dissabte, 15 de febrer de 2014

Escenes seleccionades: “¿Qué fue de Baby Jane?”

Aquesta setmana llegia al diari que havia mort Shirley Temple, actriu i ballarina que va tenir molta fama als anys 30 i un dels més clars exemples de nena prodigi que ha donat mai la indústria de l’espectacle. Immediatament vaig pensar en ¿Qué fue de Baby Jane? (What Ever Happened to Baby Jane?, 1962), una pel·lícula que havia vist pocs dies abans i que tracta una temàtica similar.

La pel·lícula ens explica la història de les germanes Hudson, dues antigues celebritats del món de l’espectacle: una exitosa cantant infantil (la Jane) i una estrella del cinema (la Blanche), que va quedar invàlida després d’un misteriós accident de cotxe. Ara viuen totes dues a la mateixa casa, i degut a la seva discapacitat la Blanche no surt mai de la seva habitació i depèn de les atencions de la seva germana. La seva relació és pèssima, marcada per gelosies, ressentiments i enveges que venen de molt temps enrere, ja que la Jane adulta no va aconseguir mai la fama de la seva germana i això l’ha portat a la beguda i al record constant del seu gloriós passat infantil. L’odi entre ambdues arriba al punt que molts dies la Jane no li porta el menjar a la seva germana. I quan finalment ho fa...



Només una de les millors actrius de la història com Bette Davis podia donar vida a un personatge com la Baby Jane Hudson sense caure en cap moment en el ridícul, malgrat que apareix espantosament lletja, horriblement maquillada i ridículament vestida, com si encara fos aquella nena que tanta fama va tenir i el record de la qual no només la turmenta constantment, sinó que afecta greument la seva salut mental. A la Davis no només no li va importar mostrar aquell aspecte grotesc en pantalla, sinó que ella mateixa va crear el maquillatge que es posava.


Es dóna la curiosa casualitat que, igual que els seus personatges a la pel·lícula, Bette Davis i Joan Crawford no es podien veure a la vida real. Va ser la primera i única vegada que van coincidir en un film, i la seva rivalitat va augmentar encara més quan la Davis va ser nominada a l’Oscar. Pel que sembla, la Crawford va posar-se en contacte amb les altres actrius nominades i es va oferir a recollir el premi si elles no podien acudir a la cerimònia, a més de fer una intensa campanya per evitar que la seva companya de repartiment guanyés el seu tercer guardó (hagués estat la primera que ho aconseguia). Finalment la preuada estatueta va anar a parar a Anne Bancroft, però no va poder acudir a la cerimònia i en el seu nom el va recollir... la Joan Crawford. Pel que sembla, les dues dives estaven assegudes a la mateixa fila i, quan va passar pel seu davant, la Crawford li va dir a la Davis: “Disculpa’m, he d’anar a recollir un Oscar”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails