Kilian Jornet, el comptador de llacs

Hi ha gent que gairebé neix predestinada a dedicar-se a una activitat concreta. I és que si la teva mare és professora d’esports de muntanya i el teu pare és guia de muntanya i guarda d’un refugi a la Cerdanya, sembla difícil no acabar-te dedicant a alguna activitat relacionada amb les alçades. En Kilian Jornet ho tenia clar des de petit, quan li va dir a la seva professora que ell de gran volia ser comptador de llacs. I vaja si ho va ser! Amb només 18 mesos va caminar durant 8 hores amb una motxilla, amb 5 anys ja havia pujat a l’Aneto i amb 10 havia travessat els Pirineus. Actualment, amb 24 anys acabats de fer, és el gran dominador mundial tant de l’esquí de muntanya com de l’skyrunning (curses de muntanya).

“I am a Catalan”

Avui fa 40 anys, el violoncel·lista Pau Casals va rebre la Medalla de la Pau a la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York. En aquest mateix acte es va interpretar, sota la seva direcció, l’Himne de les Nacions Unides (composat per ell mateix), i també conegut com a Himne a la pau. Posteriorment, Casals també va interpretar la seva immortal peça El cant dels ocells, que segons les seves pròpies paraules, naixia de l’ànima del seu poble, Catalunya, i tocava com un cant de pau.

Adéu a les armes

Dijous passat, 20 d’octubre de 2011, la banda terrorista ETA va anunciar mitjançant un comunicat el cessament definitiu de la seva activitat armada. Enrere queden més de cinquanta anys d’activitats violentes, assassinats, segrestos i extorsions que han marcat l’existència de la societat espanyola al llarg de tot aquest temps.

Els sis acords de Leonard Cohen

Ahir, 21 d’octubre, el poeta i cantautor canadenc Leonard Cohen va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. En el discurs d’agraïment va mostrar la seva habitual senzillesa i va recordar la seva coneguda admiració per Federico García Lorca (la seva filla es diu Lorca i la lletra de la seva cançó Take This Waltz és una adaptació del poema Pequeño vals vienés del granadí).

La tercera poma (o el meu adéu a Steve Jobs)

A hores d’ara, tres dies després de la seva mort, potser ja no té massa sentit parlar d’Steve Jobs i de la influència que ha tingut a l’hora de canviar per sempre la informàtica i les comunicacions personals. Tot i així, sento que n’he de dir alguna cosa.

Una feina que algú ha de fer...

Després del seguit de depressions, suïcidis, inseguretats juvenils i inestabilitats mentals vàries que apareixen a Tokio Blues, necessitava desengreixar-me una mica amb el següent llibre que llegís. Gairebé per casualitat vaig llegir un article sobre Christopher Moore, un escriptor nord-americà que, pel que deien, combinava fantasia i humor amb uns resultats més que acceptables. Vaig decidir fer cas de l’escrit i començar a llegir una de les seves obres (diuen) més conegudes, Un trabajo muy sucio.