divendres, 22 d’octubre de 2010

No caldria, Ramoncín...


L’altre dia vaig comentar que no era massa amant de les versions de cançons, però vaig descobrir un tema que em va fer callar durant uns dies. Ara, gràcies a aquest personatge cregut i pedant que respon al nom de Ramoncín, ha tornat a quedar demostrat que, moltes vegades, no caldria intentar-ho.

Anem a pams; aquí, la versió original de Nirvana:



Aquí, la versió perpetrada pel “rey del pollo frito”:



I aquí, el patètic intent de justificar aquest atemptat a la música i al bon gust en general:


Jo em pensava que aprendre’s la lletra era el primer requisit si volies fer una versió d’una cançó en anglès; ell, però, sembla que opina que oblidar-se de la lletra li passa a tothom quan es canta en directe. Ah, i el tema d’afinar jo també el donava per suposat en cantants professionals, però es veu que ell tampoc opina el mateix...

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Realment calia, senyor Rosell?

Diuen que de l’amor a l’odi hi ha un pas, i tot i que no era amor el que hi havia entre Joan Laporta i Sandro Rosell, sí que hi havia una gran amistat que el temps i les circumstàncies han trencat i han fet que actualment el més recomanable sigui que no comparteixin la mateixa habitació.

Temps era temps...

M’imagino que és aquesta mateixa rancúnia el principal motiu pel qual Rosell ha decidit impugnar encara no sé ben bé què (la gestió de tot el mandat? la de l’últim any? les despeses no justificades?) sense que hi hagi cap motiu legal per fer-ho. Ell mateix ha reconegut que aquí no ha robat ningú, però que no és ètic gastar el que ha gastat Laporta. Que no és ètic? I per un tema ètic anirem als tribunals i encetarem un procés que durarà mesos, amb tot l’enrenou mediàtic (i potser esportiu) que això suposa? Que no ens arriba prou merda ja des de Madrid, que també ens n’hem de tirar nosaltres? De tot això el gran perjudicat no és només Laporta, sinó sobretot el Barça.

divendres, 15 d’octubre de 2010

Cohen, Rufus i un hotel de Chelsea

Normalment no sóc massa aficionat a les versions de cançons. Considero que l’autèntic mèrit està en composar-les, en crear alguna cosa nova, i que una versió ja té bona part de la feina feta.

Però com que sóc així de contradictori, també hi ha versions que m’agraden. Fins i tot que m’agraden molt, o moltíssim, ja sigui perquè em convenç més la veu del versionador, o pels arranjaments, o per algun detall que no sé expressar amb paraules però que fa que el tema m’arribi més endins, o per totes aquestes coses juntes.

Com en aquest cas, que un tal Rufus i la seva veu magistral gairebé em fan oblidar el mestre Cohen...





dissabte, 9 d’octubre de 2010

“Díselo en andaluz”

Situació: un periodista català pregunta a Gerard Piqué si pot respondre a una pregunta en català. El jugador ho fa i després demana al periodista si vol que respongui també en castellà. Llavors intervé Sergio Ramos i li diu, burleta, que contesti en andalús perquè pel que sembla al periodista li costa entendre el castellà.

Pregunta: suposem que un periodista alemany li demana a Piqué que contesti una pregunta en alemany (suposant que el sàpiga parlar). Sergio Ramos hauria fet la mateixa brometa? Tant costa d’entendre que el català és un idioma independent del castellà? Segurament Ramos considera que és un dialecte, o que si Piqué i el periodista parlen en català és per putejar als espanyols, i no perquè és la seva llengua mare.

En fi, no val la pena perdre-hi ni un segon més. Què es pot esperar d’un tio que se’n va als toros a la mitja part d’un partit del seu equip? Els del Crackòvia encara són generosos...

dilluns, 4 d’octubre de 2010

“Machete”, una història curiosa

Per sobre d’altres consideracions i de gustos personals, el que ningú pot negar a Robert Rodríguez i a Quentin Tarantino és el seu amor absolut pel cinema. Les seves pel·lícules són una barreja dels gèneres que més els hi agraden i estan farcides d’homenatges narratius i visuals. Tarantino, per exemple, ha manifestat més d’un cop que de jove treballava en un videoclub i que havia vist totes les pel·lícules que hi havia.

Aprofitant aquesta afició comuna i la seva bona amistat, l’any 2007 van decidir fer un particular homenatge al cinema de sèrie B dels anys 70 que tan bé coneixen, i així van sorgir Planet Terror i Death Proof, dues pel·lícules-homenatge-paròdia filmades amb una estètica que recordava aquelles produccions fetes amb quatre duros i que els dos amics s’empassaven de joves. Van incorporar expressament salts en la imatge, escenes tallades sobtadament, efectes visuals que simulaven un negatiu en mal estat, o fins i tot semblava que es cremava, etc. Per completar l’homenatge, als EE.UU. es van projectar conjuntament amb el nom de Grindhouse, una darrera l’altra per recordar les sessions contínues tan populars en aquella època.

Però la cosa no va acabar aquí, i és que a més van filmar una sèrie de tràilers falsos, és a dir, avenços de pel·lícules que no estava previst rodar. D’aquests, el més recordat i el que més èxit va tenir entre el públic va ser el d’una presumpta pel·lícula anomenada Machete, que explica la venjança d’un ex agent federal mexicà traït pels mateixos homes que el van contractar per matar a un senador (el podeu veure al final del post). De fet, la seva popularitat va arribar a ser tan gran que finalment Rodríguez va decidir rodar el film; que jo recordi, és la primera vegada que es fa un tràiler fals i que, a sobre, acaba originant el rodatge de la pel·lícula que anunciava.

La història de fons és realment curiosa, però la veritat és que el resultat no és res de l’altre món, i podríem dir que ja n’hem vist unes quantes dotzenes d’iguals. Això sí, no enganya a ningú i ofereix exactament el que els fans esperen d’ella: bons, dolents, acció, explosions, violència extrema (amb decapitacions i amputacions de membres incloses), litres de sang i grans dosis d’humor (sovint negre). A més, ens permet recuperar a Don Johnson de l’oblit, veure a Steven Seagal fent de dolent per primera vegada a la seva carrera i alegrar-nos la vista amb les espectaculars Michelle Rodríguez i Jessica Alba. Igual que les dues pel·lícules que esmentàvem al principi, aquesta també és una barreja de paròdia i homenatge, una hora i mitja d’entreteniment pur, terriblement divertit i que es posa la mar de bé per desconnectar una mica de tot plegat.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails