dissabte, 4 de maig de 2013

Escenes seleccionades: “Toro salvatge”

Tot i que ja fa temps (potser des de Casino) que simplement es dedica a aparèixer a la pantalla i a cobrar, als anys 70 i 80 Robert De Niro encadenava una actuació memorable rere una altra. Sovint dirigit per Martin Scorsese, l’actor novaiorquès va demostrar una extraordinària capacitat no només per interpretar, sinó per gairebé transformar-se en els personatges als quals donava vida.

Toro salvatge (Raging Bull, 1980) n’és un dels millors exemples. De Niro es va ficar tant a la pell del boxejador italoamericà Jake LaMotta que va entrenar-se durant setmanes amb ell per aconseguir assemblar-se el màxim possible a un professional, i fins i tot va participar en tres combats reals (Javier Bardem explica que va decidir ser actor quan va veure aquesta pel·lícula de petit i el seu pare li va explicar que aquell home no era boxejador, sinó actor). Igualment, De Niro es va engreixar 27 quilos per interpretar a LaMotta en els anys posteriors a la seva retirada, quan es dedicava a fer monòlegs en bars i ofegava en alcohol els records dels seus temps gloriosos dalt del ring. Anècdotes al marge, la seva interpretació està considerada unànimement com una de les millors de la història del cinema, i va ser merescudament guardonat amb el segon Oscar de la seva carrera.

Robert De Niro amb l’autèntic Jake LaMotta

Basat en la seva autobiografia Raging Bull: my story, el film repassa la trajectòria professional del “Toro salvatge” (també conegut com el “Toro del Bronx”), anomenat així per la seva resistència i pel seu estil agressiu i sense por, que va viure la seva època d’esplendor en la categoria de pes mitjà als anys 40. També serem testimonis de la seva agitada vida personal, dominada per un caràcter insegur, neuròtic i autodestructiu (degut en part a una problemàtica infància plena de violència i reformatoris), i de la difícil relació amb el seu germà (interpretat per un aleshores desconegut Joe Pesci) i amb la seva dona (Cathy Moriarty), a la que maltractava habitualment com a conseqüència d’una gelosia exagerada.

En una pel·lícula amb moltes escenes destacables, personalment em quedo amb la de l’últim combat dels sis que LaMotta va disputar amb Sugar Ray Robinson. Dels cinc anteriors, Robinson n’havia guanyat quatre però sempre als punts: mai havia pogut noquejar al seu contrincant. El 14 de febrer de 1951 va tenir lloc el que la premsa va batejar l’endemà com “La massacre del dia de Sant Valentí”, en referència a la brutal pallissa que Robinson va infligir a LaMotta. L’àrbitre va aturar el combat al 13è assalt amb el “Toro” indefens i recolzat contra les cordes, però ni així Robinson va aconseguir enviar-lo a la lona. Ell mateix es va encarregar de recordar-li, amb la cara destrossada i amb un fil de veu: “You never got me down, Ray. You never got me down.” (“No m’has pogut tombar mai, Ray. No m’has pogut tombar mai.”).





Després del combat, Sugar Ray va dedicar unes paraules d’admiració al seu rival: “En Jake no ha perdut. Aquest home és un gladiador. Jo he guanyat, però ell no ha perdut.” Va ser l’última demostració d’orgull i coratge de Jake LaMotta, ja que a partir d’aquí va iniciar la seva davallada professional. Pels curiosos, aquí podeu veure els últims assalts del combat real. Perquè, recordeu: el que heu vist abans no és un boxejador, és un actor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails