dilluns, 23 de setembre de 2013

Segur que estan tots bé?

Dos anys després de filmar Cinema Paradiso (sens dubte la seva pel·lícula més coneguda), Giuseppe Tornatore ens oferia aquesta melancòlica història, amb gotes d’ironia però certament trista. No és un film fàcil de veure, especialment si d’alguna manera ens sentim identificats amb la història que se’ns explica. No obstant això, el mestratge del seu director, la història, la banda sonora del genial Ennio Morricone (col·laborador habitual de Tornatore), les escenes que recorden l’univers fellinià i les perfectes interpretacions (encapçalades per un enorme Marcello Mastroianni) són motius més que suficients per dedicar-li un parell d’hores del nostre temps (nota: està disponible a YouTube en versió original subtitulada).

La pel·lícula explica la història d’en Matteo Scuro, un ancià de Sicília que un bon dia decideix agafar el tren per recórrer Itàlia i anar a visitar els seus cinc fills, que viuen a diferents ciutats del país i als quals fa temps que no veu. En la seva imaginació (o potser perquè ells mateixos li han dit) tots tenen èxit en les seves vides i són molt feliços, però a mesura que passen els dies i els viatges l’autèntica veritat va sortint a la llum: el gran músic que ell pensa que és un dels seus fills, per exemple, en realitat només toca el bombo i la seva participació en l’orquestra lògicament és molt poc important en comparació amb la dels altres; una de les seves filles, que ell pensa que és una gran actriu i model de passarel·la, en realitat malviu com a model de roba interior. I així amb tots els seus fills: cap d’ells està content amb la seva vida, ni amb el seu treball; les seves vides són un fracàs, i en Matteo també se sent un fracassat després de descobrir amb amargor la veritat sobre la seva família, a la qual tant estima i per la qual tant ha lluitat.


Com se sent un pare quan s’adona que tot el que havia imaginat dels seus fills és mentida? És sensacional l’escena en què l’ancià, assegut una nit al carrer, es planteja de què han servit tota la feina, els esforços realitzats, els sacrificis, els préstecs bancaris, totes les il·lusions que ell havia posat per fer que els seus fills fossin homes i dones de profit. L’enorme decepció que suposa per a ell adonar-se de tot això queda ben palesa en una punyent frase que li diu al seu nét adolescent, que ha deixat embarassada la seva xicota: “No eduquis al teu fill perquè sigui algú; ensenya-li a ser una persona qualsevol”. La seva cadena de decepcions al llarg del viatge també resulta molt patent en la seva actitud respecte als viatgers que es va trobant al tren. Al principi se’l veu entusiasmat i ensenya a tothom una foto on apareix ell amb la seva dona i els seus cinc fills disfressats; al final, en canvi, quan li cau la foto a terra i una noia la recull i li pregunta si treballa en el món de l’espectacle, ell respon amargat que sí, que així és, sense donar més explicacions perquè en realitat ja no li importa.


A més del tema de les relacions familiars, a la pel·lícula també es toquen altres aspectes com ara la solitud de la tercera edat. De fet, en Matteo comença el seu viatge perquè no sap res dels seus fills des de fa temps, i per tant és ell qui decideix anar a veure’ls. En una de les etapes coincideix al tren amb una excursió de jubilats i fa amistat amb una dona, que resumeix la situació de tots dos amb una frase reveladora: “Arriba una edat en què els fills s’allunyen. Necessiten allunyar-se. I tenen raó, perquè... he d’admetre que som avorrits”. Ella, igual que en Matteo, tampoc té massa relació amb els seus descendents i, de fet, viu en un asil sense rebre mai visites. A quanta gent coneixem que es troba en aquesta situació, sigui o no justificada? Som sempre justos amb la nostra gent gran?

“Estan tots bé”. El film acaba amb la mateixa frase que li dóna títol, i la pronuncia en Matteo referint-se als seus fills, tot i que ha pogut comprovar de primera mà que és mentida. Quants de nosaltres, quan ens pregunten com estem, responem que bé? Però, és cert això? A la pel·lícula, com a la vida, els nens que ja hem crescut no volem que els nostres pares ja grans es preocupin per nosaltres, i sovint els amaguem els nostres problemes i tristeses. No volem que pateixin, i a vegades el més còmode és mentir. Estem fent el correcte? I ells, ens enganyen quan ens diuen que estan bé? El sorprenent (i trist) final d’aquesta bonica pel·lícula ens demostra que de vegades és així.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails