dissabte, 20 de desembre de 2014

Seixanta-nou cançons d’amor

Fins fa poc temps, per mi Magnetic Fields només era el nom d’un disc del músic francès Jean Michel Jarre, al qual havia escoltat bastant durant els anys 80. Però un bon dia, mirant un episodi de la sèrie The Shield, vaig escoltar una cançó que em va cridar l’atenció a l’instant, i de seguida em vaig posar a buscar informació per saber quin grup la tocava. I com es deia el grup? Doncs sí, Magnetic Fields.

divendres, 14 de novembre de 2014

Un pla perfecte... o no

Tot i que de tant en tant no m’importa veure pel·lícules amb persecucions de cotxes, explosions i herois que salven el món amb una mà, mentre amb l’altra agafen per la cintura a una preciosa noia experta en arts marcials i que sap pilotar qualsevol vehicle a motor, la veritat és que els films que m’acaben quedant a la memòria per sempre són completament diferents. Tinc molt clar que el que importa de veritat és un bon guió, una història ben explicada i uns actors solvents. I si parlem d’aquest segon tipus de pel·lícules, poques encaixen en aquesta definició com Fargo.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Scorpions, o com començar un concert


Tot i que ara fa temps que no he tingut l’oportunitat d’anar a cap concert dels considerats “grans”, la veritat és que si miro el meu historial no em puc queixar, ni molt menys. M’agraden molts tipus de música i per sort al llarg de la meva vida he vist en directe a músics excepcionals, cadascun dins de la seva especialitat. Però si miro enrere, m’adono que una bona part dels concerts als que he anat són de hard rock i heavy metal.

dissabte, 6 de setembre de 2014

Introducció a la Màfia

Malgrat que sóc plenament conscient que com més lluny millor, no puc evitar sentir una estranya atracció i un interès especial per la Màfia i tot el que l’envolta. La meva sèrie de TV preferida tracta sobre la màfia actual i la meva pel·lícula de capçalera és El Padrí (que també és una de les millors novel·les que recordo), però curiosament mai havia llegit cap llibre sobre la màfia “real”. Això ha quedat solucionat gràcies a Crónicas de la Mafia.

dissabte, 30 d’agost de 2014

Matrimoni musical independent

A part del plaer que suposa veure una bona sèrie de televisió, una altra de les recompenses que té és que a vegades et permet descobrir grups musicals que fins aleshores desconeixies. L’últim cas ha estat amb True Detective i amb els autors de la peça que obre cada episodi, The Handsome Family.

dimecres, 23 de juliol de 2014

Una escala cap al cel de la música


Amb aquesta mania que tenim els humans de classificar-ho i ordenar-ho tot, més tard o més d’hora els aficionats a la música acabem discutint sobre quin és el millor grup de la història, o quin és el nostre preferit. Amb tots els matisos i les precisions que es puguin fer, si parlem estrictament de rock and roll jo tinc bastant clar que em quedaria amb els britànics Led Zeppelin.

dissabte, 21 de juny de 2014

Un playback molt especial

Fa unes quantes setmanes vam parlar del fenomen del shredding, que consisteix en agafar un videoclip d’algun artista famós, eliminar-ne el so i tornar a afegir la mateixa cançó reduïda a la mínima expressió. Doncs bé, avui m’agradaria parlar d’un fenomen semblant, però per mi encara més curiós: no es tracta de tornar a posar la mateixa cançó simplificada, sinó de substituir-la per una composició totalment nova.

dimecres, 28 de maig de 2014

El nazisme a mitges

De les assignatures que vaig estudiar, una de les que més mandra em feia (no sé per què) és història. A mesura que m’he anat fent gran, però, el meu interès ha augmentat perquè m’he adonat que el coneixement d’èpoques passades ens ajuda a entendre moltes coses del present. Gairebé per casualitat, en un prestatge de casa vaig localitzar un petit llibret d’unes 160 pàgines, que malgrat un títol no massa inspirat (Cómo murieron Hitler y los suyos) em va semblar que podia resultar interessant per conèixer més detalls d’un dels episodis més importants de la història recent de la humanitat.

divendres, 2 de maig de 2014

L’hora dels mediocres

Malgrat que tot el que envolta al món del futbol cada vegada em fa més fàstic, el joc en sí em continua agradant. Aquests últims anys he tingut la sort d’haver pogut gaudir del que molts diuen que ha estat el millor equip de la història d’aquest esport, i a sobre ha resultat que aquest equip és el que porto al meu cor des de ben petit. I el principal artífex d’aquesta obra ha estat el senyor Josep Guardiola i Sala, que va continuar i perfeccionar fins a l’extrem la línia que va marcar Johan Cruyff ja fa més d’un quart de segle.

diumenge, 13 d’abril de 2014

Objectiu: assassinar a De Gaulle

Tot i que em considero un lector bastant constant, la veritat és que aquest 2014 no l’he començat amb massa bon ritme. Això sí, almenys tinc la satisfacció d’haver pogut acabar un llibre que feia temps que tenia pensat llegir (com tants d’altres), un autèntic clàssic de la literatura d’espionatge i misteri com és The day of the Jackal (publicat aquí com a Chacal), la primera novel·la de l’escriptor anglès Frederick Forsyth.

dissabte, 8 de març de 2014

Tres-cents espartans


No sóc precisament un expert en història i per tant no ho puc afirmar amb total seguretat, però dubto molt que hi hagi hagut alguna batalla tan heroica com la que va enfrontar a l’exèrcit persa (format per un milió d’homes segons algunes versions) contra una aliança de polis (o ciutats-estat) gregues liderades per Esparta (uns 7.000 integrants, dels quals al final en van quedar només 300) l’any 480 abans de Crist. Durant tres dies, els grecs van bloquejar l’únic camí que els perses podien utilitzar per entrar a Grècia, el pas de les Termòpiles. Però un pastor local va trair al seu poble i va ensenyar a l’enemic un petit camí pel qual es podia accedir a la rereguarda de l’exèrcit grec, que finalment va quedar encerclat pels invasors i va ser aniquilat.

dimarts, 4 de març de 2014

“¡Maestro, eres el más grande del mundo!”


Com a bon aficionat a la música, estic molt content d’haver pogut assistir a un bon grapat de concerts al llarg de la meva vida. He vist en directe a la gran majoria de grups i músics que més m’agraden, llevat (lògicament) dels que ja no estan en actiu, com ara Pink Floyd (però he vist en Roger Waters) o Dire Straits (tot i que he vist en Mark Knopfler). Dels que encara tinc l’espina clavada, sempre penso en dos: Neil Young (serà difícil veure’l, perquè no es prodiga en gires i per la seva avançada edat) i Paco de Lucía. Quan m’assabentava d’algun concert seu intentava treure entrades, però sempre em trobava que s’havien esgotat en qüestió d’hores. Malgrat això, tenia l’esperança que algun dia aconseguiria veure dalt de l’escenari a un dels majors genis que mai ha agafat una guitarra. Una esperança que es va veure trencada aquest passat dimarts, quan les notícies del matí s’obrien amb la inesperada mort de l’irrepetible artista.

dissabte, 15 de febrer de 2014

Escenes seleccionades: “¿Qué fue de Baby Jane?”

Aquesta setmana llegia al diari que havia mort Shirley Temple, actriu i ballarina que va tenir molta fama als anys 30 i un dels més clars exemples de nena prodigi que ha donat mai la indústria de l’espectacle. Immediatament vaig pensar en ¿Qué fue de Baby Jane? (What Ever Happened to Baby Jane?, 1962), una pel·lícula que havia vist pocs dies abans i que tracta una temàtica similar.

dilluns, 3 de febrer de 2014

Despullant la música

Com ja he explicat alguna altra vegada en aquest mateix bloc, sovint tinc la sensació que m’assabento de les coses quan ja fa temps que estan passant. Com per exemple, un dels últims fenòmens que han aparegut a Internet i que es coneix com a shredding.

dissabte, 25 de gener de 2014

Fama desconeguda, èxit tardà

Ja fa uns quants anys vaig veure la pel·lícula O Brother!, que explica la història de tres fugitius que intenten recuperar el botí d’un atracament que un d’ells va cometre abans de ser empresonat. Durant la seva fugida, graven una cançó en una emissora de ràdio per guanyar unes miques de diners. Sense que ells ho sàpiguen, el tema es converteix en un gran èxit a tot el país malgrat que ningú sap qui el canta. Cap al final de la pel·lícula canten la cançó en públic i la gent embogeix perquè per fi poden veure als intèrprets desconeguts, i ells queden totalment sorpresos quan s’adonen de la seva fama.

dimecres, 8 de gener de 2014

Un foraster molt proper

Reconec que quan vaig veure el tràiler de El foraster, vaig pensar que vindria a ser com una còpia de El convidat, un dels programes de més èxit dels últims anys a TV3 però que ja comença a mostrar signes clars d’esgotament. No obstant, n’hi ha prou amb veure’l una vegada per comprovar que es tracta d’una idea original, innovadora i amb personalitat pròpia.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails