“Ladies and gentlemen, these are the Blues Brothers”

Muntatge innecessari o homenatge sincer a un estil de música que estava caient en l’oblit? Tot i que no els hi van faltar les crítiques que els acusaven de ser poc més que un experiment ridícul, fruit del caprici de dos actors amb afany de protagonisme, la realitat és que els Blues Brothers van ser uns dels grups més populars de finals dels anys 70 i principis dels 80. Amb els seus vestits negres, les corbates estretes, els barrets de feltre i unes omnipresents ulleres de sol, els dos líders i la seva banda traspuaven passió i amor per la música en cada una de les seves versions de clàssics del soul i el rhythm & blues, a les quals sovint aportaven un aire més rocker.

L’origen de la banda s’ha de buscar en el mític programa televisiu nord-americà Saturday Night Live. El 17 de gener de 1976, dues de les seves estrelles més destacades (John Belushi i Dan Aykroyd) van interpretar el tema I’m a King Bee vestits amb la mateixa disfressa d’abella que feien servir en un dels múltiples esquetxos del programa. Malgrat aquesta indumentària tan poc seriosa, l’estil amb el que van cantar aquest clàssic del blues ja va cridar l’atenció dels espectadors. Poc temps després, el director musical del programa, Howard Shore, els hi va suggerir el nom de The Blues Brothers (i així van sorgir els personatges de “Joliet” Jake i el seu silenciós germà Elwood, que en principi només animaven el públic abans que comencés el programa). La seva popularitat va anar creixent en els mesos posteriors i finalment, el 22 d’abril de 1978, van fer el seu debut musical en el mateix escenari televisiu, amb l’acompanyament de la banda del programa. L’experiència va ser tan satisfactòria que aquell mateix estiu van decidir sortir de gira i crear un grup musical permanent.

Belushi no tenia una veu extraordinària i Aykroyd (que tocava l’harmònica) no era precisament un músic de talla mundial, però els dos còmics es van preocupar de reclutar prestigiosos músics d’estudi, com ara el baixista Donald “Duck” Dunn o els guitarristes Steve Cropper i Matt Murphy. El mateix any 1978 van gravar el seu disc de debut en directe, Briefcase Full of Blues, que incloïa destacades versions dels clàssics Soul Man i Rubber Biscuit. L’any 1980 van estrenar una pel·lícula amb el mateix nom de la banda (que aquí es va estrenar amb l’increïble títol de Granujas a todo ritmo), una comèdia musical molt entretinguda que, a més, incloïa actuacions d’estrelles de la música com James Brown, Ray Charles o Aretha Franklin. El mateix any va aparèixer el seu segon LP, Made in America, amb èxits com Gimme Some Lovin’ i Who's Making Love.

L’aparició del recopilatori The Best of the Blues Brothers un any després va acabar de consolidar la gran popularitat que els hi havien donat els dos primers discos i, especialment, l’èxit de la pel·lícula. No obstant, la història del peculiar grup va acabar de manera prematura. Després d’anys d’una drogoaddicció cada vegada més acusada, el 5 de març de 1982 van trobar mort a John Belushi a l’habitació del seu hotel per una combinació letal d’heroïna i cocaïna (el que es coneix com un speedball). No obstant, com que el film continuava sent objecte de culte i els antics esquetxos de Saturday Night Live continuaven en emissió, la “llegenda” del grup va continuar activa i el 1988 alguns dels músics originals van tornar a formar la banda per fer una gira mundial, amb la incorporació del cantant Eddie Floyd. Uns anys més tard, el propi Dan Aykroyd, l’actor John Goodman i Jim Belushi (germà de John), també van crear una nova versió dels Blues Brothers. El 1998, els dos primers van protagonitzar una segona pel·lícula, Blues Brothers 2000, absolutament prescindible malgrat la magnífica jam session final, on participava el mític B.B. King i altres destacades estrelles com Eric Clapton.

Malgrat les reticències dels puristes de sempre, el que és innegable és que el grup va permetre a una nova generació d’oients descobrir tota una sèrie de temes clàssics i les vendes del blues es van disparar fins a límits insospitats. A més, els seus components (músics d’estudi molt destacables, però que sovint quedaven en un segon terme) van tenir l’oportunitat de brillar tant a l’escenari com a la gran pantalla. I, per sobre de tot, ens van deixar una bona col·lecció de temes que, a dia d’avui, continuen sonant tan irresistibles com el primer dia.