diumenge, 1 de setembre de 2013

Escenes seleccionades: “Al final de la escalera”

El terror és un dels gèneres cinematogràfics que més tòpics repeteixen i que més esprem idees i situacions. Qualsevol aficionat està més que acostumat a veure pel·lícules sobre cases encantades, fantasmes, zombis, monstres variats, etc. Per això a vegades val la pena fixar-se en els orígens, en aquells films que van assentar les bases sobre les que posteriorment s’ha anat construint tot aquest imaginari col·lectiu que a vegades sembla que hagi existit sempre, però que evidentment va començar en algun lloc.

I si parlem d’establir bases i precedents, pocs exemples trobarem millors que Al final de la escalera (The Changeling, 1980), un autèntic clàssic del cinema de terror i paradigma de les pel·lícules de cases encantades, esperits i fantasmes, malgrat no ser la primera que tractava el tema. Tot i que ja en vaig parlar fa una mica més d’un any, aprofito la nova secció d’escenes seleccionades per recuperar-ne la més recordada.

El pianista i compositor John Russell (George C. Scott) es trasllada a una grandiosa i solitària casa victoriana per intentar centrar-se totalment en la seva feina i oblidar-se del trauma que li ha suposat perdre la seva dona i la seva filla en un accident de trànsit. Però ben aviat comencen a passar coses rares: uns forts cops al pis de dalt que es repeteixen cada matí, vidres que es trenquen sols, objectes que canvien de lloc sense que ningú els hagi tocat... Un vespre, mentre llegeix tranquil·lament, una piloteta de goma (que guardava com a record de la seva difunta filla) baixa botant per l’escala, malgrat que ell mateix l’havia guardada en un calaix. Fart de presenciar fenòmens estranys, decideix tirar pel dret: agafa el cotxe, se’n va fins a un pont i llença la pilota al riu. Però quan torna a casa...



Reconec que aquesta escena, vista sola i sense context, pot resultar poc terrorífica i fins i tot una mica ridícula. Al final de la escalera és una pel·lícula que no es basa en ensurts estúpids (com tantes altres) ni en efectes especials, sinó en l’acumulació lenta i progressiva de tensió i d’angoixa a base de sorollets, escales fosques, cops de porta, golfes polsoses... i precisament gràcies a aquesta atmosfera que es va creant, l’escena de la pilota espanta tant i és tan recordada per qualsevol que l’hagi vista. Sens dubte, un clàssic inoblidable i que no passa de moda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails