divendres, 27 de desembre de 2013

Si no em dóna el crèdit...

Demanar un crèdit és una experiència que ha hagut de passar una bona part de la població, i no es pot dir precisament que sigui de les més agradables: paperassa, presentació d’avals o garanties, la perspectiva futura d’haver de pagar molt més del que et deixen, etc. I també, en molts casos, la sensació d’inferioritat i impotència que pateix el client davant del director de la sucursal bancària. I si traslladem el tema a la situació econòmica actual, en què els bancs han tancat l’aixeta, la cosa ja es pot convertir en poc menys que un malson.

dissabte, 14 de desembre de 2013

Ni un pam de net

Malgrat que no es pot dir que sigui una cara molt coneguda pel gran públic (ell mateix diu que no li agrada posar-se davant de les càmeres), el que és innegable és que en Jaume Rius Solé és un referent indiscutible del periodisme esportiu català. Cofundador de TV3 i del diari Sport, en Jaume sempre s’ha caracteritzat per dur a terme periodisme d’investigació, per no casar-se amb ningú i per dir les coses pel seu nom. Unes quantes proves de tot això les tenim en el seu darrer llibre, La corrupció en el periodisme esportiu.

dissabte, 23 de novembre de 2013

“L’home del piano” fa 40 anys

Després de gairebé cinquanta anys de carrera, durant els quals ha acumulat un bon nombre d’èxits, ha guanyat sis premis Grammy i ha venut més de 150 milions de discos a tot el món, si hi ha una cançó que ha marcat per sempre la trajectòria de Billy Joel aquesta és sens dubte Piano Man. Publicada el 2 de novembre de 1973 com a primer senzill del disc homònim, no va ser un èxit immediat sinó que va haver d’esperar quatre anys, quan la fama del cantautor novaiorquès va augmentar notablement gràcies a la publicació del disc The Stranger. Actualment, Joel sol utilitzar-la per tancar la gran majoria dels seus concerts, i és habitual que el públic en coregi la tornada.

diumenge, 17 de novembre de 2013

L’origen del mal

Si alguna cosa tinc clara després de tants anys de llegir llibres, és que una de les coses que més em molesten és el que es coneix popularment com “palla”, en el sentit de pàgines que no aporten res a la història i que serveixen únicament de farciment. És per això que sempre m’han agradat molt les històries curtes o bé els llibres que, encara que siguin llargs, van al gra, sense floritures ni afegiments innecessaris.

divendres, 25 d’octubre de 2013

Gravetat zero

Només cal fer un cop d’ull a la cartellera cada setmana per comprovar que el cinema actual pateix una preocupant crisi d’idees (a diferència de les sèries de TV). Pel·lícules d’animació, remakes, adaptacions de llibres o de còmics, segones parts i produccions que s’han vist mil vegades amb noms diferents són les principals protagonistes de la programació setmanal.

divendres, 18 d’octubre de 2013

Karma negatiu

La veritat és que desconec si, de la mateixa manera que tenim assumit que existeix “la cançó de l’estiu”, també podríem parlar del concepte/categoria de “llibre de l’estiu”, entès com aquella obra literària escrita sense més pretensions que la d’entretenir i fer passar una bona estona sense haver-se d’esprémer massa la matèria gris.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Matt Le Tissier, el geni conformista


Hi ha futbolistes que són tan coneguts que fins i tot els no aficionats saben que existeixen. Qui no coneix a Messi actualment, o a Cruyff i Kubala en la seva època? D’altres són coneguts pels bons aficionats per la seva qualitat, per la seva trajectòria o perquè marquen una època dins d’un club. I d’altres (els que menys) passen gairebé de puntetes per la història del futbol, malgrat la seva enorme qualitat. Avui fa 45 anys que va néixer un d’aquests últims.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Molt més que ombres xineses

Qui no ha jugat mai a les ombres xineses (o almenys les ha vist fer)? Aquesta curiosa pràctica consisteix en col·locar les mans entre una paret i un llum i anar-les canviant de posició per tal de projectar ombres que representen diferents objectes o éssers vius. El seu origen és molt antic (es calcula que uns 5000 anys abans de Crist), i a pesar del seu nom no prové de la Xina sinó de l’illa de Java, a Indonèsia. L’evolució d’aquesta pràctica va donar origen al que es va anomenar “teatre d’ombres”, que es va fer molt popular arreu del món.

dissabte, 28 de setembre de 2013

El playboy i “la rata”

Malgrat ser un bon aficionat als esports, la modalitat del motor no ha estat mai la meva preferida, especialment la Fórmula 1. Dintre de tot, les motos són més espectaculars, hi ha més avançaments, més alternatives, més emoció... En els cotxes, en canvi, veig que la majoria de les curses acaben pràcticament igual que com han començat, després de donar entre 50 i 70 voltes al circuit. Vaja, que no és la meva manera ideal de passar dues hores.

dilluns, 23 de setembre de 2013

Segur que estan tots bé?

Dos anys després de filmar Cinema Paradiso (sens dubte la seva pel·lícula més coneguda), Giuseppe Tornatore ens oferia aquesta melancòlica història, amb gotes d’ironia però certament trista. No és un film fàcil de veure, especialment si d’alguna manera ens sentim identificats amb la història que se’ns explica. No obstant això, el mestratge del seu director, la història, la banda sonora del genial Ennio Morricone (col·laborador habitual de Tornatore), les escenes que recorden l’univers fellinià i les perfectes interpretacions (encapçalades per un enorme Marcello Mastroianni) són motius més que suficients per dedicar-li un parell d’hores del nostre temps (nota: està disponible a YouTube en versió original subtitulada).

diumenge, 1 de setembre de 2013

Escenes seleccionades: “Al final de la escalera”

El terror és un dels gèneres cinematogràfics que més tòpics repeteixen i que més esprem idees i situacions. Qualsevol aficionat està més que acostumat a veure pel·lícules sobre cases encantades, fantasmes, zombis, monstres variats, etc. Per això a vegades val la pena fixar-se en els orígens, en aquells films que van assentar les bases sobre les que posteriorment s’ha anat construint tot aquest imaginari col·lectiu que a vegades sembla que hagi existit sempre, però que evidentment va començar en algun lloc.

divendres, 16 d’agost de 2013

Una cançó de l’estiu diferent

Sempre que sentim a parlar de “la cançó de l’estiu” ens venen al cap unes melodies tan enganxoses com oblidables, la majoria de les quals són (diguem-ho clar) autèntiques tortures per a les oïdes. Però també és veritat que el món musical està ple d’exemples de cançons inspirades en els mesos més calorosos de l’any, i que no només no fan malbé els pavellons auditius sinó tot el contrari.

dissabte, 10 d’agost de 2013

L’últim home sobre la terra

No fa ni dos mesos vaig llegir al diari que havia mort l’escriptor Richard Matheson. He de confessar que el seu nom no em sonava de res, però una ràpida lectura de l’obituari em va informar que l’autor havia destacat especialment en el camp de la ciència ficció, la fantasia i el terror, la qual cosa ja em va despertar l’interès. I quan vaig veure que entre les seves obres hi havia molts guions d’episodis de La dimensió desconeguda, o també novel·les tan conegudes com L’increïble home minvant, o la història curta que va donar origen a El diable sobre rodes, el meu interès ja va ser total.

diumenge, 21 de juliol de 2013

Modern Talking i les cançons intercanviables


Sí, ho reconec: hi va haver un moment de la meva vida que estava convençut que els Modern Talking eren el millor grup del món (tothom té un passat). Molt abans que aparegués Internet, iTunes i Spotify, la manera que tenia de poder escoltar les cançons que m’agradaven era estar pendent dels programes musicals de la ràdio, amb una gravadora de casset al costat i els dits sempre a punt de prémer els botons “Play” i “Record” quan sonés alguna peça que volia guardar.

dissabte, 6 de juliol de 2013

Futbol, política i societat

Que el futbol és l’esport més popular del planeta és una cosa tan evident que no val la pena ni discutir-la (com diu el gran Eduardo Galeano, “el fútbol es la única religión que no tiene ateos”). El que potser ja no és tan conegut és la intensa relació de la política amb el futbol, i la influència que ha tingut (i encara té) aquest esport en segons quins països i cultures del món. A principis dels anys 90, amb només 22 anys, el periodista britànic Simon Kuper (ex treballador de The Observer i The Guardian, i actual columnista esportiu del Financial Times) es va passar nou mesos voltant per vint-i-dos països intentant buscar les relacions entre tots aquests aspectes, i el resultat va ser-ne un excel·lent llibre titulat Football Against the Enemy (publicada en territori ibèric com a Fútbol contra el enemigo).

diumenge, 30 de juny de 2013

Concert per la llibertat... a mitges



La independència s’aconseguirà o no, però el que no es pot negar és que la societat civil s’està movent d’una manera com no s’havia vist potser des d’èpoques predemocràtiques. La manifestació de la Diada de l’any passat, la cadena humana prevista per a la d’aquest any o el concert d’ahir al Camp Nou són tres dels exemples més clars que un percentatge important de la població catalana està farta del constant menyspreu, indiferència i menysteniment cap a Catalunya per part de l’estat espanyol.

dissabte, 29 de juny de 2013

Maradona, malgrat tot

L’arribada de Diego Armando Maradona al Barça l’any 1982 va ser tot un esdeveniment. Les xifres del seu traspàs (més de mil milions de pessetes) van suposar un rècord per aquella època, però des del club es justificava pel fet que, en aquells moments, es tractava sens dubte del millor jugador del planeta.

diumenge, 23 de juny de 2013

Escenes seleccionades: “Match Point”

Sempre he estat un fan de Woody Allen i del seu peculiar sentit de l’humor, la qual cosa no m’impedeix reconèixer que ja fa força temps que les seves pel·lícules deixen bastant que desitjar, això en el cas que no siguin totalment oblidables. Però l’any 2005 va sorprendre a tothom escrivint i dirigint Match Point, un thriller més que destacable i que s’allunyava molt del seu registre habitual.

diumenge, 16 de juny de 2013

L’orquestra del gulag

Des de ben petit, sempre que escolto alguna cançó que m’agrada i que no conec tinc la mania de voler saber qui la toca. Fins fa uns anys això no era possible si el locutor de la ràdio no ho deia (i jo em posava dels nervis), però actualment gràcies als smartphones això ja no representa cap mena de problema. Així va ser com vaig descobrir el grup Beirut, i concretament el seu disc de debut Gulag Orkestar.

diumenge, 19 de maig de 2013

Que no descansi en pau

Divendres passat, 17 de maig de 2013, moria a la localitat argentina de Marcos Paz l’exdictador argentí Jorge Rafael Videla, a l’edat de 87 anys. Després d’un cop d’estat perpetrat el 24 de març de 1976, va instaurar una dictadura militar (l’autoanomenat “Proceso de Reorganización Nacional”, o simplement “el Proceso”) que ell mateix va comandar fins el 1981. Durant aquest període, es calcula que van desaparèixer més de 30.000 persones a l’Argentina, a més de produir-se extorsions, detencions il·legals, robatoris de nadons, segrestos, tortures, assassinats i altres violacions sistemàtiques dels drets humans.

La portada de divendres del diari argentí Página 12 és un exemple insuperable de creativitat artística, i una demostració de la força expressiva que pot arribar a tenir una imatge. Sobre un fons negre, la paraula “VIDELA” apareix dividida de manera que “EL” (ell, el dictador) està enterrat. I què queda a dalt, quan ell ja no hi és? VIDA.


Tant de bo que no descansi en pau, ni ell ni cap dels altres fills de puta que poblen o han poblat la terra.

dissabte, 4 de maig de 2013

Escenes seleccionades: “Toro salvatge”

Tot i que ja fa temps (potser des de Casino) que simplement es dedica a aparèixer a la pantalla i a cobrar, als anys 70 i 80 Robert De Niro encadenava una actuació memorable rere una altra. Sovint dirigit per Martin Scorsese, l’actor novaiorquès va demostrar una extraordinària capacitat no només per interpretar, sinó per gairebé transformar-se en els personatges als quals donava vida.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Rammstein, heavy pirotècnic

No queda massa clar quin va ser el primer grup que va fer servir la pirotècnia per incorporar un element més d’entreteniment als seus concerts (Pink Floyd? Kiss?), però el que sí està claríssim és que els alemanys Rammstein en van prendre bona nota i no només ho han incorporat, sinó que és impensable anar a veure un concert seu sense l’aparició de petards, flames que surten de l’escenari, llançaflames incorporats a les guitarres o als braços dels membres del grup, etc.

dissabte, 13 d’abril de 2013

Escenes seleccionades: “Blade Runner”

Des dels principis d’aquest bloc, ara fa una mica més de tres anys, el cinema en forma una part important perquè és una de les principals aficions de la meva vida. Avui enceto una nova secció (o subsecció) on m’agradaria parlar no de cinema en general com fins ara, sinó d’escenes (o seqüències) concretes de pel·lícules que m’hagin agradat especialment, que m’hagin cridat l’atenció, que m’hagin emocionat, espantat, fet riure, etc. Es tractarà d’una selecció, doncs, absolutament personal i subjectiva.

diumenge, 24 de març de 2013

Catorze mil quilòmetres per Sibèria

Les històries de proeses sobrehumanes, de persones que han aconseguit coses que a priori semblaven impossibles, solen ser summament atractives i interessants però ens resultarien totalment desconegudes si no fos perquè de tant en tant ens arriben en forma de pel·lícules, de documentals (com aquest, del que vam parlar fa unes setmanes) o de llibres, com l’últim que he tingut l’oportunitat de llegir.

dissabte, 9 de març de 2013

Operació “Argo”

Tot i que ja feia setmanes que estava estrenada, no vaig poder veure Argo fins exactament un dia abans que li donessin l’Oscar a la millor pel·lícula de l’any 2012. Malgrat que no he vist totes les nominades a aquesta categoria, no puc dir que em sembli una decisió incorrecta.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Déu fa cinquanta anys


Normalment m’agrada que els meus articles continguin la informació suficient per comprendre’ls i per transmetre el que vull. Però quan toca parlar del millor jugador de bàsquet de la història, les paraules no tenen massa sentit perquè qualsevol cosa que jo pugui dir ja ha estat dita abans. Ara ens hem de posar a repassar estadístiques i rècords d’un mite com aquest? Hem de parlar del que ha representat pel món del bàsquet i de l’esport en general? Seria absurd. Només diré una cosa: si avui en dia l’NBA (i el bàsquet) té la popularitat que té, en bona part és gràcies a aquest home.

Senyores i senyors, deixin tot el que estan fent durant un quart d’hora. Amb tots vostès, el dia que fa cinquanta anys, les cinquanta millors jugades de Déu Nostre Senyor.


Un videoclip amb dos finals

Fa uns anys, recordo que es van posar de moda uns llibres que permetien adaptar la història al nostre gust a mesura que aquesta anava avançant. La mecànica era senzilla: durant la lectura, de tant en tant et trobaves amb una disjuntiva del tipus “Si vols que el protagonista faci tal cosa, vés a la pàgina X” i “Si vols que en faci tal altra, vés a la pàgina Y”. D’aquesta manera s’aconseguia personalitzar l’aventura i arribar, lògicament, a finals diferents.

diumenge, 3 de febrer de 2013

Gay Talese i el nou periodisme

A les dècades dels 60 i 70, el periodisme nord-americà va veure com sorgia una nova corrent que incorporava tècniques literàries al reportatge periodístic de tota la vida. Un dels seus màxims exponents, Tom Wolfe, va ser l’encarregat de donar nom a aquesta tendència quan l’any 1973 va publicar una col·lecció d’articles amb el nom de The New Journalism.

dilluns, 28 de gener de 2013

Django (sense desencadenar)

Una de les anècdotes que sempre s’expliquen de la biografia de Quentin Tarantino explica que de jove va treballar en un videoclub i va visionar absolutament totes les pel·lícules de l’establiment. Quan va créixer i es va dedicar professionalment al món del cinema, lògicament va aprofitar tot aquest bagatge i, de fet, totes les seves creacions contenen elements clàssics del cinema, o són en si mateixes homenatges a aquells films revisats durant la seva adolescència.

dissabte, 19 de gener de 2013

Sir Stanley Matthews, el primer Pilota d’Or

Malgrat algunes excepcions que trenquen la norma, el futbol anglès sempre s’ha caracteritzat més per la lluita i la força que pel talent i la tècnica individual. Per això no deixa de ser sorprenent que un dels millors jugadors de la història de les illes britàniques sigui un futbolista que es caracteritzava per la seva agilitat i la seva extraordinària capacitat de regatejar als rivals: el mític Stanley Matthews.

dissabte, 5 de gener de 2013

“Los Miserables”, millor al teatre



Fa una mica més d’un any, un servidor sortia entusiasmat del teatre després de veure Los Miserables, a pesar que els musicals no han estat mai entre els meus gèneres preferits. Però l’atractiva història, la majestuositat del muntatge, les interpretacions dels actors, la música en directe, les cançons... en definitiva, tot plegat, van fer que a partir d’aquell moment m’ho mirés d’una altra manera.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails