diumenge, 29 de juliol de 2012

Una escala, unes golfes i un fantasma

Vista avui, segurament Al final de la escalera ens semblarà una pel·lícula més “de fantasmes”, o “de cases encantades”. Posada en la seva època (l’any 1980) i vista amb perspectiva, i malgrat que no era ni molt menys la primera pel·lícula d’aquest subgènere terrorífic, va assentar moltes de les bases sobre les quals es van edificar els posteriors (i nombrosíssims) films de temàtica semblant, perquè ella sola reunia tots els tòpics del gènere i els explotava d’una manera tremendament efectiva.

dilluns, 16 de juliol de 2012

El concert més curt de la història

Com a bon aficionat a la música, puc dir que al llarg de la meva vida he anat a un bon grapat de concerts. Com és lògic, d’aquests n’hi ha hagut de més llargs i de més curts (recordo amb especial ràbia un d’en Van Morrison que va durar exactament una hora i quart, després de pagar la gens menyspreable quantitat de quaranta-dos euros), però ni de bon tros he vist mai el que van experimentar centenars de curiosos que, avui fa exactament cinc anys, van concentrar-se davant d’un escenari situat a un dels principals carrers de la localitat canadenca de St. John’s (província de Terranova) per veure els White Stripes: el concert va durar exactament un segon, el temps just per tocar una nota (concretament un “Fa” de guitarra) i un toc de bateria.

Acabat el “concert”, Jack i Meg White es van acomiadar dient que “ara oficialment ja hem tocat a totes les províncies i territoris del Canadà”. Aquest esdeveniment va ser un més dels concerts “rars” que van realitzar durant la seva gira canadenca, on també van tocar en vaixells, autobusos, ponts i aules. El concert evidentment va ser gratuït, i pel que sembla els assistents ja estaven advertits que consistiria només en una nota.



diumenge, 8 de juliol de 2012

Syd Barrett, el geni efímer

En el món de la música, el més fàcil és copiar, sonar igual que han sonat (i sonaran) centenars de grups. Però crear un estil musical propi, un so tan peculiar que només de sentir-lo diguis “aquests són els...”, això està a l’abast de molt pocs. Pink Floyd seria un d’aquests casos estranys de singularitat musical gairebé única a la història.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails