D’esquena a la realitat

Sempre que en el futbol hi ha jugades polèmiques, com en la jornada d’ahir dels vuitens de final del Mundial 2010, es torna a encendre el debat entre els aficionats: tecnologia sí o no? Els detractors diuen que la polèmica i els errors arbitrals formen part de la salsa del futbol, i que si es fes servir la tecnologia es convertiria en un esport totalment diferent. Els partidaris (com jo) pensem que és absolutament absurd que milions de persones puguin veure a l’instant si la jugada és legal o no, i en canvi el responsable de decidir-ho només tingui com a instrument la seva vista i la dels seus dos ajudants.

En aquest Mundial, a més, els videomarcadors repeteixen les jugades (cosa que ja va passar el 2002 i que es va prohibir el 2006, igual que a la Lliga espanyola), amb la qual cosa fins i tot els jugadors poden veure si la decisió arbitral ha estat o no encertada. Però com que la FIFA prohibeix als àrbitres corregir una decisió després de veure les imatges, l’italià Roberto Rosetti no va tenir més remei que protagonitzar una escena absolutament surrealista: estava veient que entre Tévez i la ratlla de gol no hi havia ningú, sabia que era un dels fores de joc més clars de la història del futbol i que estava prenent una decisió equivocada, però no va tenir més remei que prendre-la.

Encara que sembli mentida, les normes del futbol, considerat unànimement l’esport més popular del planeta, continuen basades en les originals de l’any 1863. D’aleshores ençà són molt poques les variacions que hi ha hagut. És un esport que viu d’esquena al progrés i a la realitat tecnològica que ens envolta, a diferència d’altres com el tennis o el bàsquet, on és habitual fer servir mitjans tècnics (l’ull de falcó o el vídeo) per tal que els àrbitres puguin decidir correctament en cas de dubte. Per no parlar de la foto finish, que ja fa anys i panys que s’aplica a l’atletisme i a altres esports en cas de finals ajustats. Fins i tot l’hoquei herba (un esport amateur) ha incorporat el vídeo-àrbitre. Com és possible que un esport tan professionalitzat i on es juguen tants milions com és el futbol depengui d’una decisió humana?

Un home i una veu

El primer record que tinc d’en Demis Roussos es remunta a la meva infantesa i a la televisió en blanc i negre, on sortia amb certa regularitat en els programes de l’època. La meva mare n’era una fan absoluta (de fet encara ho és), i sempre li he sentit a dir el mateix: “És que té una veu!”. En canvi el meu pare no el podia ni veure, però no per la seva veu... sinó per les túniques que portava durant les seves actuacions.

El cas és que el record d’aquell cantant grec d’origen egipci, que efectivament vestia unes túniques estranyes que li arribaven fins als peus i que semblava beneït amb una veu espectacular i melodiosa, m’ha acompanyat des de llavors. Tot i que els meus gustos musicals no van dirigits majoritàriament cap el seu estil, la veritat és que per l’iPod encara a vegades apareix alguna cançó seva i no puc evitar que se’m dibuixi un somriure als llavis, potser recordant amb nostàlgia aquelles nits en blanc i negre i les ocurrències del meu pare. Des del mateix moment que vaig encetar aquest bloc vaig tenir clar que algun dia li dedicaria una entrada, i avui tinc l’excusa perfecta perquè és el seu 64è aniversari.

Abans de triomfar en solitari, el nostre home va formar part de la banda de rock progressiu Aphrodite's Child (on va coincidir ni més ni menys que amb Vangelis, un altre grec universal i autor -entre altres- de les bandes sonores de Carros de foc i Blade Runner). La dècada dels 70 va ser la de major èxit per Roussos, amb temes com We Shall Dance, Forever and Ever, Goodbye My Love Goodbye o la famosíssima Velvet Mornings i la seva enganxosa tornada, triki triki triki. Un dels motius del seu gran èxit internacional és que ha gravat les seves cançons en molts idiomes diferents, com ara anglès, francès, espanyol i fins i tot japonès. Actualment continua en actiu, i de fet va visitar Barcelona no fa massa.

Potser és veritat que, escoltada avui, la seva música ha quedat una mica desfasada o passada de moda; però tampoc és menys cert que costa molt de trobar a un cantant amb una veu tan peculiar i identificable com la seva. Aquí el teniu cantant Velvet Mornings en directe al Royal Albert Hall de Londres. Que no us passi res si se us fica al cap!

Les primes de "la roja"

M’agrada el futbol. No sé explicar per què, es porta a dins, o t’agrada o no t’agrada i no saps explicar els motius, perquè mirat fredament tinc els mateixos calés si el meu equip guanya o no. Però en moments com aquest he experimentat una alegria tan gran (i alhora tan il·lògica) que fa que valgui la pena ser aficionat a aquest esport.

És per això que cada vegada que s’acosta un Mundial (com el que comença aquest divendres) o una Eurocopa em sento una mica perdut, perquè no m’identifico amb cap equip i el futbol, sense un referent, perd gran part del seu atractiu. Suposo que per proximitat (geogràfica, si més no) el més lògic seria simpatitzar amb la selecció espanyola, però la veritat és que no és així. Els motius donarien de sobra per escriure un altre article; deixem-ho en que em costa molt (és més, em resulta impossible) identificar-me amb els colors d’un equip que representa un país que només es recorda dels catalans a l’hora de pagar.

Per si no n’hi hagués prou amb això, m’assabento que els integrants de la roja cobraran 600.000 euros cadascun (pels que encara comptem en pessetes, gairebé 100 milions) si finalment aconsegueixen el triomf en la cita mundialista. Si tenim en compte que hi ha 23 jugadors a la selecció, les matemàtiques més elementals ens diuen que en cas de victòria espanyola l’import final a repartir serà de 2.300 milions de pessetes.

Condemna “post mortem”

La notícia va sortir a la llum ahir mateix: el Tribunal Suprem ha confirmat la condemna imposada a Pepe Rubianes (mort l’1 de març de 2009), per vulnerar el dret a l’honor de l’alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote (PP). Rubianes va qualificar Lanzarote d’“idiota” i “desgraciat” per la seva postura respecte a la sortida dels papers de l’Arxiu de la Guerra Civil, i va afegir que esperava que “s’ofegués en la seva pròpia merda”.

Més enllà que es pugui estar o no d’acord amb Rubianes (jo evidentment ho estic), el fet que es condemni a una persona morta des de fa més d’un any m’ha provocat una barreja de sorpresa, vergonya, indignació i ràbia. Desconec els procediments que se segueixen en aquests casos, i potser alguna llei o normativa obliga als tribunals a confirmar o rebutjar les sentències de les instàncies de rang inferior fins i tot en casos on el culpable ja no es troba al regne dels vius. Potser sí. Però no puc deixar de pensar en el col·lapse que hi ha als jutjats, en el pilot de gent que tenen el seu cas paralitzat des de fa anys, i resulta que aquests individus estan perdent el temps jutjant a un mort per un cas d’injúries. Se’m plantegen moltes preguntes, però per no allargar-me massa en diré només un parell:

1) Com s’ho faran per tal de fer-li saber a Rubianes que l’han condemnat? Una sessió de ouija, potser? Llogaran a un/a mèdium per contactar-hi?

2) Si es pot condemnar a un mort per insults, suposo que encara amb més motiu es deu poder condemnar a un altre mort per tortures i assassinats. Així doncs, posats a fer, per què no jutgem en Franco? Ah no, que això ja ho va voler fer en Garzón i així ha acabat...

Si en Pepe pogués veure tot això, segur que posaria una cara semblant a la de la foto d’aquí a sota. I també gairebé segur que la frase immediatament posterior que deixaria anar contindria les paraules “puta”, “sentencia”, “metan” y “culo”. Segur que allà on sigui s’està petant de riure. Igual que el Cid Campeador, ell també guanya batalles després de mort.