dimecres, 30 de maig del 2018

Una ficció molt possible

Si sóc conscient que una sèrie o pel·lícula està basada en un llibre i em sembla que la història em pot interessar, sempre procuro llegir-lo abans per posar-me en situació, decidir si m’agrada i evitar “veure” les cares dels personatges a mesura que vaig llegint. Malgrat que en aquest cas les nombroses promocions de la sèrie The Handmaid’s Tale havien fet que ja sabés de sobres que la protagonista era l’Elisabeth Moss, això no ha estat cap obstacle per poder llegir el llibre abans de començar a veure la sèrie.

Publicat aquí com El cuento de la criada, la novel·la de la canadenca Margaret Atwood ens planteja una distopia en la forma d’un futur estat anomenat Gilead (els antics Estats Units), una mena de dictadura militar on impera el fonamentalisme religiós, s’han retallat les llibertats i les dones han estat desposseïdes de tota mena de drets. Els habitants de la nova societat pateixen un índex molt alt d’esterilitat, i és per això que les dones fèrtils (com la protagonista) tenen com a funció principal engendrar els futurs habitants del país. Aquestes dones reben el nom de “Criades” i estan assignades a matrimonis de la màxima posició social (els “Comandants” i les seves esposes). La instrucció de les criades corre a càrrec de les anomenades “Tietes”, mentre que les encarregades de les tasques domèstiques reben el nom de “Martes”. Totes elles van vestides de diferents colors, que reflecteixen tant la seva classe social com la seva funció dins del nou ordre. Les dones que no encaixen a la nova societat, ja sigui perquè són estèrils, feministes, lesbianes o amb una ideologia política contrària al règim són considerades “No dones” i enviades a les Colònies a netejar residus radioactius, o bé se’ls ofereix feina en prostíbuls freqüentats pels Comandants i els seus convidats. Per altra banda, els habitants considerats perillosos pel règim o que violen les estrictes regles de Gilead són executats i penjats al mur que envolta la ciutat, com a escarment per a la resta de ciutadans.


La novel·la està narrada en primera persona des de la perspectiva de la protagonista, i podríem dir que es divideix en dos arcs narratius: les parts que transcorren durant la nit, en les quals som testimonis dels records, reflexions i pensaments més íntims de la noia (amb freqüents flashbacks que ens permeten conèixer la vida que portava abans de l’arribada del nou règim), i les que transcorren durant el dia, en les quals veiem la relació que té amb la resta de membres de la societat. Publicada l’any 1985, la novel·la exposa algunes tendències socials, polítiques i religioses dels Estats Units de l’època, explicant què passaria si es portessin a l’extrem. Segons la seva autora, no conté “res que no s’hagi fet, s’estigui fent actualment o s’estigui intentant fer”. I efectivament, el més terrible del llibre no és només la desoladora situació que planteja, sinó el fet d’adonar-nos que hi ha llocs del món on moltes dones han patit (i pateixen) circumstàncies molts semblants: només cal fixar-se, per exemple, en el tracte que rebien sota el règim talibà de l’Afganistan i ens adonarem que no és tan diferent del que es planteja en aquesta obra. I més de 30 anys després de la seva publicació, hi ha qui també hi troba paral·lelismes amb els Estats Units de Donald Trump.


Malgrat que un cop acabat ens fem una idea bastant clara de l’organització i ideologia de la República de Gilead, la veritat és que si alguna crítica se li pot fer al llibre seria que en alguns punts es queda només en els aspectes superficials i no se’ns ofereixen detalls sobre alguns temes que podrien ser interessants, com ara per què hi va haver la revolució que va enderrocar l’antic règim polític, com es va produir, quins són exactament els motius de les guerres on estan lluitant els anomenats “Àngels”, etc. A pesar d’això, sens dubte es tracta d’una obra molt destacable, que fa pensar i reflexionar, que suggereix més coses de les que diu i que aconsegueix captar en tot moment l’atenció del lector. Malgrat tractar-se d’una ficció, tenim la sensació que el que explica podria acabar passant a la realitat, i és per això que acaba sent una història molt més terrorífica que moltes altres que intenten espantar amb fenòmens paranormals i amenaces extraterrestres.

Margaret Atwood




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails