divendres, 15 d’octubre de 2010

Cohen, Rufus i un hotel de Chelsea

Normalment no sóc massa aficionat a les versions de cançons. Considero que l’autèntic mèrit està en composar-les, en crear alguna cosa nova, i que una versió ja té bona part de la feina feta.

Però com que sóc així de contradictori, també hi ha versions que m’agraden. Fins i tot que m’agraden molt, o moltíssim, ja sigui perquè em convenç més la veu del versionador, o pels arranjaments, o per algun detall que no sé expressar amb paraules però que fa que el tema m’arribi més endins, o per totes aquestes coses juntes.

Com en aquest cas, que un tal Rufus i la seva veu magistral gairebé em fan oblidar el mestre Cohen...





3 comentaris:

  1. Sempre he pensat que tot és millorable i he insistit a en Rick que les cançons també. La nostàlgia dels moments en què vàrem escoltar per primera vageda les cançons de moda ens confon i ens fa creure que són insuperables. Doncs no, tot és superable i millorable.

    ResponElimina
  2. Encara no sé si sorprenentment o no però la cançó m'agrada bastant... També penso com MotorCompany, "tot és superable i millorable", i les cançons no en són cap excepció

    ResponElimina
  3. MotorCompany, doncs igual sí que tot és un tema de nostàlgia. Qui m'havia de dir a mi que un tio amb nom de gos podria fer aquesta petita meravella.

    LG, si ets qui em penso que ets, ja et vaig dir que potser t'agradava i tot. Com que és així lentota i mig romanticona...

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails