dimarts, 26 de juny de 2018

“Preferiria no fer-ho”

El 1853, només dos anys després de la seva monumental i universalment coneguda novel·la Moby Dick, l’escriptor nord-americà Herman Melville va canviar radicalment de registre i va escriure un conte llarg (o una novel·la breu, com es vulgui) anomenada Bartleby the Scrivener: A Story of Wall Street (traduïda aquí com Bartleby, l’escrivent), i que és una de les peces literàries més originals, curioses i intrigants que mai he tingut ocasió de llegir.

dimecres, 30 de maig de 2018

Una ficció molt possible

Si sóc conscient que una sèrie o pel·lícula està basada en un llibre i em sembla que la història em pot interessar, sempre procuro llegir-lo abans per posar-me en situació, decidir si m’agrada i evitar “veure” les cares dels personatges a mesura que vaig llegint. Malgrat que en aquest cas les nombroses promocions de la sèrie The Handmaid’s Tale havien fet que ja sabés de sobres que la protagonista era l’Elisabeth Moss, això no ha estat cap obstacle per poder llegir el llibre abans de començar a veure la sèrie.

diumenge, 29 d’abril de 2018

Darrere de la fama

Em considero un bon aficionat als esports, i encara més a les històries que s’amaguen darrere dels esportistes, aquelles que no sempre es coneixen ni surten a les notícies. És per això que vaig gaudir molt llegint l’autobiografia d’André Agassi i les peripècies de Brian Clough entrenant el Leeds United, o veient la pel·lícula que relatava la rivalitat entre els pilots de Fórmula 1 Niki Lauda i James Hunt. I això em passa fins i tot en esports força allunyats dels meus gustos, com és el cas del patinatge sobre gel i de la pel·lícula I, Tonya.

divendres, 30 de març de 2018

Desgràcia (i no només una)

No recordo què és el que em va animar a llegir el meu primer llibre del Premi Nobel sud-africà J. M. Coetzee, però m’imagino que devien ser les bones crítiques llegides en alguna pàgina web o en algun blog. De totes les seves obres, una de les més aclamades era Desgracia (Premi Booker 1999, potser el més prestigiós de la literatura en llengua anglesa) i segurament per això vaig decidir que m’estrenaria amb aquesta. El resultat? Satisfet, però a mitges.

dimarts, 27 de febrer de 2018

De viatge amb un idiota

Fins a última hora he estat dubtant sobre si aquest article havia d’anar publicat en aquest bloc o bé al germà. Els meus dubtes deriven del fet que els seus creadors són ni més ni menys que Ricky Gervais i Stephen Merchant, responsables entre altres de sèries tan destacades com The Office, Extras o Life’s Too Short. Però, malgrat que té temporades i episodis, de fet no es pot dir que An Idiot Abroad sigui una sèrie de televisió, sinó un documental sobre viatges.

dimecres, 31 de gener de 2018

Ídols desconeguts (fins ara)

Tot i que em considero un bon aficionat a la música, les meves preferències van dirigides gairebé en exclusiva als músics anglosaxons i sóc un perfecte desconeixedor, per exemple, de la música que es fa a l’Amèrica Llatina. Que jo recordi, l’únic grup originari d’aquesta zona del planeta del qual he escoltat alguna cosa són els mexicans Maná, i tampoc serien precisament sants de la meva devoció.

divendres, 8 de desembre de 2017

Un mite incombustible

Malgrat ja haver-lo vist en directe, tenia una petita espina clavada amb Elton John: l’any 2003 havia de venir a Barcelona a tocar amb el seu grup, però una inoportuna grip va fer aplaçar el concert durant unes setmanes, la qual cosa va fer que els seus músics habituals no poguessin acompanyar-lo i hagués de venir ell sol, amb el seu inseparable piano. Malgrat les circumstàncies, el britànic va oferir un concert de dues hores i mitja que va acontentar plenament un Palau Sant Jordi ple a vessar. El mateix escenari on, aquest passat diumenge, per fi em vaig poder treure l’espineta i veure aquest autèntic mite vivent de la música acompanyat d’una banda excepcional.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Adéu al “fistro”

Tot i que no puc precisar la data exacta, sí que recordo que la primera vegada que vaig saber de l’existència de Chiquito de la Calzada va ser l’any 1994, durant la meva etapa universitària. En aquella època era bastant habitual arribar a classe i sentir a gent dient coses com “El vas veure ahir? Jo em pixava! Què va dir, fistro?”. Jo no tenia ni idea de què parlaven, fins que vaig preguntar de què anava la cosa i em van aclarir que en un programa d’acudits que feien per Antena 3 (Genio y figura, crec recordar que dilluns a la nit) hi participava un home gran que parlava i es movia d’una manera molt particular i que feia morir de riure.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Una seqüela sense ànima

Quan vaig sentir que es faria una segona part de la mítica Blade Runner, la meva primera reacció va ser aixecar les celles, arrufar el nas i pensar “Cal?”. Revisar els clàssics és una empresa arriscada, sovint innecessària, i massa vegades els resultats són francament decebedors (malgrat que també trobem glorioses excepcions).

divendres, 29 de setembre de 2017

Aquest mort està molt viu

No es pot dir que de jove fos especialment aficionat a les pel·lícules de terror, però curiosament sí que recordo haver llogat Re-Animator al videoclub un temps després de la seva estrena, l’any 1985. Aleshores encara no sabia que estava basada en el llibre del mateix títol d’H. P. Lovecraft, sens dubte un dels mestres del gènere, i ara he tingut l’oportunitat no només de llegir-lo, sinó també de tornar a veure la seva adaptació cinematogràfica.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails