dijous, 26 de maig de 2011

La resurrecció dels “diables vermells”

Dissabte que ve, durant el partit que enfrontarà al F.C. Barcelona i el Manchester United al nou estadi de Wembley, és gairebé segur que en algun moment les càmeres enfocaran a aquest senyor que podem veure a la foto. Es tracta ni més ni menys que de Sir Bobby Charlton, actualment directiu del club anglès i antigament jugador del mateix equip. I no un jugador qualsevol, sinó una autèntica llegenda: màxim golejador de la història del Manchester, segurament el millor jugador anglès que mai ha existit, i un dels millors de la història del futbol.

Però si el gran Bobby Charlton pot presenciar aquest dissabte la final entre l’equip dels seus amors i l’equip dels meus, és en bona part gràcies als capricis del destí. Perquè ell era un dels jugadors que el 6 de febrer de 1958 viatjaven en l’avió que es va estavellar contra una casa a prop de Munic, quan el Manchester tornava de jugar un partit de Copa d’Europa al camp de l’Estrella Roja de Belgrad. Aleshores Charlton tenia només 19 anys, i va tenir molta més sort que vuit dels seus companys d’equip.

Especialment tràgic va ser el cas de Duncan Edwards, l’estrella del Manchester en aquella època. Jugador amb una força i una estatura privilegiades, a més d’un extraordinari domini de la pilota i una capacitat innata de lideratge, va debutar amb el seu equip als setze anys (el més jove de la història de la competició) i amb la selecció anglesa als divuit. Edwards no va morir el mateix dia de l’accident, sinó que va lluitar per la seva vida durant dues setmanes. Tenia vint-i-un anys. Estava tan enamorat del futbol que pocs dies abans de morir li va demanar al segon entrenador, Jimmy Murphy, a quina hora era el següent partit, perquè no se’l volia perdre per res del món. Un amic íntim seu va declarar que potser va ser millor que morís, perquè degut a l’accident no hagués pogut tornar a jugar a futbol i no ho hagués resistit. Edwards estava cridat a ser un dels millors futbolistes de tots els temps, però la fatalitat no el va deixar. El mateix Bobby Charlton mostrava així la seva admiració:

“Tenia físic, velocitat, desplaçava perfectament la pilota en llarg amb totes dues cames, veia la jugada a la perfecció. En tota la meva vida com a futbolista, sempre vaig sentir que podia competir amb qualsevol jugador. Menys amb en Duncan. Sempre em vaig sentir inferior a ell”.

Però la vida havia de seguir, i després de la tragèdia va arribar l’hora de la reconstrucció. L’entrenador Matt Busby, que es va recuperar miraculosament de les seves greus ferides (va arribar a rebre l’extremunció), es va jurar a si mateix que tornaria a l’afició el que la desgràcia els havia pres. Busby havia creat un equip de jugadors joves (una mitjana de 22 anys), provinents en bona part del planter. A més d’un gran entrenador era un excel·lent gestor: gràcies a la seva política d’incorporar jugadors joves va aconseguir gastar molt poc en fitxatges, i a més els feia treballar d’administratius per evitar despeses. Els resultats van començar a arribar a mitjans dels anys 50, amb dos campionats de lliga consecutius els anys 1956 i 1957. L’accident aeri va tallar de soca-rel la trajectòria dels Busby Babes (els nois d’en Busby), un equip que enamorava fins i tot als aficionats rivals amb el seu futbol elèctric i la seva filosofia de club. Un grup cridat, en definitiva, a discutir-li al Real Madrid l’hegemonia europea de l’època. Sempre quedarà el dubte de què hagués passat si la tragèdia no s’hagués creuat en el seu camí.


Els supervivents de l’accident, reforçats amb juvenils, algun fitxatge d’urgència i jugadors de segona línia de Manchester, van arribar a la final de la Copa de 1958, però la van perdre. La verdadera reconstrucció va començar després d’una temporada de transició, gràcies a una nova generació de futbolistes (liderats per Bobby Charlton) sense massa experiència però amb fam de glòria, un gran entusiasme pel futbol i un ADN molt semblant al del malaguanyat equip dels anys 50. I també, és clar, gràcies especialment a dos reforços: l’escocès Denis Law i el nord-irlandès George Best, un futbolista (i un personatge) tan excepcional que es mereix un article per a ell sol.

Charlton, Law i Best eren coneguts com la “Santíssima Trinitat” del Manchester United. Van formar un triumvirat perfecte, harmònic, imparable. Mentre els seus respectius països no aconseguien posar-se d’acord a nivell polític, ells van unir la seva màgia, carisma i genialitat al servei del futbol i van arribar a ser considerats com el tercer cor d’Anglaterra, després de la Reina i dels Beatles. Entre tots tres van fer un total de 665 gols per al United, i entre els anys 1964 i 1968 van ser nomenats en algun moment millor futbolista europeu.

Estàtua de George Best, Denis Law i Bobby Charlton,
a l’exterior de l’estadi d’Old Trafford

Amb aquestes peces, Matt Busby va aconseguir reformar un equip ferit de mort i convertir-lo en campió d’Europa deu anys després del fatídic accident de Munic, en una final disputada el 29 de maig de 1968 contra el Benfica portuguès al vell estadi de Wembley, i que van guanyar els anglesos per 4-1 després d’una duríssima pròrroga. Busby havia aconseguit complir la promesa que es va fer a si mateix en aquell hospital alemany: havia refet l’equip i l’havia portat al graó més alt del podi continental. Potser per això, perquè va sentir que ja havia acomplert la seva missió, l’any següent va anunciar en roda de premsa que estava cansat i que marxava per deixar pas als joves.

El seu full de serveis està adornat, a més de la Copa d’Europa, amb cinc títols de Lliga, dues Copes d’Anglaterra i dos títols com a Entrenador de l’Any de l’Imperi Britànic. Fora de l’àmbit esportiu, també va rebre l’Ordre de l’Imperi Britànic l’any 1958, va ser distingit amb el títol honorífic de Sir, i el Papa el va nomenar Cavaller de Sant Gregori l’any 1972, en reconeixement a les seves innombrables contribucions per als més desafavorits. Malgrat totes aquestes distincions, ell sempre deia que el seu títol més preuat va ser l’estima sense límits de la seva afició i el respecte de tot un país, que sempre es va referir a ell com Sir Manchester United.

El gran patriarca dels “diables vermells” va morir el 20 de gener de 1994, després d’una llarga lluita contra el càncer. Milers d’aficionats van col·locar flors al voltant d’Old Trafford, el Teatre dels Somnis, l’estadi que el mateix Busby havia deixat com a llegat. El seu record està sempre present gràcies a l’estàtua de bronze situada a l’exterior de la graderia est de l’estadi, davant de l’avinguda que porta el seu nom. I just a davant seu, mirant-lo amb respecte i admiració, s’alça una altra estàtua que immortalitza a la “Santíssima Trinitat” del Manchester.


Bobby Charlton ha manifestat més d’una vegada que cada dia es recorda de l’accident i es pregunta per què van morir els seus amics i ell no. Segurament dissabte també se’n recordarà, i desitjarà que l’equip del seu cor aixequi la quarta Copa d’Europa, igual que ell va aixecar la primera. El Barça intentarà impedir-ho, però coneixent la història del rival, si no ho aconsegueix no sabrà tan greu com si fos un altre equip. Glory Glory, Man United.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails