dissabte, 13 de març de 2010

Un Clint menor

Vagi per endavant que sóc un fan de Clint Eastwood. El considero un dels més grans directors de la història, i li dec algunes de les millors estones que he passat en una sala de cinema. Mentre hi hagi gent com ell, com Scorsese, com els germans Coen o com Spielberg (quan no es posa cursi), el cinema no estarà perdut; però això no vol dir, evidentment, que sempre hagi de fer obres mestres.

Invictus ens explica la història dels mesos posteriors a l’alliberament del mític activista sud-africà Nelson Mandela (interpretat de forma magistral -com sempre- per Morgan Freeman) i la seva lluita per enderrocar l’apartheid i aconseguir la igualtat entre blancs i negres després de 50 anys de tensions racials. Mandela va creure que una bona manera d’intentar unir la nació seria a través de l’esport, aprofitant que l’any 1995 s’havia de disputar la Copa del Món de Rugbi al seu país. No seria una tasca fàcil, perquè la selecció nacional era considerada per la majoria negra com un símbol de les institucions del règim que els va tenir marginats durant tant de temps.

La primera part de la pel·lícula és la més destacada cinematogràficament parlant, i se’ns explica el dia a dia de Mandela intentant resoldre els greus problemes del seu país, com ara l’atur i la criminalitat, mentre s’implica cada vegada més en el seu noble i lloable projecte político-esportiu. Però com més s’acosta el final del film, més protagonisme van prenent els partits de rugbi fins que arribem a la final que s’allarga, pel meu gust, molt més del que seria necessari. Tota aquesta segona part és una sèrie de seqüències esportives (molt ben filmades, això sí) que segur que provocaran l’avorriment dels no aficionats, i que resultaran familiars als que sí els hi agradi l’esport i hagin vist altres pel·lícules d’aquest estil (no vaig poder evitar recordar-me de Evasión o victoria).

Potser si Invictus no fos dirigida pel gran Clint me la miraria amb uns altres ulls. Però és que venim de Mystic River, de Million Dollar Baby, de Gran Torino... i això pesa molt. Davant de la brillantor dels seus treballs anteriors, aquest últim em sembla molt poc personal. Sembla clar que va acceptar dirigir-lo per encàrrec del seu bon amic Morgan Freeman (productor, a més de protagonista), i com que no es tracta del seu projecte recorre massa sovint a recursos fàcils, previsibles i convencionals. És una obra molt correcta, només faltaria; en Clint seria incapaç de fer una mala pel·lícula encara que volgués. Però jo, sincerament, m’esperava bastant més després de veure la temàtica, els protagonistes i el director embarcats en aquest vaixell.

">

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails