dilluns, 26 de juny de 2017

Braveheart a la catalana

Explica la llegenda que Otger Cataló va ser un cavaller que va viure al segle VIII i que va sobreviure a la invasió de Catalunya per part dels sarraïns. Malferit, es va amagar a les muntanyes dels Pirineus on s’alimentava de fruites silvestres i de la llet d’una ovella. Un cop recuperat del tot, va agafar la seva banya de caça i la va fer ressonar per valls i muntanyes, convocant els catalans fidels a la lluita. El seu fidel gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre el camí fins que va trobar un home i li va fer entendre, amb els seus gemecs, que volia que el seguís. L’home fou conduït davant la presència d’Otger, el qual li va encarregar que comuniqués als catalans que havia arribat el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència dels Països Catalans.

dilluns, 29 de maig de 2017

La cara amarga de l’amor

He de confessar que fins que vaig veure la curiosa i oscaritzada pel·lícula Birdman no havia sentit parlar mai de Raymond Carver. La història ens parla d’un actor que havia tingut molt èxit interpretant el superheroi que dóna nom al film i que, fart que la gent el relacioni sempre amb aquest personatge, intenta donar un gir a la seva carrera fent una obra de teatre basada en un relat curt d’aquest escriptor nord-americà, De què parlem quan parlem de l'amor?, inclòs en el llibre del mateix títol i que vaig començar a llegir pocs dies després d’haver vist la pel·lícula.

dijous, 27 d’abril de 2017

Tom Hardy en versió original

En un dels primers articles que vaig fer quan em va entrar l’afició d’escriure un bloc (que després van ser dos), vaig reivindicar la versió original com la manera més fiable de saber si un actor és o no és realment bo. Afirmava aleshores (i ho mantinc) que només fixant-nos en la seva actuació física, sense sentir-ne la veu ni les múltiples variacions, modulacions i accents que se li poden donar, estàvem prescindint d’un atribut imprescindible per poder afirmar rotundament la qualitat actoral d’algú. A les bones escoles d’interpretació (i especialment a les britàniques) es dóna molta importància a la qualitat de la veu i a la dicció. De fet, d’un actor s’espera que sigui capaç d’incorporar diversos accents en funció del paper interpretat.

dimecres, 22 de març de 2017

L’absurditat de l’existència

Si haguéssim de fer un resum ràpid de El extranjero, primera novel·la del premi Nobel Albert Camus publicada l’any 1942, es podria dir que és la història dels últims mesos de vida d’un home que mostra una total indiferència vers tot i tothom. I això ho veiem ja des de l’impactant inici: “Hoy ha muerto mamá. O quizá ayer. No lo sé.”. Què es pot pensar d’un home que mostra aquesta fredor davant la mort de la seva pròpia mare? Durant el funeral continua sense mostrar cap mena de sentiment, només l’incomoda la forta calor de l’estiu algerià i el fet de no poder fumar davant del fèretre. Una actitud que, sense saber-ho, tindrà influència en els esdeveniments posteriors de la seva vida.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Bohemian Football

Segur que quan Freddie Mercury va composar la mítica cançó Bohemian Rhapsody l’any 1975, no es podia ni imaginar que quaranta anys després el trio d’humoristes britànics The Exploding Heads, que es dediquen a fer vídeos humorístics i paròdies de la Premier League a la cadena ESPN, en farien una peculiar versió substituint la lletra per noms de futbolistes, equips i estadis.

dilluns, 23 de gener de 2017

L’odissea de la família Bundren

La manera com he arribat a llegir la meva primera novel·la del cèlebre escriptor nord-americà William Faulkner ha estat, si més no, curiosa. En principi la meva voluntat era repassar una mica la bibliografia de Gabriel García Márquez, del qual fa temps que no llegeixo res. Vaig decidir començar pel principi (La hojarasca) i, gairebé per casualitat, vaig veure per Internet que el genial escriptor colombià semblava haver-se inspirat en la novel·la Mientras agonizo. De manera que vaig decidir llegir aquesta abans que l’altra, i el resultat ha estat el descobriment d’un narrador realment fascinant.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Ànimes de metall

Igual que vaig fer amb The Girlfriend Experience, amb Westworld també m’ha semblat adequat mirar primer la pel·lícula abans que la sèrie, més que res per saber en què s’han basat els creadors de la versió televisiva i poder valorar punts en comú, diferències, etc. I la veritat és que m’he trobat amb una agradable sorpresa, molt entretinguda i amb aspectes que han influït en pel·lícules posteriors de molta més fama i pressupost.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Frustració, cops de puny i anarquia

Si puc, quan miro una pel·lícula basada en un llibre sempre m’estimo més haver-lo llegit abans, perquè si no em resulta inevitable “posar cara” als personatges, una cosa que em resulta bastant molesta. Prefereixo imaginar-me com deuen ser aquelles persones que m’està descrivint l’escriptor, i si mai en fan una versió cinematogràfica discutir si jo també hagués triat (o no) a aquells actors per fer els respectius papers. Però una cosa són els desitjos i l’altra la realitat, i molt sovint el procés és exactament el contrari i miro abans la pel·lícula que no pas llegeixo el llibre, ja sigui per desconeixement que existia l’obra escrita o perquè simplement les circumstàncies han anat així. L’últim cas ha estat amb El club de la lucha, escrit l’any 1996 pel nord-americà Chuck Palahniuk i adaptat tres anys després al cinema, en una pel·lícula dirigida per David Fincher.

dijous, 13 d’octubre de 2016

Art, amistat i un quadre blanc


No em considero especialment aficionat al teatre, per la qual cosa no conec massa noms d’autors relacionats amb aquest món. Yasmina Reza, però, sí que em sonava encara que fos de manera indirecta: quan vaig veure la pel·lícula Un déu salvatge, dirigida per Roman Polanski, vaig saber que estava basada en una obra de teatre escrita per aquesta prestigiosa dramaturga francesa.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Amor i desamor

Tot i que la fama li va arribar amb la seva obra 13,99 € (com a mínim fora de les fronteres de França), el meu primer contacte amb Frédéric Beigbeder l’he tingut amb un llibre seu anterior, El amor dura tres años, segurament atret pel peculiar títol i encuriosit per veure com ha desenvolupat una teoria tan particular (i inexacta).

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails