegades i sempre, sempre, se’m posa la pell de gallina i se m’enllagrimen els ulls. No ho puc evitar. Em poso en situació, amb els grisos envoltant les graderies d’un Palau ple a rebentar, amb una repressió encara molt present, amb tot un país remant en una mateixa direcció i amb una consciència democràtica absoluta, amb uns músics en plena forma i un Llach que canta amb una força i un sentiment que fa que fins i tot moltes vegades costi de reconèixer-lo.

Avui, 34 anys després, sembla que el nostre país petit (com deia el mateix Llach) torna a estar solidaritzat. Bona notícia per una banda, però molt dolenta per l’altra. I és que, malauradament, sembla que no tot ha canviat tant com ens vol fer creure la democràcia i resulta que aquest excepcional tema (igual que molts d’altres del mateix disc) encara continua estant vigent:




SILENCI

Si m’heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.

Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.

Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.

Que no vull esperar
que el temps rovelli l’arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.

Si m’heu de fer callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.

dijous, 8 de juliol de 2010

Una imatge que parla

Admiro a la gent que és capaç de dir moltes coses amb poques paraules. Jo no en sé; per exemple, en el meu últim article vaig voler explicar el canvi de discurs experimentat per en Montilla d’un dia per l’altre respecte del tema de l’Estatut, i per fer-ho vaig haver de dir tot això:

“En Montilla, que quan es va conèixer la sentència no va tardar ni una hora a fer una roda de premsa on va mostrar la seva indignació i va instar a tots els catalans a sortir al carrer, l’endemà mateix girava com un mitjó i deia coses com ara que l’Estatut actual és molt millor que el de l’any 78 (suposo que des de la capital li devien picar fort la cresta).”

En canvi, hi ha gent que és capaç de dir el mateix i no només amb menys paraules, sinó tan sols amb una senzilla imatge:


Des d’aquí, Gerard, la meva admiració més sincera.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails