divendres, 27 de desembre de 2013

Si no em dóna el crèdit...

Demanar un crèdit és una experiència que ha hagut de passar una bona part de la població, i no es pot dir precisament que sigui de les més agradables: paperassa, presentació d’avals o garanties, la perspectiva futura d’haver de pagar molt més del que et deixen, etc. I també, en molts casos, la sensació d’inferioritat i impotència que pateix el client davant del director de la sucursal bancària. I si traslladem el tema a la situació econòmica actual, en què els bancs han tancat l’aixeta, la cosa ja es pot convertir en poc menys que un malson.

Però, i si la situació canviés? I si el client decidís prendre mesures de força vers el director del banc per tal que aquest li concedís els diners, i per tant passés a tenir la posició dominant? Aquest és el punt de partida de El crèdit, l’última obra teatral de Sergi Belbel a partir d’un text de Jordi Galceran (els mateixos responsables de l’excel·lent El mètode Grönholm), i interpretada per Jordi Bosch (l’estricte director) i Jordi Boixaderas (el maquiavèl·lic client). Malgrat que l’obra està escrita en clau de comèdia, l’argument també recorre temes seriosos com la crueltat del sistema capitalista, la crisi econòmica i la desesperació que comporta (de fet, el xantatge es produeix perquè el client realment necessita els diners), o també les fràgils relacions de parella, les inseguretats que comporten i les conseqüències que tenen les separacions matrimonials. I és que la comèdia és un instrument de crítica potser dissimulat, però sens dubte molt efectiu.


L’escenografia on es desenvolupa l’obra no pot ser més senzilla: una taula de despatx amb un telèfon, una tablet, els papers del crèdit i una fotografia de la família del director (que ja veurem que acabarà tenint molta importància). A banda i banda de la taula, dos dels millors actors de l’escena catalana actual, en estat de gràcia i que ofereixen un duel interpretatiu d’alçada. Com a peculiaritat, cal dir que l’escenari es troba al bell mig del local, de manera que hi ha graderies pels quatre costats i, donat que les dimensions de la sala no són massa grans, el públic es troba molt a prop de l’escena. A més, la plataforma on es troben la taula i els actors va girant de manera gairebé imperceptible però contínua, de manera que els espectadors poden percebre tots els angles possibles al llarg de la representació. Una curiositat que, personalment, no havia vist mai.

En definitiva, una obra divertida, àcida, intel·ligent i molt lúcida sobre la crisi econòmica i les seves conseqüències, amb un ritme impecable que fa que l’hora i mitja de funció passi en un sospir. Jo hagués desitjat encara més mala llet i més crítica contra el sistema capitalista i contra el despotisme dels bancs, però en qualsevol cas vaig sortir satisfet del teatre.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails