divendres, 2 de maig de 2014

L’hora dels mediocres

Malgrat que tot el que envolta al món del futbol cada vegada em fa més fàstic, el joc en sí em continua agradant. Aquests últims anys he tingut la sort d’haver pogut gaudir del que molts diuen que ha estat el millor equip de la història d’aquest esport, i a sobre ha resultat que aquest equip és el que porto al meu cor des de ben petit. I el principal artífex d’aquesta obra ha estat el senyor Josep Guardiola i Sala, que va continuar i perfeccionar fins a l’extrem la línia que va marcar Johan Cruyff ja fa més d’un quart de segle.


El nombre de títols aconseguits durant els quatre anys de Guardiola a la banqueta del Barça (14 de 19 possibles), i sobretot la manera d’aconseguir-los, amb un joc ofensiu, espectacular i admirat a tot el món, per mi és un argument més que suficient com per estar-li agraït i reconèixer-li els mèrits. Però no tothom és com jo. També n’hi ha que amb cada derrota han aprofitat per atacar-lo no només a ell sinó a l’estil de joc, oblidant que aquest model ha estat l’únic amb el que el club ha aconseguit èxits al llarg de la seva història. Des que jo tinc memòria, fora de les etapes de Cruyff, Rijkaard i Guardiola només recordo una lliga cada deu anys (o més), alguna Copa del Rei de tant en tant, i un parell o tres de les ja desaparegudes Recopes com a trist consol per oblidar-nos d’una Copa d’Europa que no arribava mai. I recordo també un club acomplexat, victimista, sempre pendent del que passava a Madrid i obsessionat amb buscar mans negres a tot arreu. Us sona d’alguna cosa això? Sí, exactament el mateix que està passant actualment. Hem tornat als 80.


El món del futbol no està acostumat a gent com en Pep Guardiola. El més habitual és veure a semianalfabets que només saben dir coses com “yo sólo pienso en el próximo partido”, “estoy a disposición del míster” i “voy a dejarme la piel en el campo”. Guanyar-se la vida amb el futbol sembla incompatible amb llegir llibres, tenir inquietuds culturals, vestir de manera elegant, manifestar públicament la teva ideologia política o estudiar alemany, si és que Alemanya és el país on vas a treballar. I també amb ser respectuós i educat amb el contrari, ja que sempre hi haurà qui aprofitarà el dia que aixeques una mica la veu en una roda de premsa per dir que no ets tan bona persona com sembles, i que tot és fingit. Molts d’aquests, per cert, són els mateixos que després li riuen les gràcies a Mourinho. En aquest cas suposo que deu ser al revés, que el portuguès és més bona persona del que sembla (la qual cosa no costa gaire).


Puc entendre que des de Madrid es tinguin ressentiments i ganes de venjança contra un home que ha tingut al “mejor equipo del siglo XX” arraconat en segona fila durant molts anys. S’han passat molt temps acumulant ràbia i frustracions, i ara les descarreguen. Però que aquest mateix ressentiment, en alguns casos gairebé diria que odi, s’origini a Barcelona i la seva premsa, és una cosa que no m’entra al cap per molt que ho intento. Molts psiquiatres farien l’agost estudiant els casos d’aquesta gent que, a més, passen per ser barcelonistes exemplars. Com els que, en la seva etapa de jugador, van massacrar-lo sense pietat quan es va veure embolicat en un cas de dopatge del qual s’ha demostrat que era innocent, i que van arribar a afirmar que era homosexual, que s’entenia amb en Figo i que no tornaria a jugar a futbol perquè tenia la SIDA.

L’única explicació que se m’acut és la frustració, el complex d’inferioritat i l’enveja, aquest esport nacional que fa que la gent celebri els fracassos aliens com si fossin un triomf propi, no pugui acceptar de cap manera l’èxit dels altres, i no admeti que hi ha persones millors i més intel·ligents que ells. I si a sobre aquestes persones són multimilionàries i un elevat percentatge del sexe contrari les troben atractives, la cosa ja esdevé del tot insuportable. A la primera oportunitat que tindran, saltaran com impulsats per una molla cridant als quatre vents “Ho veieu com no era tan bo! Ja us ho deia jo!”. Envejosos miserables que, quan Guardiola torni a triomfar (que ho farà), tornaran a la seva cova a empassar-se la bilis uns quants anys més.

1 comentari:

  1. Molt bon article, que dolenta es l´enveja. I ja triomfa en el Bayern, si d´acord, la champions, ara be... Una bundesliga, mundial de clubs, la copa alemanya... Enveja esport nacional, com el futbol.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails