dilluns, 4 d’octubre de 2010

“Machete”, una història curiosa

Per sobre d’altres consideracions i de gustos personals, el que ningú pot negar a Robert Rodríguez i a Quentin Tarantino és el seu amor absolut pel cinema. Les seves pel·lícules són una barreja dels gèneres que més els hi agraden i estan farcides d’homenatges narratius i visuals. Tarantino, per exemple, ha manifestat més d’un cop que de jove treballava en un videoclub i que havia vist totes les pel·lícules que hi havia.

Aprofitant aquesta afició comuna i la seva bona amistat, l’any 2007 van decidir fer un particular homenatge al cinema de sèrie B dels anys 70 que tan bé coneixen, i així van sorgir Planet Terror i Death Proof, dues pel·lícules-homenatge-paròdia filmades amb una estètica que recordava aquelles produccions fetes amb quatre duros i que els dos amics s’empassaven de joves. Van incorporar expressament salts en la imatge, escenes tallades sobtadament, efectes visuals que simulaven un negatiu en mal estat, o fins i tot semblava que es cremava, etc. Per completar l’homenatge, als EE.UU. es van projectar conjuntament amb el nom de Grindhouse, una darrera l’altra per recordar les sessions contínues tan populars en aquella època.

Però la cosa no va acabar aquí, i és que a més van filmar una sèrie de tràilers falsos, és a dir, avenços de pel·lícules que no estava previst rodar. D’aquests, el més recordat i el que més èxit va tenir entre el públic va ser el d’una presumpta pel·lícula anomenada Machete, que explica la venjança d’un ex agent federal mexicà traït pels mateixos homes que el van contractar per matar a un senador (el podeu veure al final del post). De fet, la seva popularitat va arribar a ser tan gran que finalment Rodríguez va decidir rodar el film; que jo recordi, és la primera vegada que es fa un tràiler fals i que, a sobre, acaba originant el rodatge de la pel·lícula que anunciava.

La història de fons és realment curiosa, però la veritat és que el resultat no és res de l’altre món, i podríem dir que ja n’hem vist unes quantes dotzenes d’iguals. Això sí, no enganya a ningú i ofereix exactament el que els fans esperen d’ella: bons, dolents, acció, explosions, violència extrema (amb decapitacions i amputacions de membres incloses), litres de sang i grans dosis d’humor (sovint negre). A més, ens permet recuperar a Don Johnson de l’oblit, veure a Steven Seagal fent de dolent per primera vegada a la seva carrera i alegrar-nos la vista amb les espectaculars Michelle Rodríguez i Jessica Alba. Igual que les dues pel·lícules que esmentàvem al principi, aquesta també és una barreja de paròdia i homenatge, una hora i mitja d’entreteniment pur, terriblement divertit i que es posa la mar de bé per desconnectar una mica de tot plegat.

2 comentaris:

  1. Òsties, tot just aquesta matinada he comentat la mateixa pel·lícula. Té raó en això que diu que "ja n'hem vist unes quantes dotzenes d'iguals", però alhora també en el fet que "Machete" no enganya ningú. És acció amb regust de còmic que va directa a la sang. Personalment em va encantar, i això a despit del suposat missatge de fons. Val a dir, però, que perquè un la posi en aquest nivell primer s'ha d'haver tret de sobre molts prejudicis. Però en fi. En general, d'acord amb vostè.
    Salut, mossènyer.

    ResponElimina
  2. Ara mateix he vist el seu post, també. Ja hi té el meu comentari. Veig que estem d'acord en el que seria el gruix de les nostres opinions.

    Que tingui un bon dia! I no abandoni el bloc, home!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails