divendres, 23 de desembre de 2011

Quan cauen les façanes


Fa una mica més d’un any vam parlar de Buried, una pel·lícula que tenia com a principals característiques les reduïdes dimensions on transcorria (un taüt) i el fet de tenir només un actor en escena durant tot el metratge. Doncs bé, sense arribar a aquests límits (m’imagino que insuperables), l’acció de Un déu salvatge ens presenta a quatre personatges (dos matrimonis) reunits en una sala d’estar d’un pis novaiorquès, on han quedat per parlar d’una baralla que han tingut els seus respectius fills.

dimarts, 6 de desembre de 2011

El futbolista doctor amb nom de filòsof



Dilluns, 5 de juliol de 1982. Estadi de Sarrià, Barcelona. Últim partit de la segona fase de grups del Mundial 82. Brasil, màxima favorita al títol i que ha guanyat els cinc partits anteriors, admirada unànimement pel seu futbol d’atac atractiu i fantasiós, s’enfronta a una Itàlia que s’ha classificat de miracle després d’empatar els tres primers partits i passar a la fase següent per diferència de gols amb Camerun. Paolo Rossi, davanter centre de la selecció transalpina, encara no s’ha estrenat com a golejador i les crítiques no es fan esperar. Aquella calorosa tarda de juliol, però, Itàlia i Rossi es desperten de cop; la squadra azzurra juga el seu millor partit i l’ariet marca els tres gols que permeten al seu equip passar a semifinals i que envien als brasilers cap a casa, malgrat l’excel·lència del seu joc. Plora Brasil i plora mitja Espanya, que amb la seva selecció eliminada havia dipositat les seves simpaties en un dels millors equips que ha donat mai el futbol.

dissabte, 26 de novembre de 2011

El món segons Risto Mejide



Suposo que com la majoria de gent, jo no coneixia a Risto Mejide fins que l’any 2006 va començar a fer de jurat en el popular concurs televisiu Operación Triunfo. I no perquè m’ho mirés (no m’ha interessat mai), sinó perquè tothom va començar a parlar d’ell arrel de la seva (calculada) impertinència i les ferotges crítiques que deixava anar als concursants, plenes de mala llet i que a vegades passaven a ser directament insults, i també fins i tot als responsables del programa. La irrupció de Mejide va tenir un efecte gairebé immediat, i es calcula que en el moment d’emetre els seus veredictes el share del programa pujava del 20% habitual fins al 50%.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Jo, els musicals i “Los miserables”



M’encanta el cine i m’encanta la música, però les pel·lícules musicals mai no han estat sant de la meva devoció. Com tantes altres coses que no m’agraden, aquesta també té el seu origen en els meus primers anys d’existència. Recordo haver vist un tros de West Side Story i no entenia com dues bandes rivals de Nova York es podien posar a ballar en comptes d’anar a ganivetades. Tampoc li vaig trobar la gràcia a un altre clàssic del gènere com Grease, amb en Travolta fent de rebel però que també s’arrencava a ballar a la mínima oportunitat que tenia. Després vaig conèixer la insuportable Julie Andrews a Mary Poppins, i recordo que em posava molt nerviós que a la mínima es posessin tots a cantar, deixant de banda que tot plegat em semblava una horterada considerable (i no em serveix que em diguin que és una pel·lícula infantil, perquè de fet jo era un nen quan la vaig veure). Més endavant va venir Sonrisas y lágrimas, una altra vegada amb l’Andrews al capdavant cantant “Do, Re, Mi” amb un estol de nens i nenes a les muntanyes del Tirol. En resum, que entre quinquis ballarins i cursis cantarines no es pot dir que em fessin agafar gaire estima als musicals.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Tintín, del paper a l’ordinador



El meu primer contacte amb en Tintín va ser fa molts anys, de petit, i gairebé per casualitat. No recordo si va ser pel meu sant, pel meu aniversari o per Sant Jordi, però jo volia (com gairebé sempre en aquella època) un còmic de Mortadelo i Filemón. Com que a la llibreria no n’hi havia, la dependenta ens va suggerir un còmic del qual jo no havia sentit a parlar mai: Tintín al Congo. El primer que em va sorprendre va ser que era escrit en català, a diferència dels ineptes detectius creats per Francisco Ibáñez (i de bona part del que llegia en aquella època). Recordo que el llibre em va agradar, em va permetre viatjar a un país africà desconegut i viure unes aventures diferents a les que estava acostumat. Que poc m’imaginava que els meus pares m’acabaven de comprar un còmic mític com n’hi ha pocs, objecte de culte i de col·leccionisme, i del que es calcula que se n’han venut més de 200 milions d’exemplars en més de 60 idiomes.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Kilian Jornet, el comptador de llacs



Hi ha gent que gairebé neix predestinada a dedicar-se a una activitat concreta. I és que si la teva mare és professora d’esports de muntanya i el teu pare és guia de muntanya i guarda d’un refugi a la Cerdanya, sembla difícil no acabar-te dedicant a alguna activitat relacionada amb les alçades. En Kilian Jornet ho tenia clar des de petit, quan li va dir a la seva professora que ell de gran volia ser comptador de llacs. I vaja si ho va ser! Amb només 18 mesos va caminar durant 8 hores amb una motxilla, amb 5 anys ja havia pujat a l’Aneto i amb 10 havia travessat els Pirineus. Actualment, amb 24 anys acabats de fer, és el gran dominador mundial tant de l’esquí de muntanya com de l’skyrunning (curses de muntanya).

dilluns, 24 d’octubre de 2011

“I am a Catalan”



Avui fa 40 anys, el violoncel·lista Pau Casals va rebre la Medalla de la Pau a la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York. En aquest mateix acte es va interpretar, sota la seva direcció, l’Himne de les Nacions Unides (composat per ell mateix), i també conegut com a Himne a la pau. Posteriorment, Casals també va interpretar la seva immortal peça El cant dels ocells, que segons les seves pròpies paraules, naixia de l’ànima del seu poble, Catalunya, i tocava com un cant de pau.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Adéu a les armes


Dijous passat, 20 d’octubre de 2011, la banda terrorista ETA va anunciar mitjançant un comunicat el cessament definitiu de la seva activitat armada. Enrere queden més de cinquanta anys d’activitats violentes, assassinats, segrestos i extorsions que han marcat l’existència de la societat espanyola al llarg de tot aquest temps.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Els sis acords de Leonard Cohen



Ahir, 21 d’octubre, el poeta i cantautor canadenc Leonard Cohen va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. En el discurs d’agraïment va mostrar la seva habitual senzillesa i va recordar la seva coneguda admiració per Federico García Lorca (la seva filla es diu Lorca i la lletra de la seva cançó Take This Waltz és una adaptació del poema Pequeño vals vienés del granadí).

dissabte, 8 d’octubre de 2011

La tercera poma (o el meu adéu a Steve Jobs)


A hores d’ara, tres dies després de la seva mort, potser ja no té massa sentit parlar d’Steve Jobs i de la influència que ha tingut a l’hora de canviar per sempre la informàtica i les comunicacions personals. Tot i així, sento que n’he de dir alguna cosa.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Una feina que algú ha de fer...

Després del seguit de depressions, suïcidis, inseguretats juvenils i inestabilitats mentals vàries que apareixen a Tokio Blues, necessitava desengreixar-me una mica amb el següent llibre que llegís. Gairebé per casualitat vaig llegir un article sobre Christopher Moore, un escriptor nord-americà que, pel que deien, combinava fantasia i humor amb uns resultats més que acceptables. Vaig decidir fer cas de l’escrit i començar a llegir una de les seves obres (diuen) més conegudes, Un trabajo muy sucio.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Un lloc en el món

Feia temps que volia llegir algun llibre d’Haruki Murakami. La fama de l’escriptor japonès, augmentada al nostre país arrel del Premi Internacional Catalunya 2011, em feia sentir curiositat per la seva obra i volia comprovar en persona si aquest prestigi era o no merescut (segons el meu criteri, és clar). Vaig veure que el llibre que li havia donat la fama era Tokio Blues, escrit ja fa un quart de segle, i vaig decidir que aquest fos el meu primer contacte amb el prestigiós narrador nipó.

dilluns, 1 d’agost de 2011

El club dels 27

Groucho Marx deia, amb el seu peculiar sentit de l’humor, que ell mai voldria formar part d’un club que l’admetés com a soci. Però sens dubte, si hi ha un club al qual ningú voldria haver de pertànyer és l’anomenat “club dels 27”, integrat per músics que han deixat prematurament aquest món precisament a aquesta edat, i gairebé sempre en estranyes circumstàncies. La mort d’Amy Winehouse, fa poc més d’una setmana, ha tornat a posar al primer pla de l’actualitat una de les curiositats més grans del món de la música, ja que la llista la formen gairebé una cinquantena d’artistes de tots els estils. Avui m’agradaria recordar, per ordre cronològic, els membres més destacats d’aquest club tan poc recomanable:

dimarts, 19 de juliol de 2011

Un record per a “El Negro”

L’humorista gràfic i escriptor Roberto Fontanarrosa, conegut com “El Negro”, segurament no és massa conegut més enllà de les fronteres d’Argentina, però al seu país és un autèntic mite. La seva mort, avui fa exactament quatre anys, va suposar un fort impacte al país sud-americà. Al bar El Cairo de la seva Rosario natal encara el recorden assegut a “La Mesa de los Galanes” (títol també d’un seu conte), xerrant de política, dones i futbol amb els amics. Un cambrer explica que el cafè no és el mateix sense ell. Des de l’any 2007, cada 19 de juliol al bar s’hi celebra “El Día del Amigo Canaya” en honor del “Negro” (els “canayas” són els aficionats de l’equip de Rosario Central).

dissabte, 16 de juliol de 2011

Fum a l’aigua, foc al cel

Si hi ha una cançó (o com a mínim un principi de cançó) que es pot dir que pràcticament tothom coneix, aquesta és sens dubte Smoke on the Water dels Deep Purple. Fins i tot gent que no coneix la banda exclamen “Ah, sí!” quan els hi taral·leges les primeres notes del riff de guitarra composat per Ritchie Blackmore (foto) amb la seva Fender Stratocaster.

dissabte, 9 de juliol de 2011

Doble ressaca

El tema de les traduccions dels títols de les pel·lícules gairebé donaria per escriure un article independent, perquè n’hi ha que tenen delicte. De vegades ni tan sols es molesten a traduir-los, però francament a vegades val més que sigui així. Un dels casos més flagrants que recordo és el d’una pel·lícula (bastant dolenta, per cert) que es deia Welcome home, Roxy Carmichael (o sigui, Benvinguda a casa, Roxy Carmichael) i que aquí es va estrenar amb el nom de Aquí te pillo, aquí te mato. Sense comentaris.

dilluns, 4 de juliol de 2011

“Digues adéu, és el Dia de la Independència”



Avui 4 de juliol és la festa nacional dels Estats Units, també conegut com a “Dia de la Independència”, i el país celebra la seva separació formal de l’Imperi Britànic l’any 1776.

El 1977, Bruce Springsteen va escriure una cançó titulada precisament Independence Day que finalment va incloure en el que segurament és el seu millor disc, The River. La cançó no parla de política, sinó d’un fill que abandona casa seva degut a les contínues discussions que té amb el seu pare, malgrat que pensen igual en certes coses. És una de les peces més tristes i emotives no només de l’àlbum, sinó també de tota la carrera del músic de New Jersey.

Que serveixi també com a record per a Clarence Clemons, el genial saxofonista que va acompanyar al Boss durant bona part de la seva carrera i que va morir el passat 18 de juny als 69 anys com a conseqüència d’un vessament cerebral. En aquesta peça també ens va deixar un dels seus impagables solos.


dilluns, 20 de juny de 2011

El penal més famós de la història

Avui fa 35 anys, el 20 de juny de 1976, les seleccions nacionals de Txecoslovàquia i Alemanya Federal es jugaven el títol de l’Eurocopa que es va disputar a l’antiga Iugoslàvia. El partit va acabar amb empat a 2 després de la pròrroga, i per tant es va haver de decidir a la tanda de penals, per primera vegada a la història de la competició. Després dels quatre primers llançaments el resultat era de 4-3 a favor de Txecoslovàquia, perquè l’alemany Uli Hoeness havia fallat el seu. Això volia dir que si els txecs marcaven el següent penal, eren campions per primera vegada a la seva història.

dissabte, 4 de juny de 2011

Spinal Tap, paròdia i homenatge


Si sou aficionats al rock, especialment al hard rock i al heavy metal, és possible que hagueu sentit a parlar d’un grup anomenat Spinal Tap. El que potser no sapigueu és que aquest grup no és real. “Com que no?”, direu alguns, “si jo he escoltat cançons seves, els he vist actuar en directe i fins i tot he sentit a dir que els hi van dedicar un documental!”. Doncs sí, teniu raó. Diguem que és un grup semifictici, o que va tenir el seu origen en la ficció per acabar sent un grup real. A veure si aclarim l’embolic...

dissabte, 28 de maig de 2011

Cançons per motibarça (III)



Ha arribat el dia. Tot el que hem fet ens ha portat fins aquí. Eliminar al Madrid en semifinals va estar molt bé, però ara s’ha de rematar la feina i guanyar al Manchester. Ha arribat l’oportunitat de fer (més) història, d’igualar al Bayern de Munic i a l’Ajax d’Àmsterdam amb 4 Copes d’Europa.

Sembla que aquesta vegada no hi haurà vídeo motivacional. Si ho ha decidit en Pep, per mi perfecte. Però ningú ha dit que no hi pugui haver cançó. Cinc minuts abans de saltar a la gespa de Wembley, que escoltin això:


Espero que l’efecte sobre els jugadors sigui el mateix que em provoca a mi. No sé per què, però cada vegada que sento aquest tema em venen ganes d’envair Polònia... (Per cert, si no heu anat mai a un concert de Rammstein no sabeu el que us esteu perdent...)
FORÇA BARÇA!!!

dijous, 26 de maig de 2011

La resurrecció dels “diables vermells”

Dissabte que ve, durant el partit que enfrontarà al F.C. Barcelona i el Manchester United al nou estadi de Wembley, és gairebé segur que en algun moment les càmeres enfocaran a aquest senyor que podem veure a la foto. Es tracta ni més ni menys que de Sir Bobby Charlton, actualment directiu del club anglès i antigament jugador del mateix equip. I no un jugador qualsevol, sinó una autèntica llegenda: màxim golejador de la història del Manchester, segurament el millor jugador anglès que mai ha existit, i un dels millors de la història del futbol.

dimarts, 24 de maig de 2011

El naixement de la catedral del futbol



Diu Eduardo Galeano, en el seu excel·lent llibre El fútbol a sol y sombra, que “en Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa”. L’escriptor uruguaià ens recorda d’aquesta poètica manera una petita part de la història de l’estadi on es jugarà la final de la Champions League d’enguany, entre el F.C. Barcelona i el Manchester United.

dissabte, 14 de maig de 2011

Maleïts exàmens...

Fa uns mesos em va arribar un correu electrònic que recollia errades d’estudiants en exàmens. Poques vegades he rigut tant amb un correu, i a més em va fer recordar que hi havia llibres on es recopilaven aquesta colla d’equivocacions, descuits, confusions, absurditats, barreja de conceptes o directament ignorància dels alumnes a l’hora de contestar preguntes orals o escrites.

dimarts, 3 de maig de 2011

Cançons per motibarça (II)

El primer intent va resultar un petit fracàs i vam perdre la Copa de Su Majestad (dic “su” perquè és d’ells).

Dimecres passat no em va caldre motivar als jugadors perquè ja ho va fer el Guru, i molt bé per cert.

Pel partit d’avui Barça TV ha fet un vídeo excel·lent, però tot i així jo també vull posar-hi el meu granet de sorra. Sis minuts abans de saltar al camp, que escoltin això:




El mosaic, el camp ple, en Pep i els jugadors faran la resta. Wembley ens espera.

FORÇA BARÇA!!!

dissabte, 30 d’abril de 2011

Les històries d’Enric González



Per aquells que no el coneixen, direm que l’Enric González és un periodista català nascut a Barcelona l’any 1959. Ha treballat la major part de la seva carrera periodística al diari El País, on actualment exerceix de corresponsal a Jerusalem i anteriorment a Washington, París, Londres, Nova York i Roma.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Cançons per motibarça (I)

Dissabte passat en teníem prou empatant. Avui no. Avui s’ha de guanyar. No seré jo qui discuteixi els mètodes motivadors del guru Guardiola, però per si se li acaba la inspiració després de Coldplay o The Killers, em permeto recomanar un tema per posar-lo als jugadors just abans de saltar al camp:




Energia sònica. Vitamines musicals. Adrenalina sonora.

FORÇA BARÇA!!!

dissabte, 16 d’abril de 2011

Petrović i Divac: germans i enemics


No cal ser massa aficionat al bàsquet per saber que l’antiga Iugoslàvia era una màquina inacabable de formar jugadors. Quan es començava a apagar l’estrella d’un, en sortia un altre de tan o més bo. Poques vegades s’ha aconseguit reunir en un mateix equip a un grup de jugadors com el que va guanyar la plata als Jocs Olímpics de 1988, i l’or a l’Europeu de 1989 i al Mundial de 1990. Només d’esmentar-los, els bons aficionats segur que dibuixaran un somriure de nostàlgia i de profunda admiració: Dražen Petrović, Toni Kukoč, Dino Radja, Žarko Paspalj, Vlade Divac, ...

dissabte, 2 d’abril de 2011

Aquells partidets de futbol al carrer...


Una de les principals diferències entre la mainada d’ara i la de quan jo tenia la seva edat (quina frase més iaia m’acaba de sortir) és que abans jugàvem al carrer: a amagar, a empaitar-nos, a bales o amb cotxes en miniatura, però sobretot a futbol. Qualsevol racó era bo per agafar la pilota i fer un partidet, qualsevol porta de garatge era una porteria improvisada, i si no hi havia cap garatge a prop, posàvem els anoracs a terra per simular els pals i el criteri per decidir si una pilota havia anat alta o havia entrat era molt clar: depenia de l’alçada del nen que fes de porter. No importava l’escenari, perquè en la nostra imaginació jugàvem al Barça i aquell carrer o aquella plaça eren el Camp Nou, i cada gol era el que ens donava la Copa d’Europa.

divendres, 25 de març de 2011

30 anys del segrest de Quini


Enrique Castro González, conegut futbolísticament com “Quini”, és un dels millors davanters que ha tingut mai el futbol espanyol. Va arribar al Barça l’any 1980 procedent de l’Sporting de Gijón, després de molts intents fallits del club blaugrana per intentar fitxar-lo. Al marge dels seus nombrosos èxits esportius (Pichichi en 5 ocasions, sisè màxim golejador de la història de la Lliga i Medalla d’Or al Mèrit Esportiu), la vida de Quini està marcada de manera especial pel segrest que va patir durant 24 dies.

dissabte, 19 de març de 2011

Més de 50 anys fent ninots

El tema dels regals quan s’acosten sants o aniversaris és complicat; mai saps què has de comprar, ni si agradarà, ni si no. Però fa uns quants anys, a casa meva no havien de patir mai per aquest motiu. Quan em demanaven què volia, la meva resposta sempre era la mateixa: un Super Humor. Pels que no ho sapigueu, es tractava d’un recull de còmics de l’època entre els que s’incloïen Zipi y Zape, Pepe Gotera y Otilio, El botones Sacarino, Rompetechos, etc.

dissabte, 12 de març de 2011

Retrat d’una obsessió



Si fa unes setmanes algú m’hagués dit que m’agradaria qualsevol cosa relacionada amb el món del ballet, li hagués demanat què s’havia pres i si me’n donava una mica. Però ves per on, resulta que Cisne negro és una de les pel·lícules que més m’han agradat d’aquests darrers mesos. Potser és perquè, ben mirat, el ballet només es el rerefons de tot plegat.

diumenge, 27 de febrer de 2011

El futbol, segons Eduardo Galeano



Fa unes setmanes parlàvem d’un llibre que en poques pàgines explicava tota la història de la humanitat, amb breus pinzellades agradables i fàcils de llegir. Doncs bé, en aquesta ocasió m’agradaria parlar d’una altra obra d’estructura similar, però traslladada al món del futbol. Es tracta de El fútbol a sol y sombra, del prestigiós escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano.

dissabte, 19 de febrer de 2011

Autopista a l’infern



El món del rock és un escenari ideal per a les morts estranyes o inexplicables. Ja hem parlat del desgraciat accident que va costar la vida a Randy Rhoads, o del no menys desafortunat que ha passat a la història com el dia que va morir la música. Però si hi ha una mort característica d’aquest gènere artístic és, sens dubte, morir ofegat en el propi vòmit. Entre altres, el mític guitarrista Jimi Hendrix i el bateria de Led Zeppelin John Bonham van acabar els seus dies degut a aquesta circumstància. I també el protagonista de l’article d’avui: Bon Scott, el cantant original de la mítica banda australiana AC/DC.

Frontera salvatge



La primera vegada que vaig sentir a parlar de Cormac McCarthy va ser quan vaig anar a veure No es país para viejos, l’excel·lent pel·lícula dels germans Coen, i vaig saber que estava basada en una seva novel·la. Posteriorment vaig tenir l’oportunitat de llegir-la i em va semblar tan bona o més que el film, tot i que, com passa sempre en aquests casos, no podia deixar de veure la cara dels actors a mesura que llegia el llibre.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Raül Agné no es deixa trepitjar



El Girona va guanyar ahir dissabte per 0-1 al camp de l’Osca. En la roda de premsa posterior al partit, Raül Agné (entrenador del conjunt gironí) respon 3 preguntes en castellà per als informadors locals. Aleshores, un periodista de Girona li fa una pregunta en català i ell respon en el mateix idioma. Els mitjans locals es queixen, i Agné argumenta que ell respondrà en la llengua que li preguntin, sigui català, castellà o anglès. Davant de les noves mostres de rebuig per part dels periodistes, s’aixeca de la sala de premsa i marxa.

Gràcies, Wayne!



Moltes de les coses que envolten al futbol són una vergonya: el negoci que es veu, el que no es veu, els sous desmesurats, l’ego d’alguns futbolistes i presidents, el baixíssim nivell de molts periodistes esportius que semblen més aviat de la premsa del cor, i tantes coses més.

Però si parlem del joc, i només del joc, de tant en tant passen coses com aquesta, ahir a Manchester:





Potència, precisió i bellesa, tot en un. Per això m’agrada tant el futbol. La resta no m’interessa.

dissabte, 5 de febrer de 2011

El dia que va morir la música



Que el món de la música està ple de morts estranyes, accidentals i a vegades inexplicables és una cosa ben coneguda; no fa gaire vam parlar de l’absurda mort del guitarrista Randy Rhoads, per exemple. El que ja no és tan habitual és que es morin tres músics de cop, el mateix dia. Això és el que va passar abans d’ahir va fer 52 anys, quan Buddy Holly (un dels principals precursors del rock and roll), Ritchie Valens (l’autor de la immortal La bamba) i The Big Bopper (compositor entre altres de la famosa Chantilly Lace) van morir en un accident d’aviació durant una gira conjunta anomenada “Winter Dance Party”.

divendres, 21 de gener de 2011

L’indigent de la veu daurada

Aquest paio d’aquí al costat es diu Ted Williams, té 53 anys i fins no fa gaire se’l podia veure passejant-se per Columbus, a l’estad nord-americà d’Ohio, amb roba vella i atrotinada, els cabells llargs i bruts, i un cartellet a les mans on es podia llegir que era un ex locutor de ràdio al qual la vida no havia tractat massa bé, però que malgrat el seu aspecte tenia un do que no es podia veure, però sí escoltar a canvi d’unes monedes: la seva veu. I és veritat:

dimarts, 11 de gener de 2011

Què premia la Pilota d’Or?

La polèmica i la sorpresa estan servides: Lionel Messi ha guanyat la Pilota d’Or superant als dos favorits, els seus companys Xavi Hernández i Andrés Iniesta. Per què polèmica, si ningú dubta que és el millor jugador del món? No és això el que premia aquest trofeu? Doncs potser no. I quins criteris se segueixen per atorgar-lo?

dissabte, 8 de gener de 2011

Trossets de vida



Que jo recordi, El temps, que tot ho emmerda és el primer llibre que llegeixo a la meva vida del qual conec personalment a l’autor. La meva mare acostuma a dir que en Jordi Caballeria és “l’amo del meu fill”; jo intento explicar-li que, per sort, l’esclavatge es va prohibir ja fa molts i molts anys, i que en realitat en Jordi és l’amo de l’empresa on jo treballo, cosa que és bastant diferent.

dimecres, 5 de gener de 2011

L’altra flauta màgica

Si hi ha un tema (bé, d’acord, n’hi ha molts) que odio profundament és My Heart Will Go On (coneguda popularment com “la cançó del Titanic”), cantada per l’abominable Céline Dion. Doncs quan em pensava que la cosa ja no podia ser pitjor, va un tal Matt Mulholland i fa això:




A hores d’ara, encara no sé si el tio ho fa seriosament i senzillament és que no en sap més, o si es fot de la cançó, de nosaltres i d’ell mateix (atenció als minuts 1:40 i 3:12). Això sí, se li ha de reconèixer un mèrit: ha empitjorat una cosa que semblava impossible d’empitjorar. I com a mínim en aquest cas he rigut en comptes de tenir ganes de quedar-me sord; o pensant-ho millor, que la Dion es quedi muda.

La mateixa cara que faig jo quan l’escolto bramar...

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails