Una feina que algú ha de fer...

Després del seguit de depressions, suïcidis, inseguretats juvenils i inestabilitats mentals vàries que apareixen a Tokio Blues, necessitava desengreixar-me una mica amb el següent llibre que llegís. Gairebé per casualitat vaig llegir un article sobre Christopher Moore, un escriptor nord-americà que, pel que deien, combinava fantasia i humor amb uns resultats més que acceptables. Vaig decidir fer cas de l’escrit i començar a llegir una de les seves obres (diuen) més conegudes, Un trabajo muy sucio.

El llibre ens explica la història d’en Charlie Asher, propietari d’una botiga d’articles de segona mà a San Francisco, casat i pare recent d’una nena, que un bon dia s’adona que li ha estat assignada una tasca ben peculiar: recuperar les ànimes dels morts, que queden dipositades en objectes diversos, i protegir-les de les forces de la foscor (les Morrigan, deesses de la mort en la mitologia celta). Per fer-ho comptarà amb l’ajuda d’altres “mercaders de la mort” com ell, la seva germana lesbiana, dos agents de policia i els seus estrafolaris treballadors de la botiga, un ex policia quarantí que busca constantment parella per Internet, i una adolescent gòtica molt interessada pels temes paranormals.

Pel que sembla, el protagonista totalment normal que es veu immers en situacions extraordinàries i sobrenaturals és un tret comú de les novel·les de Christopher Moore, i a més els personatges protagonistes apareixen en més d’una obra a la vegada. El llibre està escrit amb molt sentit de l’humor, i abunden les situacions absurdes i esbojarrades, en part provocades per l’insòlit punt de partida de la història.

De tota manera, i a part de la diversió de la majoria de les seves pàgines, en aquest llibre l’autor també ha volgut traslladar al paper la seva pròpia experiència a l’hora de tractar amb familiars i amics que s’han trobat en situacions properes a la mort. De fet, el llibre està dedicat (entre altres) als treballadors de les residències per a malalts terminals de tot el món, i efectivament alguns passatges de la novel·la resulten emotius i tendres.

En resum, una paranoia de dalt a baix, un absurd com una casa de pagès, però un llibre que farà passar molt bones estones a tothom que el llegeixi, si som capaços d’entrar dins de la història i d’agafar-nos-la com el que és: una ficció absurdista destinada al pur entreteniment.