dissabte, 6 de març de 2010

Un any sense en Pepe

Aquest passat dilluns, 1 de març, va fer un any que ens va deixar per sempre en Pepe Rubianes, víctima d’un càncer de pulmó que li havia estat diagnosticat feia poc més d’un any, l’abril de 2008. Tot i que no el coneixia en persona, el trobo a faltar. Em feia riure. He vist tres vegades Rubianes solamente en directe i una altra per televisió, i cada vegada m’he partit el pit. L’admirava per la seva capacitat de plantar-se allà a dalt i no parar de xerrar durant una hora i mitja, i també per la seva habilitat d’explicar històries amb les quals no pots parar de riure de principi a final. Els que l’havien pogut tractar fora del teatre deien que, de fet, ell era així: igual de xerraire, malparlat, divertit, crític i, sobretot, sincer.

Perquè deixant de banda que em fes riure, la qual cosa no deixa de ser una anècdota personal, el trobo a faltar també a nivell col·lectiu i social. No tothom s’atreveix a dir en veu alta el que ell deia, ja fos a dalt o a baix de l’escenari. No ha tingut relleu, la seva mort ens va deixar orfes d’algú que de tant en tant es cagui en els fatxes, en els del PP o en la família reial. Algú que es fiqui amb els que es pensen que són intocables. Algú que canti la canya i que digui alt i fort el que tothom pensa, però no s’atreveix a dir per por de les conseqüències.

M’explicava un bon amic periodista, que va tenir la sort de poder-lo entrevistar, que una vegada el van convidar a fer el pregó de les festes d’un poble de Galícia i ell ho va aprofitar per criticar el PP, potser sense saber que l’alcalde era precisament d’aquest partit. El resultat va ser que aquella nit en Pepe va haver d’anar a dormir a un altre poble. “Pero me da igual. ¡Qué a gusto me quedé!”, va comentar. A en Rubianes no el feia callar ningú. Ni tan sols quan va haver de cancel·lar l’estrena a Madrid de la seva obra Lorca eran todos per les amenaces que va rebre després de les famoses manifestacions contra l’Espanya feixista al programa El club de TV3. Ell va ser coherent, honest i sincer fins al final. Segur que allà on sigui, la gent del seu voltant s’està petant de riure... a no ser que sigui fatxa.


3 comentaris:

  1. A mi també m'agradava en Pepe, es troba a faltar una persona com ell.

    ResponElimina
  2. Acollonant! Llàstima que ara no hi hagi un altre Pepe. Però em sembla que era irrepetible, únic... llàstima que el vaig conèixer tant tard!

    ResponElimina
  3. Sóc llengut i partidari dels llenguts com ell era. també el trobaré a faltar.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails