El tennista que odiava el tennis

Malgrat no ser un gran aficionat al tennis, sí que segueixo les notícies esportives i per tant el nom d’Andre Agassi no em resulta ni molt menys desconegut. No cal ser un expert per saber que es tracta no només d’un dels millors tennistes de la història, sinó també d’un dels jugadors més populars i carismàtics que hi ha hagut mai en aquest esport. La seva eterna imatge de rebel (a vegades buscada, a vegades no), els seus continus canvis de look (tant de roba com de pentinat) i el seu joc agressiu i espectacular van ajudar a definir la seva personalitat esportiva i a convertir-lo en un autèntic ídol de masses. No fa massa mesos, el tennista de Las Vegas va publicar les seves memòries amb l’ajuda del periodista J. R. Moehringer (guanyador del premi Pulitzer).

Open, un joc de paraules que es refereix al nom que reben els tornejos tennístics però també al fet que Agassi s’ha “obert” completament en aquestes memòries, ens explica detalls de la seva vida privada i personal que fins ara no havien sortit a la llum, com per exemple que al principi de la seva carrera portava perruca perquè perdia el cabell des de molt jove (i la por que tenia que li caigués enmig d’un partit, un fet que li va fer perdre partits importants), el seu consum de metamfetamina a finals dels anys 90 (i com va mentir a la federació tennística internacional per evitar una sanció), la seva relació amb companys de professió (amb especial atenció a la seva eterna rivalitat amb Pete Sampras), o sens dubte un dels més sorprenents: que sempre ha odiat el tennis.

La pregunta surt sola: com és possible que algú que ha arribat a ser el millor del món en la seva professió ho hagi aconseguit odiant-la? Víctima d’un pare dominant, autoritari i obsessionat pel tennis, el petit Andre es va passar bona part de la seva infantesa colpejant 2500 pilotes al dia a la pista de casa seva, abans d’entrar internat en una acadèmia on estudiava a més de practicar amb la raqueta. La seva trajectòria professional (com la seva vida, de fet) està plena d’alts i baixos, com ho demostra el fet que després d’haver aconseguit ser el número 1 del rànquing mundial, una sèrie de problemes personals (les drogues, un matrimoni fallit amb l’actriu Brooke Shields, la pèrdua d’interès en el tennis, etc.) el van fer caure fins al número 141 a finals de 1997. Malgrat això, va tornar a començar pràcticament des de zero i, després d’un intens període d’entrenaments, va arribar de nou al número 1 només dos anys després i va gaudir de l’etapa més exitosa de la seva carrera.

Vistos des de fora, els esportistes d’elit ens semblen uns multimilionaris consentits i aïllats de la resta del món, com si visquessin en una campana de vidre. Open trenca amb aquests tòpics i no es dedica a elogiar gratuïtament al seu protagonista (com fan altres autobiografies de famosos), sinó que ens mostra a un noi insegur, angoixat, perdut, que no gaudeix massa de la companyia d’altra gent i que no ha oblidat mai els seus orígens humils. Sens dubte, el llibre és un exercici de valentia admirable per part del seu autor, com una mena de redempció que el permet alliberar-se dels seus dimonis interiors. A més, està escrit amb un estil àgil i amè que ens apropa i ens fa conèixer a un dels millors esportistes de la història. Totalment recomanable, encara que no us agradi el tennis.