diumenge, 21 de març de 2010

Molt més que drogues i alcohol

Si llegim les revistes o mirem els programes del cor, a vegades sembla que Amy Winehouse no hagi fet mai més res que no sigui beure alcohol, drogar-se o córrer despullada pels passadissos dels hotels on s’allotja. La veritat és que aquesta vessant de la seva vida no m’importa en absolut, i per això avui m’agradaria reivindicar-la musicalment.

I és que aquesta noia britànica, a més dels escàndols, també ens ha deixat dos discos més que destacables: Frank (2003) i, sobretot, Back to Black (2006). Per aquest últim ha guanyat nombrosos premis, com ara el BRIT Award 2007 com a millor artista britànica o 5 premis Grammy 2008, entre ells millor àlbum i millor cançó de l’any per Rehab. El seu estil barreja jazz, soul, rhythm and blues, rock and roll i ska, i la seva poderosa veu de contralt ha estat molt alabada per la crítica musical. És una de les principals responsables de la revifada que ha fet la música soul i de l’augment de la popularitat de les cantants femenines.

Sembla ser, però, que el seu comportament autodestructiu finalment comença a afectar la seva carrera musical, i per exemple ha hagut d’ajornar la gravació del seu proper disc. Esperem que es recuperi i que ens torni a deixar peces tan rodones com aquesta:

dissabte, 13 de març de 2010

Un Clint menor

Vagi per endavant que sóc un fan de Clint Eastwood. El considero un dels més grans directors de la història, i li dec algunes de les millors estones que he passat en una sala de cinema. Mentre hi hagi gent com ell, com Scorsese, com els germans Coen o com Spielberg (quan no es posa cursi), el cinema no estarà perdut; però això no vol dir, evidentment, que sempre hagi de fer obres mestres.

Invictus ens explica la història dels mesos posteriors a l’alliberament del mític activista sud-africà Nelson Mandela (interpretat de forma magistral -com sempre- per Morgan Freeman) i la seva lluita per enderrocar l’apartheid i aconseguir la igualtat entre blancs i negres després de 50 anys de tensions racials. Mandela va creure que una bona manera d’intentar unir la nació seria a través de l’esport, aprofitant que l’any 1995 s’havia de disputar la Copa del Món de Rugbi al seu país. No seria una tasca fàcil, perquè la selecció nacional era considerada per la majoria negra com un símbol de les institucions del règim que els va tenir marginats durant tant de temps.

La primera part de la pel·lícula és la més destacada cinematogràficament parlant, i se’ns explica el dia a dia de Mandela intentant resoldre els greus problemes del seu país, com ara l’atur i la criminalitat, mentre s’implica cada vegada més en el seu noble i lloable projecte político-esportiu. Però com més s’acosta el final del film, més protagonisme van prenent els partits de rugbi fins que arribem a la final que s’allarga, pel meu gust, molt més del que seria necessari. Tota aquesta segona part és una sèrie de seqüències esportives (molt ben filmades, això sí) que segur que provocaran l’avorriment dels no aficionats, i que resultaran familiars als que sí els hi agradi l’esport i hagin vist altres pel·lícules d’aquest estil (no vaig poder evitar recordar-me de Evasión o victoria).

Potser si Invictus no fos dirigida pel gran Clint me la miraria amb uns altres ulls. Però és que venim de Mystic River, de Million Dollar Baby, de Gran Torino... i això pesa molt. Davant de la brillantor dels seus treballs anteriors, aquest últim em sembla molt poc personal. Sembla clar que va acceptar dirigir-lo per encàrrec del seu bon amic Morgan Freeman (productor, a més de protagonista), i com que no es tracta del seu projecte recorre massa sovint a recursos fàcils, previsibles i convencionals. És una obra molt correcta, només faltaria; en Clint seria incapaç de fer una mala pel·lícula encara que volgués. Però jo, sincerament, m’esperava bastant més després de veure la temàtica, els protagonistes i el director embarcats en aquest vaixell.

">

dissabte, 6 de març de 2010

Un any sense en Pepe

Aquest passat dilluns, 1 de març, va fer un any que ens va deixar per sempre en Pepe Rubianes, víctima d’un càncer de pulmó que li havia estat diagnosticat feia poc més d’un any, l’abril de 2008. Tot i que no el coneixia en persona, el trobo a faltar. Em feia riure. He vist tres vegades Rubianes solamente en directe i una altra per televisió, i cada vegada m’he partit el pit. L’admirava per la seva capacitat de plantar-se allà a dalt i no parar de xerrar durant una hora i mitja, i també per la seva habilitat d’explicar històries amb les quals no pots parar de riure de principi a final. Els que l’havien pogut tractar fora del teatre deien que, de fet, ell era així: igual de xerraire, malparlat, divertit, crític i, sobretot, sincer.

Perquè deixant de banda que em fes riure, la qual cosa no deixa de ser una anècdota personal, el trobo a faltar també a nivell col·lectiu i social. No tothom s’atreveix a dir en veu alta el que ell deia, ja fos a dalt o a baix de l’escenari. No ha tingut relleu, la seva mort ens va deixar orfes d’algú que de tant en tant es cagui en els fatxes, en els del PP o en la família reial. Algú que es fiqui amb els que es pensen que són intocables. Algú que canti la canya i que digui alt i fort el que tothom pensa, però no s’atreveix a dir per por de les conseqüències.

M’explicava un bon amic periodista, que va tenir la sort de poder-lo entrevistar, que una vegada el van convidar a fer el pregó de les festes d’un poble de Galícia i ell ho va aprofitar per criticar el PP, potser sense saber que l’alcalde era precisament d’aquest partit. El resultat va ser que aquella nit en Pepe va haver d’anar a dormir a un altre poble. “Pero me da igual. ¡Qué a gusto me quedé!”, va comentar. A en Rubianes no el feia callar ningú. Ni tan sols quan va haver de cancel·lar l’estrena a Madrid de la seva obra Lorca eran todos per les amenaces que va rebre després de les famoses manifestacions contra l’Espanya feixista al programa El club de TV3. Ell va ser coherent, honest i sincer fins al final. Segur que allà on sigui, la gent del seu voltant s’està petant de riure... a no ser que sigui fatxa.


Presentació

Ja fa més d’un any que vaig començar a escriure un bloc sobre sèries de televisió, i de moment encara dura. Però moltes vegades, durant aquests mesos, també m’hagués agradat compartir més coses, altres aspectes (culturals o no) que junts acaben formant aquesta cosa a la que els humans hem convingut a donar el nom de “vida”. Per això neix aquest altre bloc, per compartir, recomanar i reflexionar sobre qualsevol cosa (whatever) que em passi pel cap i que cregui que val la pena donar a conèixer. Sigueu benvinguts, i digueu-hi la vostra sempre que vulgueu.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails