diumenge, 8 de juliol de 2012

Syd Barrett, el geni efímer

En el món de la música, el més fàcil és copiar, sonar igual que han sonat (i sonaran) centenars de grups. Però crear un estil musical propi, un so tan peculiar que només de sentir-lo diguis “aquests són els...”, això està a l’abast de molt pocs. Pink Floyd seria un d’aquests casos estranys de singularitat musical gairebé única a la història.

Un dels seus fundadors, el guitarrista i compositor britànic Roger Keith Barrett (conegut artísticament com a Syd Barrett), hagués fet 66 anys ahir si no fos perquè va morir fa 6 anys víctima d’un càncer pancreàtic. Barrett va ser considerat un guitarrista molt innovador, utilitzava tècniques poc convencionals, fou tot un explorador de les possibilitats musicals i sòniques del seu instrument, i va influir en nombrosos músics de la seva època. A més, va ser ell qui va posar el nom al grup, va ser-ne el líder creatiu i va donar-li el seu peculiar so psicodèlic durant els primers anys d’existència.

No obstant, la seva trajectòria va durar molt poc. Ben aviat va començar a mostrar símptomes de trastorn mental, augmentats pel consum de drogues (especialment LSD). El seu comportament cada cop era més erràtic i imprevisible; en algunes entrevistes de televisió es quedava mut i mirant fixament al presentador, tocava sempre la mateixa corda de la guitarra durant tot un concert, o bé senzillament no tocava i es quedava vagant per l’escenari. Tot plegat va fer que l’any 1968 el grup anunciés oficialment que en Syd deixava de formar-ne part, només tres anys després de la seva fundació i amb un sol disc al mercat, The Piper at the Gates of Dawn.


Amb la seva marxa, Roger Waters i David Gilmour van assumir les tasques de compositor i guitarrista, respectivament. Malgrat que el grup va canviar el seu estil musical i es va orientar més cap al rock progressiu, els seus membres no van oblidar-se d’ell. Per exemple, l’any 1975 li van dedicar el seu famosíssim disc Wish You Were Here (“Tant de bo fossis aquí”), i moltes de les lletres de Waters (especialment en aquest disc i també a The Dark Side of the Moon) estan clarament marcades pel tema de la malaltia mental.

Després d’abandonar Pink Floyd, Syd Barrett va tenir una breu carrera en solitari abans de recloure’s voluntàriament a la seva casa de Cambridge durant més de trenta anys. Es va dedicar a la pintura (una altra de les seves grans aficions) i a la jardineria, i es va mantenir allunyat de la vida pública des de mitjans dels anys 70. En la seva última entrevista, va manifestar no recordar res de Pink Floyd ni dels seus antics companys.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails