diumenge, 29 d’agost de 2010

Arcade Fire, rock independent de veritat

Amb només tres àlbums al mercat (l’últim dels quals acaba de sortir aquest mateix mes d’agost), la banda canadenca Arcade Fire ha aconseguit fer-se un nom entre les propostes musicals més atractives dels últims anys. I tot això sense el suport de cap discogràfica potent, ni cap mena de campanya de màrqueting, ni recolzament publicitari ni dels mitjans de comunicació. El seu èxit es basa únicament en la difusió per Internet, en el boca-orella i en les seves actuacions en directe.

Molts dels seus discos estan gravats a casa dels mateixos components, i segons ells la seva intenció mai va ser convertir la seva afició musical en un negoci. Sens dubte, un cas raríssim dins de la indústria. L’únic requisit que s’autoimposen és la llibertat creativa, i per això no es deixen controlar pel sistema de multinacionals i es produeixen ells mateixos els seus àlbums. No és això el que hauria de voler dir “rock independent”?

Una de les seves característiques més destacades és que fan servir instruments poc habituals en un grup de rock, com ara violins, mandolines, acordions i fins i tot instruments medievals, la qual cosa dóna a la seva música una sonoritat sorprenent. A més, els 7 membres de la banda solen intercanviar-se els instruments durant els concerts, la qual cosa dóna una idea del seu virtuosisme.

Uns concerts, per cert, que sembla ser que destaquen pel seu magnetisme i la seva intensitat, un espectacle mai vist en la música contemporània. Aquest proper mes de novembre visitaran Madrid i Barcelona i podrem comprovar si és veritat tot el que se’ns explica d’ells. Segur que no hi faltaran peces tan destacades i energètiques com aquesta:

dissabte, 14 d’agost de 2010

Anvil, o com perseguir un somni

En el món de la música (i en altres), a vegades la línia que separa l’èxit del fracàs és tan fina que no acabes de saber per què alguns han triomfat i altres s’han quedat a les portes. Aquest podria ser el cas d’Anvil, un grup canadenc de heavy metal reconegut com a influència per molts dels grans grups d’aquest gènere (com ara Anthrax, Motörhead, Slayer o Metallica), i que no obstant no va tenir mai el reconeixement que sí van rebre altres bandes similars.

Jo no havia sentit a parlar mai d’aquest grup fins que un bon dia per Internet em vaig assabentar de l’existència del documental Anvil! The Story of Anvil. Produït i dirigit per Sacha Gervasi (antic fan i roadie de la banda durant els anys 80), ens explica la història del grup, la seva fundació l’any 1973, el seu èxit a principis dels 80 i el seu oblit gairebé immediat després dels seus primers tres discos. A partir d’aquí, som testimonis de la lluita dels dos membres fundadors del grup, el cantant i guitarrista Steve “Lips” Kudlow (que per cert és molt semblant a Rosendo) i el bateria Robb Reiner, per tal de tirar el grup endavant.

A pesar de les seves ànsies de triomfar en el món de la música, la realitat és que tots dos ja han fet 50 anys i un es dedica a repartir menjar a les escoles i l’altre treballa a la construcció. Els hi surt l’oportunitat de fer una gira europea, però acaba resultant un desastre: la seva manager és una inepta total, toquen en sales petites on gairebé no hi ha ningú, sovint no els hi volen pagar el que els hi han promès, etc. Tot i això, i gràcies a que la germana de l’Steve els hi deixa els diners, s’embarquen en la gravació del seu tretzè àlbum com a última esperança de complir el seu somni adolescent. Ho aconseguiran?

El documental és, sens dubte, un dels millors que he vist mai i no només en l’àmbit musical. Té un ritme perfecte, és entretingut, divertit, emocionant i emotiu; ens posem fàcilment a la pell dels personatges perquè són reals i tenen les mateixes preocupacions que qualsevol de nosaltres: treballar, pagar factures i passar dificultats per arribar a finals de mes. També és la història d’una amistat entre dos homes que amb 14 anys van prometre que tocarien junts per sempre, i que volen mantenir la promesa malgrat que sovint es barallin i estiguin a punt de deixar-ho córrer.

Més enllà que ens pugui agradar o no la música, per mi el més destacable del documental és l’esperit que transmet, la il·lusió i les ganes de tirar endavant que tenen els protagonistes, que no es donen mai per vençuts tot i les nombroses dificultats que es van trobant pel camí. Ells estan convençuts de poder triomfar, i tots els seus esforços van encaminats en aquesta direcció. I aquesta fe, aquest convenciment en les pròpies possibilitats, es pot aplicar no només a la música sinó a qualsevol àmbit de la vida. Si teniu l’oportunitat, feu-vos un favor i no us el perdeu!

dilluns, 9 d’agost de 2010

El trist destí dels Lleopards

Que l’esport i la política no haurien d’estar relacionats és tan veritat com que en realitat ho estan. Només hem de veure què passa amb el tema de les seleccions autonòmiques, o amb l’eterna rivalitat Barça-Madrid, que sobrepassa de molt l’àmbit estrictament esportiu. Però hi ha casos extrems en els que la cosa ja passa a tenir connotacions de tragèdia, com el de la selecció nacional de Zaire.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails