dissabte, 13 d’abril de 2013

Escenes seleccionades: “Blade Runner”

Des dels principis d’aquest bloc, ara fa una mica més de tres anys, el cinema en forma una part important perquè és una de les principals aficions de la meva vida. Avui enceto una nova secció (o subsecció) on m’agradaria parlar no de cinema en general com fins ara, sinó d’escenes (o seqüències) concretes de pel·lícules que m’hagin agradat especialment, que m’hagin cridat l’atenció, que m’hagin emocionat, espantat, fet riure, etc. Es tractarà d’una selecció, doncs, absolutament personal i subjectiva.

I començo amb una pel·lícula (i una escena) absolutament mítiques pels amants no només de la ciència ficció, sinó també del cinema en general. L’any 1982 s’estrenava Blade Runner, que a pesar del seu modest èxit inicial amb els anys s’ha convertit en un autèntic clàssic. Situada a Los Angeles l’any 2019, ens presenta un món on la tecnologia ha avançat prou com per crear “replicants”, uns robots que es fan servir com a esclaus per treballar a les colònies de fora de la Terra. Aquests éssers tenen un període de vida preestablert i són tan perfectes que són indistingibles dels humans. Els problemes comencen quan quatre d’ells, comandats pel violent Roy Batty (Rutger Hauer), escapen de la seva colònia i es dirigeixen a la Terra per intentar trobar el seu creador i que els hi allargui el període vital. En Rick Deckard (Harrison Ford) serà l’encarregat d’intentar evitar-ho, ja que forma part d’una unitat especial de la policia coneguda com a “Blade Runners”, que s’encarrega d’acabar amb els replicants que desafien la prohibició de tornar a la Terra.


La cacera acaba inevitablement amb un duel final entre en Roy i en Rick, que acaba penjat d’una biga que sobresurt d’una teulada. Quan és a punt de caure al buit, en Roy l’agafa d’un braç i el salva, però en comptes de matar-lo (com semblava que era la seva intenció) comença un monòleg que ja forma part de la història del cinema:





“I've seen things you people wouldn't believe.
Attack ships on fire off the shoulder of Orion.
I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate.
All those moments will be lost in time, like tears in rain.
Time to die.”

(“He vist coses que vosaltres no podríeu creure.
Naus d’atac cremant més enllà d’Orion.
He vist rajos C brillant a la foscor prop de la Porta de Tannhäuser.
Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja.
És hora de morir.”)

Sota la pluja que cau incessant durant tota la pel·lícula, en Roy expressa amb una gran força no només l’angoixa de saber que s’acaba el seu temps en aquest món, sinó també el poc sentit que té per a ell la vida que ha viscut, una vida que no ha demanat viure, que té data de caducitat i, el que és pitjor, de la qual ell n’és totalment conscient. La perfecció dels replicants és tanta que fins i tot tenen por de morir, segurament la principal obsessió humana des que tenim ús de raó. I igual que nosaltres, ells són conscients que tot el que han vist i tot el que han viscut, per molt meravellós que sigui, algun dia es perdrà “com llàgrimes en la pluja”. Quin espectador no es pot sentir reflectit en aquestes paraules? El monòleg el fa un robot, sí. Però ni un humà hagués pogut resumir millor la insignificança de les nostres vides.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails